Xavier Gómez-Batiste reivindica els valors de l’humanisme en la sanitat

Just al costat de l’Hospital de Bellvitge, hi ha la seu de l’Institut Català d’Oncologia. Un edifici d’aspecte gris i fred, però en el qual molts pacients hi tenen dipositades grans esperances. A l’ICO és tracta el càncer de forma integral: la prevenció, l’assistència, la formació especialitzada i la recerca. A la segona planta, als despatxos de l’Observatori Qualy, programa per la promoció de la qualitat de l’atenció pal·liativa, m’espera el doctor Xavier Gómez-Batiste, expert mundial en aquest tema i fins l’any passat assessor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

L’objectiu de la meva visita és poder conversar amb ell sobre el bon tracte, tema del número d’abril de la revista Valors. Estem acostumats a llegir als mitjans de comunicació notícies que fan referència al mal tracte. De fet, aquest està perfectament tipificat i penalitzat per la llei. És evident que cal denunciar tot episodi d’abús o violència respecte avis, infants, dones, etc. Però, i el bon tracte? En què es basa? Precisament, la disposició personal al bon tracte hauria de tenir caràcter preventiu contra totes aquelles conductes completament contràries. I, si el bon tracte ja és necessari en tota la relació interpersonal, pels metges l’haurien de tenir com a bandera.

Però, a diferència dels metges d’abans, que anaven amb el seu maletí de casa en casa desbordant confiança, sembla ser que avui als professionals de la medicina han menystingut alguns valors humans. “Aquesta generació de professionals, que avui tenen entre vuitanta i noranta anys, estaven faltats de dues coses: tecnologia i organització; però substituïen aquestes mancances amb compromís, consell i passió”, explica Gómez-Bastiste, qui de jove acompanyava el seu pare, metge de capçalera de Torelló, i de qui en va aprendre l’art de tractar correctament els pacients.

Així, doncs, sembla ser que ara la balança s’ha tombat vers l’altra banda. “Avui tenim organització i tecnologia, però en canvi hi ha valors que no estan garantits”, assegura el sanitari. Valors completament essencials en tot moment, però especialment quan el pacient s’enfronta al tram final de la seva vida. Per això, Gómez-Batiste reclama dels professionals: “competència clínica, bona comunicació, ètica i compromís”. I adverteix que un bon professional, malgrat les dificultats o mancances, sempre “hauria de ser competent, conscient, compromès i compassiu”, adjectius que ja han estat batejats com les quatre c i que el pacient ràpidament identifica quan es troba davant del facultatiu.

Nou model sanitari

Però aquest expert en cures pal·liatives encara fa un pas més i reclama un canvi de model sanitari: “Durant molts anys el sistema sanitari ha estat pensat en base les urgències i l’atenció hospitalària, però aquest model s’ha de canviar perquè avui la majoria de pacients són persones amb malalties cròniques i evolutives”. Realitat que les dades confirmen. Actualment el 75 per cent de les morts a Catalunya, 45.000 persones l’any, són per malalties cròniques progressives i un 1,5 per cent de la població té un pronòstic de vida limitat a tres o quatre anys.

Un canvi que no hauria de ser exclusivament local, ja que segons Gómez-Batiste, estem davant d’un fenomen d’ordre mundial. “En cada lloc del món les causes de mortalitat són diferents –a l’Àfrica hi ha molts casos de Sida i tuberculosi, mentre que en els països amb recursos sobretot es tracta de multimobilitat geriàtrica- però la tendència evolutiva és la mateixa”. En definitiva, un augment de la cronicitat. Realment un repte planetari si tenim en compte que “cada any moren 48 milions de persones i la majoria tenen necessitats d’atenció pal·liativa, però només el 25 per cent dels estats disposen de models eficients”, segons l’expert.

El comiat amb el doctor Gómez-Batiste és ràpid, ja que a la sortida del seu despatx amb creuo amb un grup de professionals arribats de l’estranger que han vingut expressament a conèixer el model de cures pal·liatives que s’aplica a Catalunya, avui referent per a molts països; cosa que pots catalans coneixen i que ens hauria d’enorgullir.