Els murs de la tecnologia

Expectació màxima la que el Festival Grec 2014 i La Fura dels Baus van aconseguir per a l’espectacle inaugural, del que van gaudir gratuïtament unes 1500 persones, i molta desesperació tecnològica i sensació d’incomprensió. On queda el llenguatge furero?

He entès sempre els espectacles de La Fura dels Baus com un desplegament fabulós en sentit coreogràfic: no és que normalment hi apareguin ballarins, però és que el públic forma part dels moviments, desplaçaments, gestualitat i narrativa de les seves obres. Tot adobat amb el que es coneix per “llenguatge furero”: aquella manera tan particular d’expressar a la brava un munt de veritats, amb aquell polsim de narrativa (i reflexió col·lectiva) amb la que habitualment han vestit els seus espectacles.

M.U.R.S. no s’allunya d’aquest plantejament. La novetat rau, és clar, en l’ús de les noves tecnologies i més concretament d’una aplicació app per a telèfons intel·ligents. El propòsit,  demostrar que són smart: massa llestos. Especialment amb les nostres imprudències mentre naveguem per la xarxa. Ens controlen, ens geolocalitzen, ens envien missatges indesitjats, saben el que ens agrada i, sobretot, ens confonen amb un accés indeterminat i desendreçat a tot d’informació supèrflua.

El caos, ja ho sabem, és marca de la casa per a La Fura dels Baus. Però quan es produeix perquè la wifi muntada expressament per a l’espectacle no abasta tants espectadors; quan ningú ha caigut en què molts dels nostres smartphones no són de darrera generació i per tant incompatibles amb la tecnologia que despleguen; quan l’escenografia té problemes de sonoritat, de manera que els tres espais d’actuació se sobreposen i és difícil escoltar el que diuen pels altaveus… Paf! Tenim davant nostre, efectivament, els MURS. Però els tecnològics, no pas aquells sobre els que volien convidar a fer-nos pensar: l’ús (i abús) que en fem.

Es podria adduir que tot estava previst així. Que tot aquest desori general al qual se sotmet al públic des del minut u era part de la intenció. Però no ens enganyem: el moment “furero” arriba finalment. I ho fa amb la contundència i el soroll previst (aneu alerta que no us aixafin la sorpresa! Llegiu amb prudència el que s’està escrivint aquests dies sobre l’obra perquè són autèntics spoilers!) I què passa en aquell breu i fugaç moment de l’obra? Doncs que el desconcert s’amplifica, igual que ho fan els virus informàtics: exponencialment. No pas perquè l’espectacle trobi per fi el clima que tants espectadors estaven esperant; més aviat perquè les noves generacions d’actors fureros hi posen tota la voluntat del món, però resulten fràgils, inversemblants i despistats. Tanta tecnologia, oi? I aquella cosa tan humana del contacte, les corredisses, les empentes i la interacció queda reduïda a quatre instants d’escàs interès.

En definitiva: una operació fallida, amb grans idees tecnològiques i recursos, però sense cap narrativa més enllà d’uns quants tòpics mal amanits i amb absència absoluta del llenguatge furero, que en definitiva és el busca el públic. Una llàstima: es podria haver convertit en una fita mundial. L’estructura de l’espectacle hi és, l’app del telèfon és molt bona tècnicament, però el conjunt va acabar sent radicalment un fiasco.