Ester Xargay, la rialla infinita

La matinada del passat 19 de gener moria Ester Xargay (1960-2024), poeta, videoartista, performer, crítica, activista i programadora cultural, després d’una llarga lluita amb el càncer. Malgrat l’edat, deixa una àmplia obra d’experimentació audiovisual i literària, que té la poesia com a centre motor. 

La seva trajectòria es vincula de forma molt especial a la del seu company sentimental i estret col·laborador Carles Hac Mor (Lleida, 1940 – Sant Feliu de Guíxols, 2016), també escriptor d’avantguarda i artista lligat a l’art conceptual, amb qui formaven una dupla habitual, embarcada en un activisme que es traduïa permanentment en cicles, exposicions i recitals participatius i multitudinaris, contenidor per a accions, happenings, disbauxes fonètiques a quatre veus, espais de llibertat privilegiada d’heterodoxos i iconoclastes, veïnes i veïns sense etiquetar i artistes i escriptors de totes les varietats imaginables, i moltes vegades en “revistes parlades” i “caminades” pels quatre cantons de la nostra geografia, en un exemple meravellós de fusió i confusió total entre art i vida.

Treballadora infatigable, entussiasta hardcore, inclassificable, transgressora, feminista, ecologista i anticapitalista. En el fulletó publicat amb motiu de la seva participació al cicle Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica el 2019 Jordi Marrugat apuntava: 

“Ester Xargay és l’autora més singular de la poesia actual. La seva obra sorgeix com a floració de la seva vida, del seu caràcter, de la seva posició en el món. Totes les accions que du a terme quan us la trobeu, es tornen escriptura i art: parlar, riure, jugar, cantar, llegir, reinventar, desbordar, filmar, retratar, interrogar, argüir, impugnar, reivindicar, donar-se… Escriu com viu”.

Una de les anècdotes que ha explicat moltes vegades és el moment que va conéixer en Carles Hac Mor el 1986. En un cicle de conferències que ell organitzava, que es deia Ut pictura poesis, en Carles anava amb un típic jersei vermell seu, gesticulava aparatosament i aixecava molt els braços parlant de nihilisme, mostrant dos enormes forats del jersei a les aixelles. Amor fulminant, tot i que no van començar a viure junts fins el 1989, arran d’una visita de l’Ester a la masia El Carç, a Sant Pere de Ribes, on en Carles, explorant nous formats alternatius a galeries i museus, hi organitzava visites a treballs d’artistes que omplien les habitacions.

Al llarg de més de 40 anys, va conrear diferents camps artístics i literaris i va fer de l’experimentació, l’espontaneïtat i la “indisciplina” la seva marca de fàbrica. Podríem resumir-ho molt en: si l’obra fracassa, l’art avança.

Nascuda a Sant Feliu de Guíxols el 12 d’abril del 1960, va passar tota la infantesa i adolescència a França, primer a París i després a Bourges. Uns anys, començaments dels anys 60 en endavant, en què a la Maison de la Culture de Bourges hi exposarà i serà molt actiu l’artista dels mòbils i pioner de l’art cinètic Alexander Calder i es convertirà en un dels centres francesos més importants d’experimentació artística, teatre, acció, happening, cinema i música electroacústica fora de París. Imbuïda de noves pedagogies, l’escola on anava feia sortides gairebé diàries a la Maison. En aquella etapa s’impregna de cultura reivindicativa, revoltada, existencialista i sartriana. Als 18 anys tota la família torna a Catalunya, i, després de l’experiència fallida d’obrir una llibreria a Sant Feliu de Guíxols mateix, es trasllada a fer la carrera d’Història de l’Art a Barcelona, on s’implica progressivament en les propostes artístiques més radicals i de neoavantguarda del moment. Va mantenir, és normal, sempre una tendència a referències culturals franceses, i li va quedar a la dicció un petit deix francés que la feia inconfusible.

Al llarg de més de 40 anys, va conrear diferents camps artístics i literaris i va fer de l’experimentació, l’espontaneïtat i la “indisciplina” la seva marca de fàbrica. Podríem resumir-ho molt en: si l’obra fracassa, l’art avança. A més a més de compartir el “relat creatiu”, a partir d’un cert moment es fa sovint complicat destriar què és obra de Carles Hac Mor i què d’Ester Xargay, salvant la magra formalitat de la signatura. Entre els primers, el seu mitjà mare essencialment és el video (tant videocreacions, videopoemes i documentals com l’aiguabarreig d’aquests gèneres) com ara la sèrie de treballs, càpsules de vídeos de 3 a 5 minuts amb temàtica lliure i documentals estructurats de forma més convencional de 30 o 60 minuts per a les Nits Temàtiques, que va fer per BTV quan era director Manuel Huerga, entre 1998 i 2002, època en que es compra una càmera professional i comença a treballar d’una forma més experimental, i amb temàtiques totalment obertes, sensorials, espontànies i imatges quotidianes. El seu documental per a BTV El Grup de Treball, va rebre el premi Espais a la crítica d’art l’any 2000. Però també farà algunes instal·lacions (com ara la videoinstal·lació Sorra de temps absent, 2020, per a l’exposició itinerant Art i Paraula, a partir del poema “El verb el vent” de Felícia Fuster). 

Servirà potser per entendre’ns, però en la seva obra no podem traçar cap mena de frontera entre el vídeo, el poema recitat i la pàgina impresa.

Servirà potser per entendre’ns, però en la seva obra no podem traçar cap mena de frontera entre el vídeo, el poema recitat i la pàgina impresa. Ester Xargay conrearà una idea de l’escriptura sempre molt pròxima a la pràctica artística més radical i irreverent, en l’estela de les avantguardes i les neoavantguardes, amb una especial estima per Dadà i Fluxus, explorant lliurement la relació entre l’art visual i el text. Va escriure poesia en format tradicional sobre paper, amb llibres com ara Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), coescrit amb Carles Hac Mor (Lleida: Pagès Editors, 1997), un treball lliure a partir de les notes manuscrites duchampianes de La boîte verte, Darrere les tanques (Palma: El Tall Editorial, 2000), Salflorvatge (Barcelona: March Editor, 2006), Infinitius (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2017) o Desintegrar-se, Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2018 (Barcelona: Editorial Meteora, 2019). I va participar durant molts anys en una infinitud de recitals, presentacions, contubernis i actes poètics en que l’oralitat es regava amb la gasolina de l’acte performatiu, la improvització individual i col·lectiva portava sovint al happening més escabellat. 

Menys conegudes son les seves facetes com a pionera de la ciberpoesia amb el CD ROM Paraparèmies, desplaçaments, cosificacions, 1999, en col·laboració amb Adolf Alcañiz, Barbara Held i Carles Hac Mor (Premi de creació audiovisual de Navarra, 1999), obra que irònicament va morir d’obsolescència tecnològica un parell d’anys després de ser feta (només es pot veure amb un pc d’abans de l’any 2000). De novel·lista experimental amb Carabassa a tot drap, o Amor lliure, ús i abús (Lleida: Pagès Editors, 2001), coescrita amb Carles Hac Mor, una deconstrucció lliure del gènere novel·la amb tints pornogràfics i paròdia i homenatge al ciberanarquisme primitiu hacker en voga en aquella època, ordint una trama esperpèntica de personatges especialment avançats al seu temps. O teatral amb Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme (Entreacte, Editorial AADPC, 2000), també coescrita amb Carles Hac Mor, i que s’estrenava aquell mateix any a l’antic Espai Brossa del carrer Allada Vermell en un muntatge de la Companyia Teatre Kaddish dirigit per Xavier Giménez Casas. La seva tasca de traductora a quatre mans igualment amb Carles Hac Mor de Pic Adrian, Gilbert Lascault, Blaise Pascal, Raymond Queneau i Tzvetan Todorov. Les crítiques d’art publicades en diaris i revistes com L’Avui, Reduccions, Els Marges, Transversal, Lápiz, Papers d’Art, Barcelona Review i El Temps. O les seves col·laboracions amb artistes plàstics, com Pere Noguera, Marta Darder, David Ymbernon, Vicenç Viaplana, Humberto Rivas i Andrés Hispano, audiovisuals com Eugenio Tisselli i Adolf Alcañiz, o músics i compositors, com Mercè Capdevila, Miquel Àngel Marín, Xavi Lloses, Barbara Held i J. M. Mestres Quadreny.

Va ser programadora en cap del festival Barcelona Poesia entre el 2005 i el 2010 (fins el 2009 juntament amb David Castillo, el 2010 amb Eduard Escoffet i Martí Sales), del 2007 al 2014 del cicle de recitals Poesia als Parcs realitzat als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, juntament amb Carles Hac Mor, i aquests darrers anys directora del Centre Cultural La Pahissa del Marquet (Arts-Lletres-Natura) del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, de la Diputació de Barcelona.

Amb ella s’en va malauradament també una manera de fer i de ser com artista i escriptor, que trobarem molt a faltar, la facilitat de crear a partir del questionament permanent del jo i de l’autoria, primant la intensitat del col·lectiu i la vivència compartida, i d’aplicar a l’escriptura la mateixa llibertat i radicalitat que demanem a l’art contemporani. Ni més ni menys. Encara més, de fer-ho sense que ens importi un rave les dificultats i les conseqüències, amb la sornegueria celestial i la rialla infinita per bandera. Com escrivia l’Ester en un poema inèdit titulat Rient, rient, contra tot pronòstic publicat al volum de textos i entrevistes A un revolt de la sendera:

i a les penes queixalades
bo i deixant-hi les dents rient rient