El blau emblemàtic de Tàpies, entre el món i les lleis de la ciència

A=A, B=B és una exposició presentada de manera conjunta a la Fundació Antoni Tàpies, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i el Departament de Medicina i Ciències de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra. L’exposició està comissariada per l’artista i investigador científic Pep Vidal, que fa una magnífica feina a l’hora de trobar aquesta comunió entre ciència i art. L’exposició, lluny d’intentar fer art a partir de la ciència, aconsegueix amb nota explicar què és la ciència, i sobretot, de quina manera la “fan” els científics, a partir de peces senzilles amb un gran rerefons. A=A, B=B s’inspira en una pintura d’Antoni Tàpies, omnipresent també a l’exposició, Blau emblemàtic (1971), on precisament s’hi llegeixen les dues equivalències a banda i banda d’un núvol que omple el cel. Vidal explica que interpreta aquesta pintura com la divisió de dues dimensions, la A, la realitat, el món on vivim, i B, les lleis que regeixen A, la ciència.

Es nota clarament en cada detall de l’exposició que en Pep Vidal és un home de ciència, que l’entén i la viu de manera quotidiana. Tant és així que tant l’exposició com el llibre de sala estan presentats de la mateixa manera que es presenta un article científic; amb la notable diferència que sí que és agradable visitar detingudament l’exposició. Pels lectors que han tingut la sort de no haver de llegir mai cap paper científic, aquest es divideix fonamentalment en cinc apartats clarament diferenciats. Inicialment hi trobem l’abstarct, un breu resum que recull la informació essencial de tot el document. Acte seguit hi va la introducció, on s’introdueix el tema i s’explica l’estat actual de la recerca que planteja l’article. Més enllà segueix el cos, on es defensa la tesi de la recerca per mitja d’introduccions teòriques, experiments i resultats. Per finalitzar tenim les conclusions i la bibliografia, que mai pot faltar en tot document científic.

Fent honor a l’exposició, visitem les obres que trobo més destacades en l’ordre en que el comissari ens les presenta.

Just entrant a la primera de les dues sales en que es divideix l’exposició topem (si no es va amb compte gairebé s’hi podria topar no figurativament) amb la peça do de l’artista Violeta Mayoral. Aquesta consisteix en un fil de cotó de 0.17mm d’ample. Aquest fil de cotó conté tots els colors de les diverses peces que trobem en l’exposició. Acabem de veure l’abstract, un fil conductor que engloba tota l’exposició. En aquest sentit ja ho hem vist tot i podríem anar cap a casa. Si més no, un bon abstract també és una invitació a descobrir-ne més. La introducció corre a càrrec de l’artista Jorge Carrión que presenta la temàtica oferint-nos tres lectures per entendre la motivació d’aquesta exposició.

A mesura que passegem per les peces que conformen el cos de l’exposició hi trobem molts dels elements bàsics que conformen la ciència com la creativitat, el canvi, la reiteració, l’error i la mesura d’aquest, i fins i tot, la fe.

La peça em va cridar en primer lloc va ser la de l’artista Lúa Coderch. Potser per la familiaritat amb la que em va fer sentir. La peça consisteix en un muntatge que bé podríem trobar en un laboratori d’òptica. Utilitzant diverses lents i miralls a diferents alçades, aconsegueix projectar una imatge dins una capsa. Cada element òptic està degudament posicionat per tal d’enfocar la imatge allà on toca. Si més no, el que és interessant són els elements rudimentaris que utilitza per tal de col·locar correctament tots els dispositius. Llibres, tamborets i la idea que es podria utilitzar qualsevol cosa que tinguessis a mà. Això trenca amb la visió errònia de que la ciència és quelcom sofisticat i inassolible sinó que més aviat creatiu i a l’abast de tothom.

Un element característic de la ciència és la reiteració en l’experiment. Sempre cal posar a prova les teories fent múltiples mesures. Això es veu reflectit en la peça de John Baldessari, Throwing Three Balls in the Air to Get a Straight Line (Best of Thirty-Six Attemps) (1973). El títol és força auto-explicatiu. El que és interessant és que l’obra només ens presenta amb els dotze millors dels trenta-sis intents. Ens dona a entendre que hi ha un procés d’anàlisi i selecció. I sobretot ens diu que hi ha una feina oculta que no acabarà mai veient la llum.

Si l’obra anterior deixa entreveure el concepte de l’error, Temperament d’un piano: Barcelona 1914-2023, de la pianista i artista Agathe Casals, ho porta a l’extrem. Casals, recull un piano de l’any 1914, vell i trencat i hi interpreta El clavecí ben temperat  de Johann Sebastian Bach. Com és d’esperar, el piano no en dona cap de bona. Casals, llavors, en una partitura en blanc, escriu l’error com la diferència entre el que sona i el que en teoria hauria de sonar. Aquest procés es repeteix en diverses fases de la restauració del piano i podem veure com les partitures cada vegada tenen menys errors, i per tant estan més buides. Cadascuna de les interpretacions de cada etapa està disponible per escoltar in-situ. És interessant el fet d’incloure la partitura final, completament en blanc però encara present, que es contraposa amb la partitura original, just al costat. Aquí podem veure la A i la B, la realitat, subjecte a error, i la ciència.

La ciència no està deslligada de la fe. La fe en els models, en les grans autoritats que ens eduquen en el camp i en les condicions en les que realitzem els experiments. Text on Snow on the Botanical Garden, de Mariona Moncunill recull precisament això. Un vídeo ens mostra una visita guiada al Jardí Botànic d’Helsinki durant l’hivern de 2013. La guia, experta en la temàtica, explica detingudament les característiques de cada flor amb una particularitat latent, que totes elles es troben enfonsades sota més d’un metre de neu. Per tant, cal fer un acte de fe en l’autoritat, i, últimament, en el coneixement científic. En un acte de rebel·lia, qualsevol visitant podria intercanviar de lloc dos cartells que indiquen on està amagada cada planta fent que la guia estigués explicant malament la realitat. Això fins que es resolgui aquesta confusió, o fins que arribi l’estiu, el que vingui abans.  La idea de la fe en models falsos la porta a l’extrem Irene Visa amb Després de l’Anunciació de Fra Angelico. On s’hi poden veure les marques a la paret amb les mesures de l’Anuciació  de Fra Angelico, com si el Museu del Prado l’hagués cedit a la Fundació Tàpies, fet que no ha passat mai.

Com a tota peça científica, l’exposició té la seva bibliografia. Un espai que recull tots els referents utilitzats per cadascun dels artistes que composen l’exposició. Em va fer especialment il·lusió trobar el conjunt de guions de laboratori de l’assignatura d’electromagnetisme i òptica de la facultat de física de la Universitat de Barcelona.

Al llibre de sala l’apartat de conclusions es deixa deliberadament en blanc. No és així en aquesta l’exposició, ja que trobem anàlisis científics de cadascuna de les obres de l’exposició fetes per diversos alumnes d’en Pep Vidal, estudiants de física a la Universitat Autònoma de Barcelona. Si vols treure les teves pròpies conclusions l’exposició està oberta al públic fins el 3 de març de 2024 a la Fundació Tàpies.

Cada dissabte a les 17.30h podeu asssitir a les visites guiades que la Fundació Tàpies ofereix a les seves exposicions. Trobeu més info aquí.