Un passeig

Amb el temps la memòria s’estén més enllà dels seus límits i els records s’acumulen al llindar del pensament quan un en té la voluntat de convocar-los. I ara, apressat per la convocatòria, es fa imminent un 25 de juliol, de no sé de quin any, que l’amic Parcerisas va venir a dormir a la nostra casa eivissenca per anar a la seva, a l’altra banda de les muntanyes de Benimussa. Ens vàrem aixecar a les cinc de la matinada per començar la caminada: no sabíem ni el camí, ni les dreceres, ni el temps que tindríem per arribar-hi.

Esmorzàrem una truita de dos ous amb un cafè ben fort i dues galetes d’Inca. Vam agafar un gaiato per a cada un, vestits amb roba fresca i uns barrets pel solei, que no trigaria gaire a aparèixer, i començàrem a caminar: en Francesc, l’Edith i jo mateix. Sense pressa i contemplant tot el que ens venia al costat nostre vàrem travessar la primera carena que ens separa del Puig Pere Toni, on en Francesc té la residència illenca, i, llavors, una successió de valls i putxets s’oferia a cada un de nosaltres com la imatge desolada i aspre de l’Arcàdia que mai havíem tingut temps d’imaginar-nos.

Travessàrem boscos recremats pel sol, foscos indrets arrecerats per les muntanyes i camins cegats per les herbes altes que barraven les nostres passes. Anàvem callats, cadascú amb la seva dèria entotsolada. Els camins de cabra, els amagatalls dels conills, de les perdius i les genetes, anaven fent el mateix camí que fèiem nosaltres. Amb poc temps es transformava el panorama i l’itinerari prenia unes revolades difícils d’imaginar en una terra tan petita com la de l’illa d’Eivissa.

Després de davallar una menuda vall torrentera, vàrem veure com si fos l’esquena d’un gegant, el Puig d’en Pere Toni, i la casa del pagès, arrecerada entre les vinyes que ens portaria al camí de pujada de la casa d’en Francesc. Ens quedava encara un bon camí per arribar-hi, vam tornar a pujar un altre puig i el poble de Sant Antoni va aparèixer entre un savinar atapeït que tot just deixava veure una mica de mar i les cases blanques del poble mariner.

El sol que portàvem rere nostre lluïa una claror que il·luminava tot el que teníem al davant: figueres i oliveres, camps de sègol acabats de segar, pallers alts com si fossin palmeres i corralets amb bèsties que s’acabaven de desvetllar. Tot era una cridòria que creixia amb la llum. Les cabres, els galls i les gallines, els ocells, els porquets i algun ase perdut entre els fonolls, feien una simfonia concertant i riallera que donava sentit i gràcia a la nostra arribada. Allí, vam trobar na Bernadette, acabada de sortir de la casa, com si ens estigués esperant des de feia bona estona. Ens vam asseure sota el porxo al voltant de la taula amb aubercocs i fruites rares i un pitxer d’aigua fresca, cobert amb un tovalló roig com una magrana.