Sanchis, no Sanchís

En general, el món periodístic ponentí, que tant patim, ignora completament la nostra onomàstica, i es convertix en agent desfigurador de cognoms i topònims: és així que Sanchis, Fuster o Moner esdevenen Sanchís, Fúster i Móner; o Xaló, Xalo. Etc. La desgràcia que planeja sobre el patronímic Sanchis, especialment irritant, té uns orígens tan coneguts com frívols: al locutor de ràdio José-María García se li va antullar que el cognom d’un futbolista de R. Madrid originari d’Alberic –i per tant exòtic per a ell– devia pronunciar-se com a mot agut; és així que Sanchis es convertí en Sanchís; sort que en la plantilla del famós equip no va créixer la representació valenciana, perquè, si no, haguérem vist aparéixer cognoms com Perís, Gomís, Colómer o Llopís. Després, la feta ha anat a més, per la popularitat que ha atresorat, des de fa anys, un senyor de l’Horta, extresorer relacionat amb el Partit Popular. El cas és que els patronímics valencians acaben en –is, els castellans en –ez i els portuguesos en –es, i en els tres casos són plans: Gomis, Gómez i Gomes. L’aparició d’aquesta sufixació en els idiomes romànics peninsulars (portugués –es, castellà –ez, aragonés i català –is) ha fet proposar a alguns una procedència basca, car en aquesta llengua el sufix –e o –ez es manté amb valor possessiu o modal. Tornant al cas Sanchis, hem de dir que també presenta la variant Sánchiz; però pensem que aquesta mutació té escassa rellevància, car deu haver-se originat per encreuament amb el castellà Sánchez en combinació amb la vacil·lació castellana entre les grafies s i z, de raó fonètica (només cal veure com escriuen ara el castellà molts andalusos o sud-americans, sobretot els mots menys memoritzats: pesera, deceo…; d’altra banda, les deformacions d’onomàstica valenciana són molt abundants d’ençà del segle xviii, coincidint amb l’arribada de funcionaris castellans als registres).

La variant Sánchiz és comuna en zones castellanòfones que han mantingut o mantenen contacte amb el valencià: per exemple, a la província de Conca, i, en el nostre regne, a la Canal de Navarrés (molts a Énguera). No pot descartar-se tampoc, en el bagatge lingüístic dels funcionaris castellans, la influència de cognoms com Ortiz; i, en general, els de terminació –ez castellana, que ells coneixien tan bé.

Per tot plegat, resulta molt llastimós que famílies que vénen dient-se a si mateixes Sanchis durant generacions passen a dir-se Sanchís per l’ocurrència ignorant d’algú. I és també llastimosa la facilitat amb què oblidem els nostres noms. No és fàcil imaginar-se que en altres llocs la gent passara a dir-se Sanchez, Lopez o Rodriguez Zapateró simplement per haver-ho sentit quatre nits a la ràdio.