Figa

No és una de les meves fruites preferides però, estèticament, sempre m’ha fascinat: des del negre blavós de la pell, fins a les clivelles per on s’esberla i mostra el cor, molsut i del color de la sang. M’evoca un estiu al Peloponès i em fa recordar com en collíem amb una canya quilomètrica quan érem petits. Però més enllà d’això i de la connotació sexual del mot ―que, per altra banda, trobo que se li escau prou―, m’agraden les expressions que la inclouen: fer figa, ets un figa tova, fer la figa a algú i, la que més, pesar figues. Aquesta última és una expressió que utilitzo molt i que m’encanta, i que sempre he fet servir d’una forma molt natural però que poca gent del meu entorn coneix. Segons l’Alcover Moll, vol dir «fer becaines»; és a dir, aquells moviments de caiguda del cap que fem quan ens adormim i no estem ben ajaguts. He de confessar, però, que si una cosa m’ha sorprès quan he cercat figa al Diccionari català-valencià-balear han estat els diferents tipus d’aquest fruit que arriba a haver-hi. He pres nota d’alguns exemples que m’han cridat l’atenció: figa pecadora, figa de geniva de mort, figa de la goteta de la mel, figa de la llei, figa de la mort, figa de tres-fan-càrrega.