És curiós com tots tenim cervell i l’únic que en podem dir és que té la mida d’un coco i allò de “només en coneixem un 5%”, que ja no sé si és veritat o exacte, però mentre corren els insults basats en quantes neurones ens falten i els nens criden “no tens cervell!” per dir d’una manera més ‘intel·ligent’ que algú és tonto, el neurobiòleg David Bueno puja a un escenari i la primera diapositiva són molts colors i píxels i tothom pensa que és un error i ell diu: ‘ui, què passa? Algun tècnic em pot arreglar això?’ Va ser quan va acabar la xerrada que havíem entès del tot per què ens va fer aquesta broma.

Quan defensem que la plàstica i la biologia són igual d’importants a l’escola mai sabem explicar exactament per què. Justament per donar a conèixer la importància de la cultura i les arts com a eix transversal en el sistema educatiu, la Fundació Carulla va organitzar a la Nau Bostik aquesta xerrada amb el neurobiòleg David Bueno i una intervenció artística de l’Ana Manaia de B-murals i la Jessica Von Helmolt que ens va fer entendre què és el que realment fa l’art al nostre cervell i per què quan vam veure la diapositiva d’error ens vam sorprendre.

“Davant d’una imatge que no sabem què és, el cervell li busca una explicació perquè la seva funció és entendre el món, i per això l’art sempre estimula el cervell, perquè vol entendre”, diu Bueno. Amb la música i l’art el nostre cervell fa gimnàstica i augmenta la plasticitat neuronal, que és la capacitat de fer connexions noves dins del nostre cervell gràcies a les activitats que fem. Una neurona menys o una de més no és important: la vida del cervell és relacional i és el nombre de connexions entre neurones el que marca la diferència: de base n’hi ha 200 bilions, però un cervell estimulat, cultivat, pot arribar fins a 1000 bilions de connexions. Els nens i nenes no juguen per divertir-se, sinó perquè jugant, aprenen.

Quan aparquem el cotxe o enfilem una agulla som incapaços de parlar perquè les neurones del llenguatge són les mateixes que estimulem quan fem coses delicades amb les mans delicades, moviments fins. Per això, quan fem plàstica, toquem un instrument o juguem, estem aprenent, establint relacions dins del nostre cervell, augmentant la nostra plasticitat i en definitiva, entenent. “L’art fou, de fet, el primer llenguatge abstracte de la humanitat”, destaca Bueno.

• 

  Vet-ho aquí

  Connexions entre cultura i educació

  Alba Llauradó

Aprendre provoca sensacions de benestar i plaer perquè després, buscant altres explicacions tindràs més elements per trobar respostes. La part interior del cervell és la que genera les emocions, i les que potencien la part més reflexiva són la sorpresa i l’alegria, perquè aquesta ens transmet confiança, que és clau per arriscar-nos a ser creatius i també per aprendre, perquè de fet, “aprenem de qui confiem”, diu Bueno. Aquestes dues emocions que ens genera l’art i el joc són les que activen el tàlem, que és on hi ha la motivació i per tant, amb activitats creatives el cervell ens compensa amb emocions alegres i sensacions de plaer. El joc espontani dels infants és intrínsecament creatiu i per això, quan anem creixent, l’art és una manera de seguir establint connexions o dit d’una altra manera, de jugar i sobretot, d’aprendre. Mentre les arts, la plàstica, la música i la creativitat haurien de ser el que més es potencia en una escola, tot el que se surt de la ratlla tendeix a apartar-se, desvalorar-se i invalidar-se, sense pensar que si mutilem la creativitat, estem mutilant l’aprenentatge.

Quan en David Bueno era petit, tocava la flauta i sobretot escrivia assaig científic després d’observar, per exemple, les formigues del seu pati. “Érem una família que viatjàvem i apreciàvem molt els paisatges, les formes dels núvols, els colors… la natura no deixa de ser una forma d’art i també estimula”. En la intervenció artística de després, les artistes ens van donar pinzell i pintura i ens van deixar pintar, sense censures ni normes, i després ens van posar en unes taules plenes de materials que fora de context semblarien les que hi ha en una aula de P5. Inspeccionant els elements de cada taula, cadascuna ens transportava a una emoció concreta fent-nos entendre que la relació amb el nostre voltant és la primera font d’aprenentatge i de sentir. Aquesta xerrada era dins del d’un programa de la Fundació Carulla anomenat “Connexions”, que pensant en la wifi i les xarxes socials podria ser la paraula del s. XXI, però lluny d’això és, abans, la paraula de tota la història de la humanitat: les connexions han creat la vida i ens permeten entendre-la cada dia una mica més.