Constel·lacions singulars

L’article que Josep-Anton Fernàndez va publicar a Núvol fa uns mesos, “Cap als Estudis Catalans”, és un document essencial per dibuixar el nou model de la disciplina. Aquí voldria fer dues reflexions breus que poden complementar-lo.

En primer lloc, crec que la nostra prioritat ja no ha de ser la interpretació d’obres literàries i culturals. D’una banda, la feina ingent de molts estudiosos durant el segle vint va situar i perioditzar la nostra tradició, de manera que ara el cànon ja es pot aprendre amb certa rapidesa. D’altra banda, les obres noves no necessiten gaires interpretacions, perquè, com tots els (post-)productes de la globalització, no solament ja ens arriben tematitzades pel periodisme cultural, sinó que, de fet, les obres són clares i transparents. La transparència no és pejorativa, sinó ontològica: és la idea que no hi ha cap món (inconscient, reprimit, utòpic) més enllà de l’obra, ja que l’obra mateixa és performativa del món que representa. Les mercaderies culturals dins del capitalisme global han esdevingut imatge, i la imatge ja no és la traça d’un món inaprehensible, sinó la mateixa forma d’aparició immediata (o immanent) del món.

En aquest context, la feina crítica consisteix en crear connexions entre obres-imatges, idees i situacions heterogènies. L’estudi d’obres i autors ja no pot ser una finalitat en si mateixa, sinó que s’ha d’inserir en el plantejament de problemàtiques teòriques que permetin crear constel·lacions a partir de tota mena de productes singulars. Aquesta aproximació transdisciplinar globalitzarà l’estudi de la cultura catalana, potser no tant en el sentit d’universalitzar-la, sinó en el sentit de produir singularitats “glocals” que circulin arreu del món i interpel·lin qualsevol subjecte, no només els catalans.

De fet, ja trobem exemples d’aquest model en els cursos interdisciplinars sobre la Barcelona literària o altres espais; en el màster d’Estudis Catalans de la UOC; o, modestament, en el nostre programa de català a Indiana, on a classe podem parlar de Solitud, de Heidegger, de Borja Bagunyà i de David Harvey. Naturalment, dins d’aquest nou paradigma és indispensable que els temaris siguin oberts, de manera que els professors puguin crear les seves pròpies constel·lacions. Per això, a la futura Catalunya independent hem de procurar no reproduir el centralisme del Ministerio i donar llibertat als departaments per organitzar els programes.

L’altra idea és la tensió que produeix aquesta creació de connexions amb la necessitat de mantenir la cultura dins d’un espai autònom i diferenciat. Aquesta tensió és insoluble, però una manera de fer-la fructífera és a través de l’horitzó de la política. La política significa que la nostra tasca crítica i docent consisteix en una forma d’intervenció. Intervenir vol dir alterar un estat de coses, dins de l’ordre simbòlic, esclar, que és l’àmbit on ens movem, i això implica una militància, i unes decisions, i unes conviccions ideològiques. Ara bé, i per això la tensió és insoluble, la cultura i la teoria crítica es basen justament en aconseguir una distància vers totes les formes de militància i d’ideologia que componen la societat. Aquesta és la paradoxa: si els estudis catalans són només una empresa sobre la cultura, llavors esdevenen “culturalisme”, estètica, decoració; però si adopten la política com a finalitat última, llavors corren el risc de polititzar-se i convertir-se en una forma d’activisme teòric, sense distància crítica. La tensió per mantenir un peu a cada banda pot ser el camí més productiu.

Edgar Illas. Professor d’Estudis Catalans a la Universitat d’Indiana