Vicenç Viaplana, ballant amb la pintura

Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) és un artista plàstic que des dels seus inicis en l’art s’ha mantingut fidel als seus ideals, creant, durant més de quaranta anys, una obra que s’erigeix en una resposta a la pretesa fi de la pintura. Per primera vegada, la Fundació Vila Casas ha volgut obrir les portes a una de les trajectòries artístiques més personals, subversives i metamòrfiques d’entre els artistes de la seva generació. Els llocs de la pintura ofereix un recorregut per les quatre dècades que abasta la seva trajectòria plàstica. Com el mateix autor afirma, “per a mi aquesta exposició em suposa, per primera vegada, veure gran part de la meva obra junta”.

Gran part de la vida artística d’un autor plàstic recollida en una exposició, Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura, on es pot apreciar el camí recorregut. Segons Àlex Susanna, comissari de la mostra juntament amb Natàlia Chocarro, l’obra del pintor “ha anat madurant a foc lent, avançant de manera sostinguda, […] i desplegant-se a través d’un seguit de cercles concèntrics com si en tot moment estigués responent a uns mateixos propòsits, o a una semblant recerca”.

Aquest camí lent i sostingut es veu representat a partir de 7 àmbits cabdals en la seva trajectòria: Urbs (1986-1989), Submergències (1990-1996), The Lobster Room (1997-2001), Excursió per la incertesa (2002-2012), Inventari de límits (2012-2015), Sota el Sui (2016-2020), i una darrera sala sota el nom d’In nuce, on es pot apreciar el procés creatiu de l’autor, a partir dels seus esbossos, idees i processos que es van veient gràcies a vídeos representatius o als seus propis quaderns.

La trajectòria s’inicia en una primera etapa de consolidació, on veiem obres a mig camí entre l’abstracció i l’expressionisme, que presenten paisatges suburbials i industrials situats sovint entre flames. Aquests són mostra d’un artista preocupat i alliberat que veia com “tota una comarca, com és el Vallès, s’anava convertint en suburbi”. També cansat de l’excés de teoria de l’art conceptual predominant en aquell moment. Com explica Susanna “cremant la ciutat, Viaplana no estava sinó cremant el món d’una determinada figuració: la que tan sols aspira a tenir alguna forma d’intenció representativa”.

Gradualment veiem com la seva obra va perdent el color i la temàtica, començant a marcar les bases de la seva producció posterior. Així, ara ja no es tracta de la representació de visions apocalíptiques, sinó que hi observem un qüestionament de la superfície pictòrica, i l’exploració dels seus límits. A partir d’aquest moment és quan Viaplana comença l’estreta relació, que l’acompanya fins a l’actualitat, amb l’atzar, el buit i els espais abstractes i suggeridors que es veuen representats en les seves obres futures.

“Intento portar la pintura tant enllà com puc”, confessa l’artista, i així poder “trobar la manera de posar en dubte la pintura mateixa”. Gràcies a aquesta investigació pels confins de la pintura, l’artista aconsegueix eixamplar el seu significat i acostar-se al món de la fotografia i el cinema; però sense abandonar, en cap moment, la disciplina, ja que es manté fidel al llenç. Durant aquest procés de recerca conceptual, Viaplana també demostra, com diu Natàlia Chocarro, un compromís: “En la seva obra hi ha una recerca constant per copsar la transcendència, i hi ha un component social i polític evident, però que ja hi és des del començament de la trajectòria en l’art conceptual”.

Així és com l’artista acaba configurant un univers propi on el diàleg amb la fotografia esdevé cabdal, i on l’atzar i la transformació hi juguen un paper molt important. L’exposició desemboca a la seva darrera producció, realitzada a Cànoves, enmig del bosc, on tornem a veure aquest compromís ètic, ja que a partir d’elements naturals l’artista representa el “clima opressiu” que es vivia en el moment de fer les obres, en els moments més difícils del Procés. “És com si reconnectés amb la fúria dels anys 80 i hi ha un esclat de pintura”. Aquesta producció acaba amb una “trilogia pandèmica”, on es poden observar els tres quadres que va pintar durant l’esclat del virus i el confinament que el va seguir, comportant una sèrie de canvis, com l’abandonament de pigments, per utilitzar cendres en una de les teles.

En definitiva, la Fundació Vila Casasa ens convida a un recorregut artístic centrat en un artista que, qüestionant-se la disciplina, ha navegat i serpentejat per les ones de la pintura, per acabar conformant un univers propi, que es podrà seguir admirant durant aquest any en les tres exposicions més que es faran sobre la seva obra. Vicenç Viaplana, la veritable il·luminació no brilla, acollida pel Centre Cultural La Mercè del 18 de març al 21 de maig del 2021; Pintant a la 4a planta, on el Museu Granollers ensenyarà una obra de gran format creada i pintada en la quarta planta d’aquest mateix museu, que es podrà veure del 25 de març al 9 de maig del 2021; i Cadències. 1970 | 2000, a la Galeria Marc Domènech, durant els mesos de març i maig de 2021.