Sexe, drogues i Rock & Roll

Dos quarts i mig de cinc. Enfilo les escales fins a la segona planta del Palau Robert i m’espero, envoltada de periodistes, per entrar a l’exposició L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70. Creuo una gàbia i entro en una sala petita, atapeïda i psicodèlica. Un pòster de Jimi Hendrix em retorna la mirada mentre escolto Pepe Ribas, comissari de la mostra i director de l’emblemàtica revista Ajoblanco.

L’exposició, que romandrà oberta fins al 28 de novembre de 2021 amb entrada gratuïta, tracta tots els tòpics de la cultura underground i es divideix en diversos espais temàtics. He d’avançar pausadament, perquè la mostra concentra més de 700 peces, entre discos, revistes, fotografies i altres objectes que fomenten una experiència immersiva en el moviment contracultural dels 70. Observo com la irrupció de les comunes, l’amor lliure, l’ecologisme, el feminisme i l’hipisme, convergia amb el pensament d’una joventut que volia trencar amb el règim dogmàtic que havien viscut fins aleshores. 

La cultura underground va néixer per donar resposta a les reivindicacions i a la voluntat d’alliberar-se, d’innovar i allunyar-se de tot el que fos políticament correcte. A mesura que travesso els diversos espais que componen la mostra – des de sales repletes de dibuixos fins a la recreació de la sala Zeleste – guiada per una catifa estampada amb diaris i notícies de l’època, entenc les paraules de Ribas. “És necessari conèixer tot això perquè han passat 45 anys i moltes de les reivindicacions que van crear encara estan en blanc. El pacte polític i la democràcia del 78 van ser un règim corrupte des del principi. No van deixar que es desenvolupés la cultura independent”. 

Els joves que es van afiliar al moviment vivien en un marge anàrquic, defugint de les urpes de l’autoritarisme a través del rock & roll, les drogues, la poesia, els dibuixos i tota una llarga llista d’expressions artístiques i disruptives. El Canet Rock, les Jornades Catalanes de la Dona i els concerts organitzats per Gay Mercader són només tres esdeveniments que van aplegar centenars de persones que duien la llibertat com a bandera. Canti Casanovas, impulsor del digital La web sense nom, testimoni de l’underground català i col·laborador en l’exposició, repassa els grans hits de la dècada, un estil de música que continua sonant al top de les llistes de reproducció. També recorda el concert de King Crimson a Granollers, que va multiplicar la seva assistència fins a arribar als 5.000 espectadors. Ribas afirma que va ser “mític” perquè va reunir les noves generacions i la gent del primer underground. Afegeix, a més, que “van repartir gratis 200 àcids entre el públic” mentre riu per sota el nas. 

Com era d’esperar, L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70 dedica una gran secció a Ajoblanco, la revista independent que va néixer el 74 i que va comptar amb la participació de Quim Monzó, Toni Puig, Cesc Serrat o Ana Castellar, entre molts altres joves poetes. Monzó va dir que Ajoblanco “pica i repeteix”, i és que la revista va aconseguir vendre 90.000 exemplars en els seus anys de més popularitat. 

El recorregut comença amb els primers corrents underground anglosaxons, i finalitza amb les jornades llibertàries de la CNT el 1977. Malauradament, el moviment va arribar a la seva fi i, tal com diu la mateixa mostra, es va desintegrar per culpa de “l’individualisme, la fragmentació i la corrupció”.

El catàleg de l’exposició, editat per Terranova per encàrrec de la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya, presenta unes 400 pàgines il·lustrades amb materials inèdits i ampliats respecte als exhibits al Palau Robert, i compta amb col·laboracions exclusives de Vicenç Altaió, Sara de Azcárate, Jordi Batiste, Juan Bufill, Ana Maria Briongos, David Castillo, Paco Fanés, Antoni García Porta, Xefo Guasch, J.M. Martí Font, Nazario Luque, Fernando Mir i Santiago Vilanova, molts dels protagonistes de l’underground i la contracultura catalanes dels setanta.