El museu social, opinió atemporal

Fa molts dies que les treballadores dels museus i equipaments culturals que tenim la sort de mantenir la nostra feina, estem confinades fent teletreball i pensant molt com ho farem a partir d’ara. S’ha parlat molt dels museus post-covid. S’ha parlat molt i a la vegada (masses webinars de cop), i han parlat els i les mateixes: directors homes, algunes directores dones i altres treballadors i treballadores “destacats” del món museístic català. Han parlat de com seran els museus després de la pandèmia i de com hem de fer que els museus siguin més socials que mai.

Alguna vegada “els museus” així en general, han estat socials? Sabem què vol dir tenir un museu social? El volem, el museu social? Hi estem disposades? Totes aquestes preguntes em vénen al cap després de debats interminables on han abundat les bones paraules i les bones intencions, i ha faltat la crítica i sobretot l’acció, les propostes. Com ho fem? Deia Donna Haraway que la crítica de la teoria és el nostre sostre de vidre. Ens omplim de bones intencions i també ho critiquem tot, que ja està bé i és necessari, però el pas següent on és? Com passem de les bones intencions i de la crítica a l’acció?

Un museu social és un museu per a tothom? “Per a les persones”, es diu. Persones? Quines? Què vol dir “persones”? Les persones de classes socials desafavorides entren als nostres museus? Ai no… Que hi ha una entrada a pagar abans d’accedir. Les persones amb diferents capacitats entren als nostres museus? Ai no… Que les educadores patrimonials estan ara mateix al carrer i a més, no reben formació per tractar amb aquests col·lectius. Els museus estan adaptats a persones amb diversitats funcionals diverses? Els recursos que oferim estan adaptats? Els museus poden ser socials quan no cuiden al seu personal que ara mateix està amb ERTOS i és probable que no tornin? No, els museus no eren socials i a més, sembla que no sabem com es fa perquè ho siguin.

El sistema no funciona. Un sistema individualista i jeràrquic, on els personalismes dirigeixen equips de manera piramidal, on la majoria són homes. Direu, que pesades aquestes feministes. Doncs sí, el sistema patriarcal és també el que mou el món dels museus. Un sistema vertical on el poder, per petit que sigui, és el que posa les normes, i està en mans d’uns quants i va passant de cadira en cadira. No es tracta de deixar les cadires, es tracta de canviar un sistema obsolet que margina i és desigual. Es tracta de posar les persones al centre, les treballadores i les usuàries, i treballar col·laborativament, des de la base a les direccions per uns museus social.

Són les persones les que podem construir un museu social, que és un museu que funciona amb un altre sistema no patriarcal ni capitalista, on s’aprofiten els sabers i qualitats de tothom i es pensa en la societat. Però no la societat com un “ens”, sinó una societat en què tothom té cabuda. Tu, Andrea, Jordi, Pere, Maria, Anna… Veniu al museu, el teniu obert, què hi voleu fer? Què necessiteu de nosaltres? Ho podem construir juntes?

Ara tenim una oportunitat per canviar les d’estratègies de governança i fer-ho de manera horitzontal i pensar-nos col·lectivament en el sentit més ampli, reconvertint els perfils professionals i aprofitant els sabers i experiències que cada persona pot aportar. Estar obertes als senyals del territori i establir llaços de confiança amb la comunitat a través dels col·lectius, les associacions, en definitiva, amb les persones.

Ara toca entendre si els museus són o no substancials i reinventar-nos, i veure si som capaces de transcendir els murs i obrir discussions reals que no siguin aliment només “d’un sector” sinó d’una societat plural. Treballar amb l’objectiu que la gent se senti confortable en els museus per a generar de nou la confiança perduda i poder respondre a les preocupacions i anhels col·lectius, perquè els museus continuïn sent llocs en els quals els ciutadans puguin trobar una orientació en aquest temps de desconcert.

El museu social és un museu petit amb pocs recursos que treballa amb la comunitat, que sempre ha existit, però que no té el ressò dels grans. Aquests museus són laboratoris d’experiències que resolen problemes de gent concreta i són models per a construir un museu social col·lectiu. Són museus que treballen els processos de trobada per a millorar les condicions de vida i generar coneixement sobre narratives i grups invisibilitzats. Documentar aquest tipus d’experiències, compartir-les, i sobretot donar-los veu, ens ajudaran a crear un model general que seria el model social de museu, obert i transformador.

Aquests museus posen les persones al cor, truquen a les portes dels col·lectius vulnerables, dels centres educatius i les associacions de la seva comunitat, i els pregunten quines necessitats tenen, què pot fer el museu o la institució patrimonial per elles, posen a les persones i a l’educació en el centre i aquestes dues són les claus, en la meva humil opinió, per a la construcció del museu social.

Construir un museu de totes passa per un treball de co-creació i col·laboració amb la comunitat, creant llaços afectius i de confiança, un lloc de trobada real per aquesta comunitat. La comunitat ens ha de donar vida i amb ella és el moment de crear nous indicadors d’èxit com a resposta de la mercantilització del fet simbòlic dels museus.

Els museus i el patrimoni haurien de ser eines de transformació de tota la societat, i això succeeix quan el que fas també et transforma a tu. Aquest és el model de museu social que jo vull i en el que crec fermament. Un sistema horitzontal i cooperatiu on les beneficiaries siguem totes, i això es dona en molts museus i institucions patrimonials petites de les quals no es parla ni participen d’aquests debats de “persones sabies”, ja que estan ocupades atenent les necessitats de les seves comunitats de persones usuàries.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.