L’arquitectura conscient dels Premis Mies van der Rohe

En un acte celebrat a Brussel·les, el passat 25 d’abril, es van donar a conèixer els nous guanyadors del Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea, Premis Mies van der Rohe 2024. Els guardonats d’enguany, escollits d’entre una primera selecció de 362 projectes, van ser els arquitectes berlinesos Gustav Düsing i Max Hacke per l’edifici del Pavelló del campus de la Universitat Tècnica de Braunschweig a Alemanya i l’estudi Suma Arquitectura, dirigit per Elena Orte i Guillermo Sevillano, autors de la multipremiada Biblioteca Gabriel García Márquez, reconeguda recentment amb el Premi FAD i considerada la millor biblioteca pública del món l’any 2023, que en aquesta edició dels Premis Mies van rebre la distinció en la categoria d’arquitectura emergent.

Malgrat que les diferències entre ambdues obres a simple vista són palmàries, ens trobem davant de dos casos d’arquitectura “desacceleracionista” i relativament continguda, en sintonia amb la línia que ha caracteritzat els premis Mies des de l’edició del 2019 amb el projecte del Grand Parc Bodreaux, dels francesos Lacaton & Vassal, i la del 2022 amb el projecte de la Cooperativa d’Habitatges La Borda, dels barcelonins Lacol, reconeguts també en la categoria d’arquitectura emergent.

La Biblioteca Gabriel García Márquez, situada al barri de Sant Martí de Barcelona, amb BIMSA com a client de l’obra, és a dir l’Ajuntament de Barcelona, ha estat l’últim bon exemple que demostra com des de l’administració pública es pot promoure arquitectura de gran qualitat amb un component notable de risc i d’innovació. La proposta de Suma Arquitectura planteja un equipament cultural amb estructura íntegrament de fusta, una excepció a casa nostra, que acaba definint la geometria i els acabats dels espais interiors. La seva amplitud i lluminositat són un regal per a la ciutadania i el veïnat del barri que ha trobat en aquesta biblioteca una mena de refugi ecosistèmic en un xamfrà de la trama de l’Eixample, al districte de Sant Martí.

“La Biblioteca és un palau del poble i per al poble. Les biblioteques, tal com les coneixem, avui en dia estan amenaçades per plataformes com Google Books o Amazon. Cal tornar a posar en valor l’arquitectura física en l’actual context digital amb tantes prestacions online“, expliquen Orte i Sevillano. El jurat, per la seva part, ha volgut destacar el paper que juga la Biblioteca en l’escala de la ciutat, contribuint en la transformació del barri i obrint un nou espai públic exterior dins d’un interior. L’estructura de fusta es desenvolupa com una rica seqüència d’espais monumentals proporcionant ambients confortables per a l’aprenentatge, el treball en equip i el compromís de la comunitat. Ja fa anys que les biblioteques han deixat de ser magatzems de llibres per convertir-se en equipaments multifuncionals on es barregen diversos programes més propers als d’un centre cívic que als d’un temple on imperi el silenci i la contemplació. La Gabriel Garcia Márquez combina amb encert i equilibri els espais per a la lectura, l’estudi i el recolliment amb altres estances com sales de reunions, un auditori, zones per a nens, terrasses exteriors, aules o fins i tot una cuina. Tot plegat connectant de manera magistral per un gran atri central triangular on es despleguen diverses escales que cusen les 5 plantes banyades per la llum zenital introduïda des de la coberta.

L’únic “però”, si hem de filar prim, que se li pot retreure al projecte el trobaríem en la seva relació exterior en l’entorn. Es tracta d’un edifici del que en llenguatge arquitectònic s’anomena un “meteorit”, en tant que la seva implantació en el context urbà no és el resultat d’un encaix seré i mimètic amb el seu entorn. La volumetria de la Biblioteca té una identitat pròpia i certament singular, arran no obstant dels espais que genera al seu interior, que la converteixen en un cos estrany enmig de la regularitat de la trama Cerdà. En cap cas això ha de constituir sempre un punt crític, les ciutats s’enriqueixen amb aquestes vibracions dissonants sempre i quan el projecte en qüestió justifiqui el perquè del seu protagonisme. La Biblioteca Gabriel García Márquez és una boníssima notícia per a Barcelona i per a l’arquitectura del sud d’Europa i ha de servir de mirall perquè propers edificis públics, amb un ús local i de barri, siguin un reclam que propiciï que gent vinguda d’arreu vagi a visitar-los per la seva excel·lència.

D’altra banda, el premi principal, dotat amb 60.000 euros, ha recaigut en aquesta edició sobre els arquitectes més joves de tot el palmarès dels Mies. Gustav Düsing (1984) i Max Hacke (1986) van expressar la seva sorpresa quan es van conèixer guanyadors, atès que la seva obra és un edifici petit amb un pressupost limitat, tot i que consideren que encaixa bé les necessitats que reclamen els nostres temps. En referència al seu Pavelló del campus de la Universitat Tècnica de Braunschweig, el jurat va remarcar la seva capacitat per desafiar les limitacions i preconcepcions sobre la sostenibilitat, creant un entorn acollidor i lúdic per a l’estudi, la col·laboració i la trobada en comunitat a través d’una estructura implacable i acuradament detallada. Es tracta d’un exercici arquitectònic amb una idea rotunda i clara, revisada i portada al límit. Més que un edifici, es pot entendre com un sistema versàtil que fusiona avenços tecnològics amb un principi flexible i reutilitzable.

“L’edifici està obert, visualment i físicament, i això és una manera d’incentivar el seu ús. La seva estructura permet modificar-se i convida a la interacció entre els seus usuaris. És un edifici concebut per celebrar la cultura del que representa ser estudiant, posant la vida social i l’aprenentatge informal al capdavant i reformulant un model alternatiu per a les sales d’estudi”, manifesten Düsing i Hacke. El seu Pavelló remet l’abstracció i la puresa de l’arquitectura precisament de Ludwig Mies van der Rohe, per la regularitat de l’entramat metàl·lic que conforma la seva estructura, la transparència de totes les façanes, que funcionen com una caixa de llum a la nit, i per l’abstracció de la seva planta quadrada. Tot i que la seva distribució interior sí que integra un component més aleatori, especialment en la ubicació de les escales i en els retranqueigs dels altells, la netedat de l’entramat de tubulars d’acer que s’encasten per geometria i generen pòrtics tridimensionals de 3×3, constitueix un sistema industrialitzat altament refinat que al nostre país no té equivalències.

Tot l’edifici està pensat constructivament per muntar-se en sec (sense l’ús de formigó ni morters) en molt poc temps i per poder-se desmuntar si s’escau sense generar residus ni enderrocs. Tant els tancaments de vidre, com l’estructura d’acer, les baranes i les escales o els forjats de fusta i xapa podrien tenir una segona vida en un altre emplaçament en el futur. Sovint en arquitectura, es parla del concepte del Genius Loci, l’esperit del lloc que representen aquells atributs singulars que fan de l’àmbit on s’ubica un projecte el motiu principal que inspira que l’edifici sigui d’una forma concreta. En aquest cas es tracta de tot el contrari: el Pavelló està pensat per aixecar-se harmònicament en tot tipus d’emplaçaments precisament per les seves característiques basades en la prefabricació i en la simplicitat en la construcció per un costat, i en l’elegància i la contundència de la seva factura estètica per l’altre.

L’objectiu principal de Düsing i Hacke se centra en crear un espai accessible i versàtil que pugui acollir els estudiants de totes les disciplines en un entorn d’estudi i aprenentatge contemporani que faci de complement de la resta d’edificis del campus. L’espai obert i connectat, únicament interromput per cortines que cobreixen tota l’alçada, fomenta un entorn de treball flexible per grups, seminaris, conferències, l’estudi o el descans. La clau del projecte es troba en la desjerarquització programàtica, fet que s’observa als seus dibuixos en planta on s’observa una graella regular de pilars prims amb un nucli de serveis al centre i tot de mobiliari escampat al seu voltant de forma atzarosa, recordant exemples d’obres de firmes d’arquitectura japonesa de renom com SANAA o Junya Ishigami.

Els Premis Mies van der Rohe 2024 tornen a posar el factor social i de sostenibilitat al centre del debat arquitectònic amb dues obres que escapen de la monumentalitat i el caprici de l’arquitectura de l’espectacle. La cerimònia de lliurament de premis tindrà lloc el 14 de maig de 2024, al Pavelló Mies van der Rohe i al Palau Victòria Eugènia de Barcelona, acte que servirà per donar el tret de sortida a les Setmanes d’Arquitectura de Barcelona.