Nit irreverent

Dijous es van presentar els primers treballs de Sampler Sèries amb la instal·lació IRR STUDY#2 de Josep Sanz i el concert-espectacle Inszenierte Nacht, de Simon Steen-Andersen, amb l’Ensemble Ascolta. Unes propostes irreverents que van sorprendre pel gran aparell escènic i la fusió entre les arts.

Sampler Sèries és l’aposta de música contemporània –de nova creació- de l’Auditori, un cicle que celebrem que es programi per la qualitat de les seves propostes i pel fet que posa en valor les noves tendències creatives en el terreny de la música, la instal·lació i les arts escèniques. Una proposta que cada cop vol ser més integral. Josep Sanz i Simon Steen-Andersen van ser els encarregats de donar el tret de sortida a la programació.

Irregular, irracional i irreverent. Amb aquestes paraules defineix Josep Sanz la seva obra IRR_Study#2. És irracional en relació als tempos des del punt de vista tècnic, però també des del punt de vista compositiu, ja que Sanz no té planificades les obres. Hi ha una part primera de preparació, “com una xarxa de seguretat”, però és molt intuïtiva, i en aquest sentit és també irracional. I és irreverent perquè hi ha un component de provocació “que sempre hi ha de ser”, de posar al públic en una situació en què no ha estat mai i fer que es confronti amb el seu jo. Aquesta obra consisteix a mostrar cinc pantalles amb cantants -malgrat que els Neue Vocalsolisten Stuttgart són set, ell n’ha escollit cinc- que elaboren un discurs discontinu i complementari, amb sons de fonemes inventats i amb un element visual important: la gestualitat, per allunyar-se del format concert estàndard.

Aquesta obra ha estat creada amb un doble procés, ja que hi ha una doble partitura. D’una banda, Sanz ha compost 25 fragments d’uns vint segons per a cadascun dels cantants, que van gravar per separat, per això les partitures estan, també, pensades per separat. I el resultat és fruit d’una altra partitura creada un cop tot el material està recopilat, a partir de talls. Ja ho havia experimentat a IRR_STUDY#1, per dos teclats i percussió, en què els instrumentistes també proferien fonemes que, segons Sanz, “sonen a la mediterrània”. Formalment no hi ha regularitat, no hi ha una simetria, i és inesperat, perquè es basa en zappings que trenquen la continuïtat.

“És un treball com d’un director de cine”, deia Sanz. I en això, en l’element cinematogràfico-teatral es connectaven les dues propostes del vespre. Inszenierte Nacht és un viatge a través de la nit, amb elements que fan somiar, i d’altres que t’acosten al malson. Jordi Alomar, a les notes al programa, parlava d’”escolta estructural”, la funció normativa de la qual seria captar plenament el sentit d’allò escoltat. És una “escolta d’escolta”, ja que l’artista fa lectures d’obres de la tradició: en l’espectacle de Steen-Andersen hi ha referències constants a peces fonamentals de la història de la música, des de “Schlummert ein, ihr matten Augen”, de Bach, de la cantata Ich habe genug BWV 82, “Träumerei”, una de les Kinderszenen op. 15 de Robert Schumann, “Der Hölle Rache”, de La flauta màgica de Mozart, a “Scarbo”, de Gaspard de la nuit de Maurice Ravel.

En totes les relectures hi ha un doble focus sonor: la interpretació en directe i la música enregistrada, que es van entrellaçant per confondre l’espectador, com passà ja amb “Schlummert ein”, una obra que descol·locava l’oient pel seu arrelament a la tradició. Però el recurs es fa més palès quan apareixen les distorsions electroacústiques, que deixen l’espectador nu davant l’escena, una provocació constant. La il·luminació estava minuciosament treballada, i sovint deixava el públic i els artistes en la foscor. Entre quadre i quadre, apareixia una pantalla per la qual podíem intuir el moviment dels músics en l’espai per canviar de peça a interpretar.

Les Kinderszenen op. 15 de Robert Schumann representaven un somnieig, amb una música suau i plaent per a l’oïda, amb una posada en escena sorprenent pel joc de diapassons i la presència de la percussió. Tot tenia una aura irreal que acabava amb un acte trencador: un dels intèrprets s’enfilava a un lateral de l’escenari i entrava a una cambra amb música electrònica comercial.

Tot seguit, el més estrident i provocador de la nit: una versió de “Der Hölle Rache” de la Reina de la Nit, interpretada com si fos música pop en una discoteca o, com deia Simon Steen-Andersen, “en una festa amb els veïns”. Contrastava amb la interpretació de l’obra de Ravel, escènicament brillant: un pianista a un racó de l’escenari amb un piano mut, del qual només podíem sentir el “clic-clic” de les tecles, a sobre de la gravació que el mateix pianista havia fet. Es tractava el tema del dimoni, “en un sentit post-Hollywood”. Tot gairebé en la foscor, amb les notes que sonaven il·luminades, element que es feia més palès quan, sorprenentment, el pianista abandonava l’escena i el piano continuava sonant. I, de cop, els llums es van encendre. El despertar després d’una nit en què la música s’adormia, somiava i festejava la lluna sota els estels. Una nit en què l’Ensemble Ascolta va demostrar experiència i qualitat.

Steen-Andersen no se sent un compositor, sinó més aviat com un director de cine. Intervé en tots els processos creatius, que són molt variats, des de composició musical fins a vídeo i il·luminació. Vol ser un artista total que va treure la inspiració, justament, d’una mala experiència: el tracte amb artistes de diferents disciplines que oferien, segons ell, un resultat pobre. Per això es va autoformar en diversos àmbits per donar organicitat a la seva obra.

La pregunta que ens hem de fer és si és lícit revisitar els clàssics. Sempre que es faci amb criteri i respecte, les versions són benvingudes. Steen-Andersen és partidari de jugar-hi, com ho va ser Glenn Gould: “És una translació de totes les versions que ha sentit en una cosa nova”.