Museus: art per a adults, ciència per a infants?

Repassant les dades de visitants dels museus de Barcelona del 2019, es constata una dada que no per sabuda deixa de ser preocupant: els museus d’art no estan pensats per portar-hi els infants, mentre que els de ciència no atrauen els adults. Per posar dos exemples concrets d’aquest estudi, el 61,2% dels visitants del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) hi va amb la família (amb nens) acompanyats o no d’altres famílies amigues, mentre que al MACBA aquest percentatge es redueix a un escàs 11,8%. “Vaja, ja fas trampes”, pot dir algú: “Al MACBA, el 72,1% dels visitants són estrangers, turistes”. I és ben cert, fet que encara amoïna més: el ciutadà de Barcelona i de Catalunya no s’hi sent atret, no és cert? 

(Nota: que les dades dels museus de Barcelona no incloguin tots els museus de Barcelona és una anomalia que Pepe Serra ja ha denunciat més d’un cop. A la capital conviuen tres sistemes museístics públics, el de la Generalitat, el de l’Ajuntament i el de la Diputació, a més dels privats. En ple segle XXI això ja no és sostenible, hi ha d’haver una única política museística.)

Però tornem a les dades sobre famílies amb nens als museus. D’aquest estudi es pot deduir que, en valor absolut, uns 40.000 visitants del MACBA hi van amb la família, mentre que al MCNB n’hi van quasi 70.000. Tenint en compte que el primer té més de 300.000 visitants mentre que el segon no arriba a 120.000, veiem la desproporció. M’atreveixo a dir, perquè ho conec una mica, que els que van als museus d’art se senten atrets per les activitats familiars amb educadors i no per les pròpies exposicions, mentre que majoritàriament, als de ciències hi van sobretot per l’atractiu de les exposicions (alerta, de fet per alguns elements concrets com per exemple, els animals dissecats). 

Anem una mica més enllà. L’adult que visita un museu de ciències, que majoritàriament sol tenir entre 30 i 50 anys (un 64,2% al MCNB), ho fa perquè acompanya els seus fills a passar un dia al museu, a passar-s’ho bé, no perquè se senti atret ell pels seus continguts. “Hi vaig venir quan anava a l’escola i ara porto als meus fills” és una frase que se sent sovint quan hi treballes. Contràriament al MACBA, els visitants d’aquestes edats només representen el 38,3%. 

I el pitjor de tot plegat és que ho hem normalitzat tant que ja ho acceptem com a fet immutable. Sí, ens amoïna que als museus de ciències no hi vagin els joves per si sols, que el nivell educatiu del visitant de museus sigui el principal actiu per ser-ho, i que no sabem com atraure els no visitants. Però més enllà d’accions puntuals amb molt bones intencions però poca repercussió, no es va a l’arrel del problema. I per a nosaltres, al Museu Transformador, l’arrel del problema és la museografia.

A les exposicions, en general, el museu d’art hi posa peces amb cartel·les, mentre que el de ciències explica històries. Les històries del museu d’art queden amagades i només les saben els erudits, diríem que negligeix en la seva narrativa. En aquest article ja ho denunciava fa uns mesos. En canvi, el museu de ciències se sol excedir en la quantitat d’històries que explica; en vol explicar tantes, que al final la seva narrativa queda eclipsada pel poder d’unes peces amb una potència emocional molt forta que genera els “oooooh, mira!” que serveixen només per passar-ho bé, per l’”anem a passar la tarda”.

I, per què ha passat això? Creiem que perquè hem posat l’èmfasi en l’adjectiu i no en el substantiu. Històricament, quan hem creat i desenvolupat les exposicions, ho hem fet pensat que eren d’art, de ciències o d’història i no en que eren d’un museu; d’un museu que vol comunicar i que ho ha de fer amb el seu llenguatge propi: el museogràfic. Un llenguatge que els museus ja no desenvolupen ni investiguen sinó que el deleguen en estudis d’arquitectura o de disseny reduint sovint els projectes museístics a projectes d’interiorisme.

El museu no és l’únic lloc on s’aplica aquest llenguatge, l’hem vist en centres comercials, biblioteques i fins i tot podríem dir que l’utilitza IKEA quan ens munta aquells pisos de 30m2 per demostrar que tot hi cap. Però el museu és el lloc on va néixer i és el lloc que l’ha de desenvolupar i investigar. Els recursos del llenguatge museogràfic són bàsicament quatre: els objectes reals o representats, les experiències i les metàfores. Aquests dos darrers recursos, experiències i metàfores que van néixer i són molt utilitzats en els museus de ciències, també haurien de ser-ho en els d’art (i en la resta). Són quatre categories de recursos descrits al llibre El museo de ciencias transformador de Guillermo Fernández, que haurien de ser la base de tota exposició d’un museu, sigui del cognom que sigui.

Cal perdre la por. Ara que hem perdut els turistes per la COVID-19 correm el perill de retrocedir en comptes d’avançar, de pensar que amagats fins que passi la tempesta ens en tornarem a sortir i no és veritat. O fem el canvi ara o tornarem a caure en tòpics que des de dins dels museus es critiquen molt però es toleren massa. És l’hora de pensar en unes exposicions menys glamuroses però més educatives, molt més transformadores, en les que comuniquem les històries (poques!) que sorgeixin del diàleg amb la nostra comunitat per fer-lo més social de debò i no de declaració. Però per fer això cal un replantejament a fons de la gestió dels museus per fer-la menys executiva i més estratègica, menys directiva i més participativa, menys manada i més dialogada. Hi estem disposats? Hi estan disposats, els seus directius?