Lliure i rica, però no plena

Amb aquest títol no em refereixo a Catalunya i al procés polític que actualment experimenta, sinó a la visió que, en la meva opinió, la nostra disciplina hauria de projectar del seu objecte d’estudi, la cultura catalana. Més concretament, em refereixo a les conseqüències d’un dels principals reptes que té plantejats la disciplina en aquest moment: la interdisciplinarietat.

Provenim d’una tradició filològica que, d’una banda, participava d’una epistemologia que aspirava a la completesa del coneixement que produïa, a una comprensió plena i sense fissures dels seus objectes. Una tradició, d’altra banda, que configurava una disciplina que era vista i es veia a si mateixa com a garant de les essències identitàries. Aquesta combinació s’ha manifestat en una partició del coneixement en compartiments estancs (la falsa dicotomia “llengua o literatura”, la resistència a contemplar altres formes de produció cultural), una impermeabilitat a l’especulació teòrica (que en un cert sentit no és altra cosa que l’argumentació), el recurs ideològic a un historicisme que redueix la interpretació a una contextualització suposadament neutra, la dependència d’un pensament basat en la idea de l’excepcionalitat cultural catalana.

De fet no només estem parlant d’unes pràctiques i d’unes ideologies més o menys conscients, sinó també dels efectes d’una fantasia de plenitud. La interdisciplinarietat, però, comporta la impossibilitat d’un tancament de la visió i de la concepció de l’objecte d’estudi.

En aquest sentit, i com a exemple més aviat modest, voldria referir-me al tauler de Pinterest que ha elaborat el professorat del Màster d’Estudis Catalans de la UOC: amb el títol De què parlem quan parlem d’Estudis Catalans?, ofereix un mosaic d’imatges, textos i referències culturals que pretenen reflectir la pluralitat i complexitat de la cultura catalana contemporània (des de la llengua a l’art contemporani, des de la guerra d’Àfrica a fins a l’obra de Jesús Moncada, passant per l’esport i la ciència). Aquesta és una mirada interdisciplinària que intenta ser lliure i rica, però no plena: lliure quant a l’anàlisi i a la seva capacitat d’establir connexions; rica quant a la complexitat i pluralitat d’objectes, pràctiques, perspectives i interpretacions; però no plena, perquè aquesta mirada i el coneixement que en resulta seran sempre, i necessàriament, parcials i incomplets.

Aquesta mirada no pot ser mai plena perquè de fet va a l’encontre d’un altre. Aquest altre pot ser la cultura del passat, que se’ns revela com un país estranger tant si és remot com si és recent; la pràctica cultural que s’escapa al gust majoritari o ens resulta incomprensible; el text literari exclòs del cànon i que sobtadament il·lumina un aspecte del present; objectes de la cultura catalana que no entren en les categories estrictes de “llengua” o “literatura”, però que dialoguen amb aquestes; el text canònic, que en el seu excés de sentit desborda les interpretacions prèvies. En aquest encontre amb un altre, l’alienació de la pròpia mirada es presenta com a precondició per fer comprensible el nostre objecte d’estudi.

La mirada interdisciplinària dels estudis catalans, doncs, ha de renunciar a aquella fantasia de plenitud, a l’aspiració d’arribar a una comprensió plena, completa i estable de la cultura. Suposa acceptar la parcialitat i la incompletesa com una de les seves condicions de possibilitat. Podria ser, però, que això es percebés com una pèrdua en un doble sentit. D’una banda, la pluralització de l’objecte que suposa un enfocament interdisciplinari es pot veure com un risc de dispersió i d’incoherència. Cal reconèixer que és necessari mantenir una certa cohesió disciplinària, però això és compatible amb aquesta idea d’incompletesa i parcialitat perquè de fet la cohesió de la disciplina no és altra cosa que l’efecte d’una conversa. El que cal, doncs, és establir els termes d’aquesta conversa.

D’altra banda, l’èmfasi en l’alteritat que comporta l’adoptar un enfocament interdisciplinari, és a dir, l’alienació de la pròpia mirada, es pot percebre com una despolitització en una disciplina acostumada a centrar-se en el mateix (a definir i preservar el tresor de la catalanitat), cosa intolerable en una cultura que encara pateix els efectes de l’agressió i la subordinació. Però l’alienació de la mirada (no cercar l’origen sinó posar en qüestió la mateixa idea dels orígens) no suposa negar el vincle entre els estudis catalans i la política, sinó configurar-lo d’una altra manera i en una altra escena.

Josep-Anton Fernàndez. Director del Màster d’Estudis Catalans de la UOC