Que som imprescindibles!

Els traductors, mal pagats? Tina Vallès ha publicat un nou post al seu blog en què sosté que ha arribat l’hora d’acabar amb les lamentacions. A banda de traductora, Tina Vallès és també autora i correctora i dimarts vinent, 11 de juny, parlarà de la seva faceta de correctora a L’indiscret.

La cançoneta que els traductors estan mal pagats ja ha caducat. Ja no ven. Ja no cal. Ja no funciona. Ja cansa. Ja n’hi ha prou. No pot ser que cada vegada que es parli públicament dels traductors sigui per dir que cobrem poc, que ens paguen poc, o sigui, que no ens fem valer o no se’ns valora. No ho veieu que fa pena? No ho veieu que ja fa massa que ens passegem pel món fent llàstima? I què hem aconseguit amb això? Que ara tothom repeteixi fins a l’extenuació que els traductors estem mal pagats.

I no és que ara ens paguin morterades per traduir. Però a qui li paguen morterades per fer què? Potser ara no tocaria seguir amb el discurset llastimós de la tarifa i tota la pesca. Potser perquè ens valorin, per fer-nos valdre, hauríem de canviar de tàctica i començar a valorar-nos nosaltres mateixos. Potser el que cal és que expliquem com en som d’imprescindibles, com n’és d’important que fem bé la nostra feina. No és tan complicat, proveu-ho. Ho fa tothom. La gent es ven, es promociona, es publicita, fins i tot es reinventa, i de vegades ni s’entén a què es dediquen però els funciona l’estratègia i tot. Imagineu-vos si ho fem nosaltres, que la nostra feina s’entén perfectament, que la gent no és ruca i sap perfectament què fa un traductor, per a què serveix.

I si ara tot cristo té gravat amb foc al cervell que els traductors estem mal pagats, si provem de repetir un altre mantra, un de més positiu, com ara «els traductors som imprescindibles», posem per cas, què passaria? Pensem-hi. És que resulta que ja no tenim (ni hem tingut mai) l’exclusiva de la llastimeta, que hi ha molts altres col·lectius que les passen molt més magres que nosaltres, i que diria que ja podríem concloure que l’estratègia de fer pena no ens ha funcionat, no ens ha portat enlloc, o sí, ens ha dut de pet a un carreró sense sortida, el del traductor que diu que no li paguen bé i deixa de lluitar (lluitar no és sinònim de rondinar ni tampoc de ploriquejar) perquè s’ha acomodat en la falsa desgràcia que s’ha anat construint a còpia de repetir sempre la mateixa frase. Se m’entén? Algú em segueix?

És veritat que no passem el millor moment, que costa —sobretot en el sector editorial, però no exclusivament— que se’ns pagui un preu raonable per pàgina traduïda, que cal mirar-se els contractes de traducció amb lupa, que els terminis sovint són de deliri, que… no segueixo. Però també és veritat que si ens atrevim a negociar, a dir-hi la nostra, a protestar, a dir què no ens sembla bé, els clients (editors o no), si són com cal, ens escolten i estan predisposats a parlar-ne —i si no són com cal, per a què els volem?

Tots els que treballem per compte propi, tant si traduïm com si dissenyem o escrivim o corregim o il·lustrem o interpretem o fotografiem o fem classes o el que sigui, hem de ser empresaris. Bons empresaris. I no, lletraferits i derivats, no arrufeu el nas amb la paraula, la tornaré a dir: em-pre-sa-ris. O què us pensàveu? Si us voleu guanyar la vida traduint (dissenyant, escrivint, corregint, etcètera) us heu de vendre —no regalar-vos, eh, vendre-us—, explicar què feu i com ho feu, fer entendre als possibles clients (sí, cli-ents) per què han de contractar-vos, per què a vosaltres i no a un altre, què teniu de bo, què els podeu oferir, quin és el vostre punt fort, el vostre valor afegit, la vostra especialitat. I això no casa gens amb la frase maleïda, eh que no? Veieu per on vaig?

Els hem de fer creure que som imprescindibles, perquè és veritat que ho som. Comencem a explicar realment en què consisteix traduir, com és un bon traductor, què és una bona traducció, què cal per traduir bé (no calen només bones tarifes). Que la gent sàpiga que els llibres, les pel·lícules, els contractes, els manuals d’instruccions, els videojocs, etcètera, passen per les nostres mans, que sense nosaltres no els entendrien, que tenim la paella pel mànec, que fem falta, que fem molta falta, molta més que mai, que som un dels pilars de la comunicació contemporània, siguem pomposos, coi, que no és cap mentida, que ens necessiten, que no som només nosaltres que necessitem treballar, que ells també necessiten (i molt) que treballem, fiqueu-vos-ho al cap d’una vegada.

I ara van mal dades, i tots estem mal pagats, però si aprofitem aquest temps per fer-los oblidar a tots la cançoneta llastimosa, quan comencem a veure’ns les orelles, quan deixem per fi de traduir taaantes vegades la paraula crisi, potser podrem provar amb una altra frase mantra: «els traductors estan ben pagats».