Què és un museu? A propòsit de Tintoretto

Jo, que soc un llec en art, no sabia que Tintoretto hagués estat tan determinant sobre l’obra Velázquez en l’estudi de la perspectiva. A sisè de batxillerat —sí, aquell que començàvem als deu anys, mireu si soc vell!—teníem l’assignatura d’Història de l’Art; una pinzellada d’aquí i una altra d’allà, sense cap context i, com sempre que es fa història sigui del que sigui, de forma cronològica per no arribar mai a l’avui. Total, que no vaig saber mai que Velázquez hagués pintat Las Meninas emmirallat en Tintoretto. No ho vaig saber, tot i haver visitat el Museo del Prado en més d’una ocasió, fins el passat dijous 28 de novembre. A les deu de la nit, vaig posar La 2 per veure el darrer capítol del programa 200. Una noche en el Prado—Documental? Relat? Thriller?— per celebrar el bicentenari de la seva inauguració, presentat per Ramon Gener.

Arrossegant un mirall amunt i avall, Gener buscava les imatges reflectides de quadres que havien inspirat altres artistes. Ens mostrava com els Fusilamientos de Goya—potser el pintor que havia iniciat la pintura moderna?— havia inspirat Manet. El mirall davant del quadre de l’aragonès reflectia la imatge de l’afusellament de l’Emperador Maximilià del parisenc. Després de passejar-se per diferents sales del museu, ens va portar fins als quadres de Velázquez i, per descomptat, a Las Meninas, repassant les seves influències en altres artistes. De la seva mà vam viure El Greco, el diàleg entre diferents disciplines artístiques i el misteri que fila el teixit entre capítols i que es descobreix al final del programa. Explica les històries com només els bons comunicadors ho saben fer. Clàudia Rius en va fer l’elogi, que comparteixo, a l’article on parlava del programa This is art.

Però ens havíem quedat en el quadre Las Meninas de Velázquez, un dels artistes que més ha incidit en altres artistes al llarg de la història de la pintura. Què va fer que Velázquez s’emmirallés en Tintoretto? De cop ens trobem davant del Lavatori de Tintoretto. Diverses persones l’observen i la càmera, ara davant i ara darrera, recull les seves gesticulacions que acompanyen les paraules que no sentim; sens dubte el quadre suscita interès. En la locució, Gener ens explica que el sevillà va sentir una gran fascinació pel venecià i que va ser ell qui va fer portar l’obra a Espanya. Què té aquell quadre tan important, tan trencador? Si sembla malgirbat! Ramon s’acosta a un grup de visitants i els pregunta la seva opinió: la il·luminació, la mida, una escena bíblica… Hi ha comentaris per a tots els gustos, però el secret no es desvetlla. Algú diu que li sembla que els personatges estan dispersos, cadascun va al seu rollo; una noia afirma que tot està com molt escampat pel quadre i el Ramon fa aquelles preguntes retòriques “Escampat? Ah!” que creen un lligam amb allò que ha dit la visitant perquè continuï: “Hi ha vàries escenes, no hi ha res central” opina. I amb les seves intervencions, Ramon aconsegueix que la mirada de l’espectador vagi canviant i faci sortir els perquès que sovint no surten si algú no fa de mediador d’un quadre penjat a la paret.

De cop una altra noia diu la paraula clau: “Perspectiva”, mentre se li il·lumina la cara. Ramon espetega els dits i repeteix: “Perspectiva! Aquesta és la clau”. A partir d’aquest moment, tot canvia. Comença una història fantàstica, el quadre pren noves dimensions, unes dimensions que fins llavors ni els visitants del museu ni els espectadors a casa havíem copsat. Vist de front el quadre no té cap sentit. Jesucrist, que està rentant els peus a Sant Pere i hauria de ser el protagonista de l’escena és al costat dret del quadre, arraconat. La figura central és un gos ajagut a terra!. La taula on es farà el sant sopar està com desmanegada, no té proporcions reals, tot és un desgavell… O no?

Tintoretto va pintar el quadre per a una capella molt estreta de l’església de San Marcuola a Venècia —sí, ja sé que soc un ignorant i que molts dels qui llegiu aquestes línies ja ho sabíeu, però és que jo soc de ciències, sabeu?—. El feligresos havien de veure el quadre des del seu costat dret, de gairell. I mentre ho explica, en Ramon fa moure els visitants —i la càmera— cap a la dreta sense deixar de mirar el quadre; a poc a poc tot va prenent sentit. El quadre es va transformant perquè és màgic, Jesucrist ja no és en un racó sinó que pren el protagonisme. El gos passa a un segon pla i la taula ja és normal. Ara la perspectiva sí té lògica, els punts de fuga són on han de ser. Però no només s’ha transformat el quadre, l’espectador s’ha transformat amb ell: “Sí, es veritat!” diu una senyora quan descobreix la màgia del quadre. La seva història ha fet que ara, el quadre sigui un altre però els visitants amb qui el Ramon Gener ha interaccionat ja no seran els mateixos que quan van entrar al museu. S’hauran respòs preguntes que es feien i d’altres que no s’haguessin fet mai. Però el més important, s’hauran fet moltes més preguntes en sortir del museu de les que tenien en entrar: l’embrió de l’aprenentatge.

Els quatre capítols són un reguitzell d’històries que els quadres amaguen, de la màgia que contenen, dels pintors que els van crear, dels personatges que representen, del context on i pel que van ser creats o dels avatars pels que van haver de passar. Històries que fan que passem de veure quadres penjats a la paret amb cartel·les il·legibles, a viure històries reals, de persones reals, en contextos reals. El museu es transforma amb nosaltres, ja no és el mateix, és molt més que un inventari de quadres penjats que si no ets un expert, només provoquen un gaudi estètic però no un goig intel·lectual. El relat crea un vincle emocional entre nosaltres i l’obra exposada, entre nosaltres i els personatges, entre nosaltres i els altres amb qui compartim, parlem i ens emocionem junts, un vincle que abans no existia. Un vincle que democratitza l’art i apropa la cultura.

I si això és factible utilitzant el llenguatge audiovisual, no ho seria utilitzant el llenguatge propi del museu, el museogràfic? Jo crec que sí. Que aquesta fantàstica història del Lavatori de Tintoretto podria ser representada a la sala del museu. ¿Us imagineu el quadre penjat al mig i no clavat a la paret perquè tothom pogués experimentar la màgia de la seva transformació mentre es mou cap a la seva dreta? Us imagineu una rèplica —virtual?— de la capella de San Marcuolo per on va ser pintada ara que parlem tant de projectes immersius? Us imagineu que seguint el camí, darrera del quadre hi trobem una rèplica de Las Meninas on s’assenyalin les influències sobre Velázquez? Jo sí. Que no és fàcil, ningú no ho nega. Que requereix pressupost, és obvi. Però no és aquesta la funció d’un museu? No ha de transformar les persones que el visiten perquè surtin diferents? Sí, ja ho sé, pots llogar una audioguia que t’ho expliqui però, té el poder de la museografia? Rotundament no!

I també m’imagino, a la sala de Las Meninas, una instal·lació immersiva(immersiva no ha de voler dir forçosament tecnològica, IKEA bé prou que ho sap) on s’expliquin algunes —només algunes— de les històries que es van explicar al primer capítol del programa: els trucs que utilitza Velázquez, el seu autoretrat, qui és l’observador i qui l’observat, a qui miren les infantes, els reis reflectits al mirall… Pengem menys quadres i els expliquem millor? No tinc la resposta, no hi entenc prou d’art. Però sí que sé que quan visito un museu m’agradaria tenir la certesa que he rebut un impacte que m’ha transformat, que no soc el mateix que quan vaig entrar. Massa sovint tinc la sensació que surto amb un atabalament mental per l’allau d’obres vistes. I que no he pogut respondre’m les preguntes que m’han anat sorgint. Sí, les audioguies, ja ho sé. Però les audioguies t’aïllen i jo vull compartir sensacions, opinions, dubtes i certeses amb les persones que m’acompanyen, perquè tots junts construïm una metahistòria a partir de les històries que s’amaguen darrere les obres.

No vull que les històries me les hagi d’explicar un documental o no vull que sigui el documental l’únic que les expliqui, vull que me les expliqui el museu quan hi entro, vull entrar en un món encara més màgic del que ja és. Mentre la museografia només consisteixi en penjar quadres a les parets més o menys ben il·luminats —o posar objectes en peanyes, o dins de vitrines— amb cartel·les diminutes que no et llegiràs i que no t’expliquen cap història, els museus no seran museus perquè no estan aprofitant tot el potencial del seu gran llenguatge: el museogràfic.

Els centres de ciència —science centers— ho van intentar al segle XX. Volien explicar fenòmens de les mal anomenades ciències dures—bàsicament física i química— i això els va obligar a ser creatius perquè volien ser entenedors. Van renegar dels museus d’història natural i dels de ciència i tecnologia clàssics perquè només eren col·leccions d’objectes exposats amb criteris taxonòmics. Van renegar fins i tot del seu nom: no es van voler anomenar museus i es van dir centres. Ells no ho sabien, però de fet eren els veritables museus: explicaven històries de la natura amb mòduls anomenats interactius perquè es deixaven tocar i alguna cosa passava. Va ser una revolució. Primer el Palais de la Découverte a Paris el 1937 i després l’Exploratorium de San Francisco i l’Ontario Science Center al Canadà l’any 1969, van proposar les exposicions com mai no s’havien vist. L’Exploratorium va fer una gran inversió en investigació abans de decidir com ho faria, al igual com ho va fer a Barcelona el Museu de la Ciència de La Caixa inaugurat l’any 1981, renovat el 2002 i tornat a renovar fa pocs mesos. Però aquí es va acabar. Tot i que la confluència entre museus patrimonials —d’història natural o de “màquines”— i centres de ciència cada cop és més gran, la investigació no va continuar i el model que fa cinquanta anys era innovador s’ha anat replicant sense canvis com bolets per tot el món. Tant és així que encara es reivindica el prohibit no tocar com a únic sinònim d’interactivitat quan ara ja sabem que la interactivitat va molt més enllà i que si no afecta les emocions més profundes, no és tal. Tocar no és interaccionar.

No és interactiu el Lavatori de Tintoretto quan coneixem la seva història? I no cal tocar-lo. Tanmateix, ens ha colpit al més profund de les nostres emocions. No és interactiva una novel·la que no poden deixar perquè ens té enganxats? No ens fa volar la imaginació la seva història? Doncs d’això es tracta, de fer volar la imaginació per transportar-nos a mons inexplorats.

Cal fer investigació en allò únic que tots els museus tenen en comú: la museografia. Però fins ara l’única recerca que es fa als museus es sobre la seva temàtica pròpia, és a dir sobre el complement del sintagma —d’art, d’història, d’etnologia, de ciència…—, i no sobre allò que és el substantiu: museu. No s’investiga sobre el llenguatge museogràfic, fins al punt que s’ha externalitzat allò que és l’essència del museu en despatxos d’arquitectura, estudis de disseny i empreses nascudes per fer-ne negoci, que com diu Guillermo Fernández a El museo de ciencia transformador, de fet actuen com a interioristes prioritzant que l’exposició quedi béi no que expliqui històries.

Hi ha excepcions, és clar. El Museu de Matemàtiques de Catalunya al Palau Mercader de Cornellà n’és una. Un grup de professors de matemàtiques amb una gran inquietud, es forma, investiga, visita museus i s’inventa una exposició a partir d’objectes i mòduls que ja han esdevingut patrimonials perquè són útils per entendre’ns, perquè expliquen històries en contextos reals, amb quatre rals però un gran entusiasme i un immens esperit innovador. Un altre exemple és el Museo de Bellas Artes de Bilbao que recentment ha inaugurat la nova exposició permanent. Ha tingut el coratge de trencar amb els criteris cronològics o d’escoles artístiques, per buscar un fil conductor a través de paraules per teixir un diàleg entre literatura i art que permet llegir les obres d’una altra manera.

Però no és gens habitual. I després, passa el que passa: les històries que no s’expliquen a les exposicions, les han d’explicar educadors en precari i mal pagats amb tota mena d’activitats creades cuitacorrents —ai, les visites guiades!—. Els educadors —com a membres de la plantilla, és clar!— haurien de participar de la conceptualització i el disseny de les exposicions. No és hora de replantejar-s’ho, tot plegat?