Foto Colectania ensenya la seva col·lecció

Creada ara fa vint-i-dos anys, Foto Colectania és un centre de fotografia privat vertebrat al voltant de dos eixos principals. D’una banda, l’activitat com a sala d’exposicions, on ha presentat al llarg d’aquests anys nombroses mostres. De l’altra, la condició de col·leccionista de fotografies en un doble vessant: la constitució d’una col·lecció pròpia i alhora l’assessorament a col·leccionistes privats que vulguin crear la seva col·lecció particular.

En aquesta ocasió, Foto Colectania ens brinda l’exposició El curs dels esdeveniments que consisteix en una selecció de 160 fotos del conjunt de 3.000 que integren el seu fons que se centra en fotografia espanyola i portuguesa a partir de la segona meitat del segle XX. Entre la vuitantena de fotògrafs de la col·lecció hi són presents, per citar només alguns dels més representatius, noms com Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs, Masats, Joan Colom, Paco Gómez, Gordillo, Ricard Terré, Cristina Garcia Rodero, Pilar Aymerich, Manel Armengol, Sanz Lobato, Laia Abril o Txema Salvans.

Aquesta exposició ens ofereix la possibilitat de repassar un període fosc de la nostra història, sotmès a la repressió d’un estat autoritari, però en el qual els fotògrafs van saber trobar al carrer una llibertat que no existia realment en la vida pública

No deu haver estat una tasca fàcil fer una selecció consistent per a la representació de tot aquest capital fotogràfic que ja havia estat triat en el moment de la seva incorporació a la col·lecció. Aquesta feina s’ha encomanat a Carles Guerra, un reputat especialista del món de la imatge que entre altres responsabilitats al llarg de la seva carrera professional ha sigut: director de la Primavera Fotogràfica, de La Virreina Centre de la Imatge, de la Fundació Antoni Tàpies i conservador en cap i comissari de diverses exposicions del MACBA.

En aquest cas Guerra ha fet una tria original i molt suggeridora. Les 160 imatges es presenten en 24 seqüències temàtiques agrupades, al seu torn, en vuit blocs, que omplen, a tres nivells, les parets de la sala d’exposicions.

Cada una de les seqüències és encapçalada per la imatge d’un autor, la qual podem considerar la més icònica, i a la que segueixen d’altres, d’un o més autors, que amplien o complementen el caràcter o missatge de la primera. Les connexions entre les diferents imatges de la sèrie poden ser més o menys directes o evidents i queden sempre obertes a les interpretacions que l’espectador pugui fer-ne. Les mateixes imatges i el comissari proposen i l’espectador decideix en aquest plantejament ben obert.

Les cartel·les, essencials en aquest cas per reconèixer les diferents autories i característiques de les fotos, estan ben situades i són una inestimable ajuda per seguir el plantejament narratiu de l’exposició.

Amb aquesta fórmula ens trobem davant d’una proposta en què, per exemple, una imatge inicial de Xavier Miserachs coopera amb les de Jordi Esteva i Cristina Rodero; o la de Leopoldo Pomés amb la de Joan Colom; la de Colita amb les de Manel Armengol; o la de Humberto Rivas amb la de Paco Gómez.

S’aprecia en aquesta proposta l’interès per desmitificar una mica el domini icònic d’algunes imatges en favor d’un relat més plural i divers dels esdeveniments o les realitats fotografiades. Una aproximació molt interessant que enriqueix la visió de l’espectador en oferir-li diferents perspectives.

Aquesta exposició, centrada en una col·lecció de fotografia d’una entitat privada, és una bona oportunitat per comentar breument el panorama del col·leccionisme fotogràfic a casa nostra. Per això hem conversat una estona amb en Pepe Font de Mora, director de Foto Colectania, que coneix molt bé el tema i amb qui parlem d’algunes de les claus que permeten interpretar aquest terreny, no massa conegut i habitualment poc transparent.

En primer lloc, convé diferenciar dues realitats que sovint es confonen: la dels arxius fotogràfics i la de les col·leccions de fotografia.

Les entitats, generalment de caràcter públic, que s’ocupen de la gestió dels arxius reben i tracten habitualment la totalitat de l’obra dels fotògrafs i donen molta rellevància al material original en format de negatius fotogràfics. A Catalunya tenim una xarxa d’institucions molt nombrosa de centres dedicats a l’arxiu fotogràfic, algunes de caràcter municipal, com per exemple l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona o el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona o Museus i centres d’àmbit més ampli com el MNAC o l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquests centres reben, via donacions o adquisicions, fons d’autors i els estudien, classifiquen, restauren, escanegen i difonen. Tasques, totes elles, de gran valor en la recuperació del patrimoni fotogràfic.

En canvi, el col·leccionisme tria, seguint els seus criteris, gustos i preferències, obres diverses de diferents fotògrafs amb l’objectiu de tenir una representació diversa d’un període, una temàtica o un estil fotogràfics i prioritza el format en paper de l’obra. La data, el material i el tipus de positivat estan a la base del valor objectual que s’atribueix a la peça col·leccionada.

En aquest terreny, a més d’adquisicions directes del col·leccionista a l’autor, les galeries d’art juguen un rol de considerable importància en la configuració del mercat, sobretot des que en els darrers anys aquestes han inclòs la fotografia com una més de les expressions artístiques que comercialitzen.

Tot i això, el col·leccionisme fotogràfic a Catalunya té un mercat molt estret i és bastant reduït el nombre de col·leccionistes regularment actius, sobretot des de la crisi del 2008, que sembla va aturar el que pareixia tenir un prometedor futur. 

Al marge del col·leccionisme individual, el que es troba a faltar especialment a casa nostra és la presència del que podem anomenar el col·leccionisme corporatiu, és a dir, empreses i corporacions que creen amb els seus majors recursos les seves col·leccions com ho fan a casa nostra els rars exemples de Mapfre o, en el seu moment, Telefònica. Probablement, una tan reclamada Llei de Mecenatge com la que tenen en altres països, especialment a França i els EUA, podria ser un bon incentiu per a aquest segment del col·leccionisme.

Retornant al tema de l’exposició, i com apunta en Carlos Guerra, aquesta ens ofereix la possibilitat de repassar un període fosc de la nostra història, sotmès a la repressió d’un estat autoritari, però en el qual els fotògrafs van saber trobar al carrer una llibertat que no existia realment en la vida pública; un relat en aquest sentit ple de veritat. Són aquestes imatges les que gràcies a l’obert plantejament expositiu que hem comentat faran que cada espectador les pugui vincular a les seves experiències o al seu imaginari personal. D’altra banda, aquesta mostra de la col·lecció que Foto Colectania ha anat constituint al llarg dels anys contribueix, sens dubte, a valorar la gran qualitat de la fotografia espanyola i portuguesa poc coneguda internacionalment. En aquest sentit, resulta molt positiu l’anunci que la Fundació està treballant en el projecte de presentar-la en diferents centres internacionals en un futur immediat.