‘Jardins de llum’ o la utopia de l’efímer

En el marc de les Festes de la Llum de Manresa, durant els vespres dels dies 17 i 18 de febrer, s’ha celebrat una nova edició del festival Jardins de llum, una proposta d’art efímer dirigida per Roser Oduber, artista plàstica i directora del Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat, que des de fa deu anys resignifica els espais del centre històric amb diverses propostes artístiques relacionades amb la llum i l’aigua. Cal fer present, doncs, el Misteri de la Llum, segons el qual, el 21 de febrer de 1345, una llum que provenia de Montserrat va travessar el rosetó de l’Església del Carme i va il·luminar la capella de la Santíssima Trinitat; un senyal diví que posava fi al conflicte entre la ciutat de Manresa i el Bisbat de Vic, que, finalment, va permetre la continuació de les obres de construcció de la séquia que havia de resoldre els problemes d’abastiment d’aigua de la ciutat.

Quasi set-cents anys més tard, la sequera i la manca d’aigua són problemes ben actuals, i com no podia ser d’altra manera, les propostes presentades en aquesta edició s’hi han referit de manera més o menys directa, sense oblidar, però, les possibilitats creatives de la llum, tal com demostren la trentena de projectes presentats, tant pels artistes i entitats locals com pels creadors convidats, unes propostes que van des de la instal·lació a la performance, passant pel concert i l’exposició, i és que, com ja fa anys va demostrar Duchamp, no és el material el que fa l’art, sinó allò que l’objecte artístic comunica. Una experiència dialògica, doncs, entre el creador i la societat, però també entre el públic i l’obra, que fa palès que l’art no és només una qüestió d’estètica des del moment en què la interpretació es fa necessària.

Així, i un cop fet l’incís, a la plaça Sant Domènec, la penya Aoapix va presentar «La porta del temps», una munió de siluetes il·luminades acompanyades per les notes d’una composició de Chopin, que alhora que retia homenatge a la Porta (1986) de l’artista basca Begoña Uriarte, convidava l’espectador a travessar tants llindars com pogués –i molt especialment els interiors– per tal d’esdevenir millor persona. De fet, la ubicació no podia ser més encertada pel joc que establia amb l’escultura de bronze L’acollida (2016) del manresà Ramon Oms i Pons, a la plaça Fius i Palà, en què una dona descalça obre la porta per acollir el visitant. A escassos metres, a l’Espai 1522, també estava descalça Joana Sardà Just, mentre en la seva performance «Aigua, soc roca sedimentària», introduïa aquest element tan escàs i preuat dins la instal·lació «Cos mineral», per tal  que formés part del diàleg íntim establert entre el cos de l’artista, el mineral i la llum, elements indiscutibles d’una natura primigènia.

En canvi, Helena Ripoll i Emma Flores amb «A Boqueta de Nit» van aconseguir que de la font de La Plana de l’Om no en ragés aigua, sinó una llum que escampava per terra diversos camins lumínics inconnexos. Curiosament, l’espectacle se’l mirava una altra escultura d’Oms, A l’ombra (1990), una dona també descalça, que asseguda al banc del davall de l’om, admirava els rajos de llum, mentre aquests, sense presses, arribaven fins a uns cubs il·luminats en què es barrejaven el símbol de la pau amb obres de Picasso i Bansky sobre la guerra. Es tractava d’«Aixecant el mur de la guerra, obrint escletxes per la pau», resultat de la reflexió sobre el paper de l’art en els conflictes armats que Mia Perramon havia proposat als alumnes de l’IES Pius Font i Quer.

A l’altre extrem de la plaça, just darrere de la dona asseguda, Foto Art Manresa presentava l’exposició «La Màgia de la Llum» a l’Espai La Plana, en la qual es mostraven imatges captades durant la sortida i la posta de sol. En canvi, l’altra mostra del festival, «Art Endollat», a la Sala d’exposicions del Cercle Artístic de Manresa, es centrava en diversos treballs artístics que incorporaven fonts de llum. De fet, just davant, a la plaça Gispert, on, curiosament, hi ha una altra escultura d’Oms, A la dansa d’arrel tradicional (2009), en què una nena d’un esbart dansaire es corda les vetes de l’espardenya, diversos membres del Cercle van crear la instal·lació «Els arbres i l’aigua com a font de vida», un arbre il·luminat amb fanalets i embolicat amb una mena de vels, que buscava assenyalar la importància del respecte per la natura com a punt imprescindible per a evitar els desastres climàtics.

Una mica més enllà, cap al final del carrer Barreres, Elemental_Lab presentava «Burbuilak», una instal·lació de llum i bombolles que transportava els espectadors a la infantesa a través del joc,  alhora que donava un significat nou al mot bombolla, sovint vinculat a l’aïllament. Tornant a la Plana de l’Om i enfilant cap a la plaça Major, a l’Arc d’en Botí, Facundo Bein i Abril Sposito proposaven «Tanquem l’aixeta», una instal·lació senzilla i impactant que mitjançant una cortina de dutxa i aigua en forma lumínica i sonora, pretenia conscienciar del greu problema de la falta d’aigua mentre feia una crida a l’acció individual.

Ja a la Plaça Major, Calidos presentava «Circled», una rotllana de columnes de llum que subratllava  la importància del cercle com a element natural i màgic. Així, les columnes s’anaven il·luminant amb colors canviants segons el volum dels sons que l’envoltaven, convidant els qui s’acostaven a entrar-hi. I així ho van fer, dissabte al vespre, les disset dones del col·lectiu «Veus Lliures», les quals, col·locades en rotllana, van improvisar i experimentar amb les veus conduïdes per Celeste Alias, mentre les columnes, d’un vermell intens en començar, anaven i tornaven de les tonalitats càlides a les fredes, acompanyant unes veus que només volien «sonar».

No gaire lluny de la plaça, a la Capella de Sant Ignasi Malalt, Gerard Mas amb «Ciris» convertia uns bustos de dones renaixentistes en espelmes inquietants, barreja de calma i d’anhel insatisfet, talment com si es tractés d’un lampadari d’església, mentre a la Torre de Sobrerroca, Osiris i Periko Raspa establien un diàleg amb «Vitralls d’aigua», a partir del vitrall i de la cascada de llum que havien creat l’un i l’altre, un diàleg que feia evident el joc de matèria, llum i aigua en un indret que fou entrada i sortida de la ciutat. Enric Roró, en canvi, amb la seva instal·lació «Multiprojecció d’imatges» feia servir una de les façanes de l’Hospital de Sant Andreu com a pantalla i hi projectava unes textures orgàniques translúcides de colors exuberants que exaltaven la perfecció creativa de la natura. Un jocs lumínics que tenien eco en els jocs de l’escultura Nena jugant (2001), també d’Oms, instal·lada al jardí que hi ha just davant de la façana il·luminada.

A l’Anònima, l’antiga companyia elèctrica de la ciutat actualment reconvertida en equipament per a usos culturals, s’oferien deu propostes diferents distribuïdes entre l’entrada, el pati, les naus i el soterrani. Justament en aquest darrer punt hi havia «Work in Progress», la formigonera recoberta de miralls i en funcionament creada per Xavi Muñoz, que talment com una bola de discoteca o un gran calidoscopi, redefinia l’entorn fragmentant-lo en múltiples bocins il·luminats, mentre unia allò bell amb allò funcional i industrial. A la sala següent, Mar Reverter Rosada, amb la col·laboració de Diego Saiz i Júlia Rodríguez, oferia «Aquella nit vaig veure un fantasma», un projecte audiovisual format per vuit pantalles disposades en forma de retaule gòtic en què hi projectava els residus lumínics dels rostres, carrers i semàfors que l’autora havia contemplat durant el dia, i que ara, ressorgien en la foscor. Al fons, i ja a l’última sala, els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Manresa Sis proposaven «Lighting Fields» mitjançant dos projectes complementaris, això és, «La muntanya que inspira», una projecció d’imatges relacionades amb la muntanya de Montserrat, i «El món que expira», una obra tridimensional, mig arbre, mig làmpada de peu, realitzada amb ampolles de plàstic, dos projectes en què ciència i creació artística s’unien per a investigar la possibilitat d’expressar els fenòmens.

Un cop travessada la porta principal de l’edifici, la Federació d’Associacions de Veïns de Manresa proposava «Cercles», un conjunt de discs de plàstic reciclat creats a través de diferents tècniques, que donaven la benvinguda als que hi entraven. Una mica més enllà, Nei Albertí presentava «J.LL.M», una escultura lluminosa verda i vermella, feta de teles i fils, i creada com una performance en la qual l’atzar i la sorpresa quedaven atrapats en l’espai que habitava l’escultura. Ben a prop, dins de la nau principal, SP25 Arquitectura (David Oliva i Elisenda Planas) i Atelier 4 (Anna Juncà) proposaven «Watt», una filera de siluetes de cases cada vegada més grans i més il·luminades que esdevenien metàfora del creixement de la ciutat en paral·lel a l’augment de l’electrificació de les llars i dels carrers. En canvi, a la nau petita, Paula Vicente Puiggròs presentava «Tu, jo, fotons i electrons», una instal·lació lumínica interactiva que a través del contacte amb les plantes permetia encendre unes làmpades penjades del sostre, cosa que permetia reflexionar sobre els cossos humans com a cossos conductors i sobre el concepte de «tocar» sense que hi hagi contacte.

Al pati de l’antiga fàbrica, encara hi havia tres propostes més. Així, Clara Payas, Rosa Alonso, Anna Cayuela, Eva Cardona i Carme Margarit amb «Dones d’aigua» feien incís en les diferents formes en què es pot presentar aquesta figura de la mitologia catalana, sempre lligada a l’aigua, però també a la cabellera llarga, el mirall, la pinta i la Nit de Sant Joan. Una mica més enllà, els artistes del taller «L’Art de Viure» (Fundació AMPANS) amb la col·laboració de Roser Oduber proposaven «Nenúfars de llum», un petit jardí de formes arrodonides inspirades en els colors de l’aigua i de la llum, i que com els nenúfars, s’agrupaven per fer-se companyia. La darrera proposta era l’actuació de Txema Rico, que proposava «Quadres d’una exposició», una acció inspirada en la suite que Modest Mussorgski havia compost el 1874 en honor del seu amic difunt, Víktor Hartmann, i durant la qual Rico creava tres quadres que es projectaven en els grans marcs que hi havia en un mur, per a, finalment, destruir-los, i així fer evident l’efímer.

Des d’aquest patí, i sortint ja de l’Anònima, a la plaça Europa, i amb l’església del Carme al fons, Alba G. Corral i Hara Alonso van presentar dissabte a les nou del vespre, «Somatic Suspension AV», un àlbum de poemes musicats amb unes melodies íntimes i minimalistes, que s’acompanyaven amb unes textures orgàniques i de colors intensos que es projectaven sobre la muralla. Des d’allà, es podia tornar cap a la plaça Major i baixar cap al carrer del Balç, on Kzue Taguchi oferia «Llum d’onada 2024», una creació inspirada en la visió d’una aurora boreal a Islàndia que l’artista va recrear amb una mena de mòbils construïts a partir de petites làmines metàl·liques reflectores en forma de vuit, les quals, en ser bufades creaven múltiples efectes eteris sobre les parets de pedra. Just a la sala del costat, l’Estudi KRAFT i la Xarxa de Biblioteques Veïnals de Manresa oferien «Finestres», un gran plafó quadrat ple de finestres diferents, i fora de context, amb unes llums a l’interior que s’encenien i s’apagaven per tal de simbolitzar el dia i la nit. La darrera de les instal·lacions del carrer del Balç era la proposada per Lídia Camprubí Alcoceba, que amb «La Crida del Bosc» presentava un conjunt de garrafes de vidre que contenien, penjades del tap, unes composicions fetes amb plantes que l’artista havia collit i conservat prèviament, amb l’objectiu de conscienciar tant de la mirada respectuosa envers els entorns naturals com de les possibilitats que ofereix el medi rural.

Ja a la Sala Gòtica de la Seu, Ester Fabregat Molnés proposava «Pódia», una mena de tentacles il·luminats de roba fluorescent de color magenta que sortien de les finestres i que simbolitzaven la vida fosca i confinada dels humans durant la pandèmia, mentre fora, la natura reposava resplendent. Una natura que ben bé podria ser la de la instal·lació «Gall, gallina o pollet» de Lola Solanilla, que a través d’una acció participativa, va cobrir més de 2000m² del Parc de la Seu amb unes roselles que s’il·luminaven amb llum ultraviolada, i que van fer les delícies dels passejants. Ben a prop, però, Marc Antoni Malagarriga-Picas i Ariadna Torres Giménez avisaven que no tot eren flors i violes, i amb el seu «Epitafi de les males herbes», un text escrit sobre els graons  de les escales que duen a la porta principal de la Seu, il·luminats amb un color vermell ataronjat, feien presents els noms de multitud d’herbes humils i oblidades, permetent, així, que ressorgissin del ciment que les havia sepultat. 

En aquest text, després dels noms de les herbes, s’hi podien llegir les frases següents: «Hi ha qui no es belluga però avança. / Hi ha qui arriba a lloc sense moure’s de casa. / Hi ha qui mor sense morir per tornar a néixer. / Tot és efímer i etern a la vegada.» Es tracta, doncs, d’aquell efímer i d’aquell etern als quals Baudelaire va al·ludir fent referència a una modernitat que ell entenia com a actitud i com a nova forma de relacionar-se amb un mateix. I és que, si bé és cert que l’art és expressió i comunicació, també és cert que contribueix, en el sentit d’aquelles «tècniques del jo» foucaultianes, a la transformació d’aquell que el crea i d’aquell que el rep. Només així l’efímer podrà esdevenir etern, fent que la utopia sigui una mica més real.