El museu social també és feminista

El passat mes de maig vaig tenir la fortuna de publicar, aquí a Núvol, un article d’opinió, El museu social, opinió atemporal, en el qual expressava la meva insatisfacció envers el seguit de seminaris web sobre museus i pandèmia que es van dur a terme durant el primer confinament. En aquests seminaris es volia exposar com serien els museus postcovid, i que la solució de la qual parlava tothom seria el museu social.

En aquesta segona onada em venen al cap altres seminaris en línia on es va parlar sobretot d’estratègies digitals i nous públics, sense haver assolit o buscat solucions per a construir aquell museu social del qual parlava tothom. Ara es contemplen materials digitals destinats a un públic concret, exclusiu. El que no ha tingut ressò són els seminaris o notícies sobre museus que sí que han obert els centres a la comunitat propera i han acollit el dolor de les persones ocasionat per la covid-19. Han quedat, un altre cop, invisibilitzats, però de ser-hi, hi són.

I això és el que em ve al cap ara. La invisibilització dels col·lectius oprimits envers els col·lectius privilegiats, com els definia la filòsofa i professora estatunidenca Nancy Hartsock (1943–2015) a “The Feminist Standpoint: developing the ground for a especifically feminist historical materialism” (1983), i que sembla que segueixen sense tenir cabuda en el món dels debats i seminaris de l’àmbit museístic i patrimonial.

D’aquelles bones intencions, hem començat la casa per la teulada, oferint propostes digitals per a persones privilegiades i no per a les que estan patint i han patit en primera persona els efectes de la pandèmia d’una societat cada vegada més polaritzada. Persones amb diversitat funcional, o desafavorides per multitud de motius estructurals i que no volem veure. Per sort, tenim l’associació Apropa Cultura, que posa el dit a la nafra i que sí que ha fet un continu de formacions i ha visibilitzat algunes d’aquestes persones i col·lectius, que també volen visitar museus i equipaments culturals i sentir-se representades, sentir que són importants, que comptem amb elles. Al seu web hi ha tot el material i vídeos penjats, de les formacions i seminaris, per prendre notes i passar a l’acció.

Torno a Nancy Hartsock, que amb les seves reflexions sobre grups oprimits i privilegiats va treballar el concepte de punt de vista feminista (inclusiu, no se m’espantin amb la paraula!), defensant que hi ha perspectives des de les quals les persones en determinades posicions privilegiades, no importa la intenció, no aconsegueixen veure la realitat social de les nostres comunitats properes i no tan properes, i això impossibilita assolir una consciència respecte de la totalitat social. Per aquest motiu, de les persones del grup privilegiat, no es pot afirmar que tinguin un punt de vista feminista (o inclusiu) implícit si no han viscut o no identifiquen situacions de no privilegi i de discriminació, relacionades amb la condició del seu gènere, raça (per a l’historiador colombià Max Hering Torres i l’antropòleg britànic Peter Wade, si bé no existeixen les «races», perquè «raça» no té cap manteniment científic per ser una construcció històric-social, cal continuar parlant de «raça» per a combatre una realitat social que és el racisme), classe (després tornaré sobre aquest punt) o altres grups socials no privilegiats ocultats tradicionalment per la narrativa androcèntrica dels museus. El concepte de punt de vista posiciona les persones en una condició parcial atorgant-los uns coneixements que tenen a veure amb les seves realitats i vivències.

Desenvolupar un punt de vista feminista als museus també té a veure amb la divulgació d’un coneixement crític ocultat, que requereix una feina col·lectiva de construcció de recursos conceptuals alternatius. Aquests han d’incorporar un tipus d’enteniment reflexiu, necessari per a la crítica, i que orienti l’acció des del punt de vista feminista. Per això el procés de conscienciació i la introducció d’un enfocament feminista als espais expositius i museus és tan complexa: perquè canviar relats i aplicar el llenguatge inclusiu (temes dels quals es parla en entorns feministes patrimonials) pot servir de quartada ideològica als museus i equipaments patrimonials per no fer canvis més profunds, i així acontentar les masses. Es compleix amb les aparences i es desactiven els aspectes més subversius o revolucionaris del feminisme que obririen les capses dels trons de les institucions. Un exemple seria la política d’afegir dones o històries de dones que no s’han tingut en compte als relats dels museus, com a una categoria per individualitzar-les com alguna cosa peculiar, puntual, a tall de pegats. La diversitat cultural del país no té cabuda a les narratives dels museus; obrir la mirada institucionalitzada és una necessitat urgent.

Dins de la narrativa inclusiva que promou el feminisme, donar veu als grups no privilegiats que no l’han tingut fins ara i aplicar el llenguatge inclusiu són dues de les categories que hauria de revisar un assessorament de gènere als museus i equipaments patrimonials. Però, com s’aborden els estereotips i rols jeràrquics i androcèntrics que tenim integrats per estar socialitzades en una societat patriarcal? Realment pensem que canviant discursos i llenguatges incidirem en una societat més justa que integri els aspectes relacionals que es busquen des de la perspectiva de gènere i des del feminisme? Com es treballa la memòria implícita, la memòria subconscient masclista que tothom tenim a dins? Com la identifiquem per canviar-la a la nostra vida i entorn, i poder-ho fer després als relats dels museus i equipaments patrimonials, sense caure en estereotips? Com s’assoleix el punt de vista feminista?

Les desigualtats socials han estat transmeses i perpetuades per un sistema social al servei de les lògiques patriarcals dominants que reprodueix un imaginari que normalitza aquesta situació. Necessitem treballar processos d’ensenyament i aprenentatge multidimensionals i conscients de les desigualtats, i garantir capacitats per a la participació i l’empoderament social. Processos de presa de consciència individuals i grupals, sobre la nostra posició al món, aportant idees i instruments per a iniciar processos de transformació i de compromís col·lectiu.

El feminisme és un moviment de construcció col·lectiva on tothom pot aportar des del seu coneixement situat, terme treballat per la biòloga i filòsofa estatunidenca Donna Haraway a “Situated Knowledge: the science question in Feminism and the privilege of a partial perspective” (1988), que el defineix com una eina cognitiva, psicològica i política, necessària per a la pràctica de la consciència oposada i diferencial. El coneixement situat és el lloc des d’on es parla, la materialitat corporal d’un subjecte, modelada en un procés històric-cultural, en què Haraway selecciona la raça, el gènere i la classe. Els coneixements situats dels grups oprimits permeten fer connexions de mirades múltiples que busquen l’exercici democràtic de la interpel·lació i el fet de pensar conjuntament. Narratives múltiples que generen nous i valuosos discursos per al coneixement. El punt de vista feminista desvela dualitats i aporta altres models de pensament i coneixements transversals. Si no convidem i obrim els museus a aquestes persones, com interpretarem el seu coneixement situat per poder-lo integrar als relats dels museus?

El debat el tenim, i també tenim algunes persones que hi estan compromeses des de dins del patrimoni. Ara caldrà ajuntar-se i treballar cooperativament des de molts àmbits, també des de les administracions, per poder integrar aquesta perspectiva feminista que demanen els espais patrimonials i museus socials al segle XXI, perquè siguin inclusius i democràtics.