Una gran festa per a la Feliu

Si encara no ho heu fet, heu de córrer a visitar l’exposició dedicada a Núria Feliu al Palau Robert. Ho heu de fer, sobretot, si també teniu previst venir a l’homenatge del proper 15 de maig al Palau de la Música Catalana; un reconeixement a «la seva manera d’entendre la música, les lletres, l’escenografia, el vestuari, la dicció… elements que cuidava fins al més mínim detall». Tots dos Palaus pinten (pintaran) una Feliu plena de vida, de força i energia; són un reconeixement festiu a la feina que va dur a terme –des de la reivindicació de la llengua, al descobriment de grans èxits de Broadway; des de la seva implicació social, a la xarxa de músics que va crear al seu voltant– i ens acosten la seva figura de la millor manera possible, a través de l’admiració d’aquells que la van conèixer, valorar i estimar. Una amiga celebrada pels seus amics.

Imatge promocional de l’acte d’homenatge “Núria Feliu al Palau”. Fotografia: Fons Jordi Fornas / Biblioteca de Catalunya.

La vetllada a l’escenari modernista ha estat orquestrada per Enric Majó, a la direcció artística, i Esteve Molero, a la direcció musical i als arranjaments. L’un, la va acompanyar com a escenògraf i director en diversos muntatges –«La Núria Feliu, per mi, era una amiga»; l’altre, l’ha estudiat i la coneix a fons –«a casa teníem els seus discos, i per exemple el de boleros em va marcar molt!»–, i estarà al capdavant de les dues formacions que ens faran de coixí de principi a fi, la Cobla Ciutat de Girona i Els Deixebles de la Feliu. A més, pujaran dalt de l’escenari una vintena d’artistes que interpretaran algunes de les cançons que va tenir en repertori la cantatriu de Sants: serà un repàs simbòlic per una trajectòria que s’allarga més de cinquanta anys, i que s’entrellaçarà amb les veus d’Òscar Dalmau i Helena Garcia Melero, que faran de mestres de cerimònies amb un guió d’Oriol de Balanzó.

Quina música hi sentirem? La selecció ha seguit «un criteri emocional i un criteri representatiu», explica Molero, «hi haurà una mica de tot: des d’un bolero a cuplets, des de música pop a un medley de musicals». Hi podrem sentir alguns imprescindibles, com Anirem tots cap al cel o Jo us he reconegut –«hi havien de ser perquè aquests temes són Núria Feliu»– i d’altres que potser no tenim tan presents. Però tot plegat ho sentirem cantat per unes veus ben diferents, veus de cantants de jazz, com les de Laura Simó o Mireia Feliu, però també les d’actors, com Abel Folk, Enric Cambray o Annabel Totusaus, o les de figures tan diferents com Luis Cobos o Josep Cuní: «com a músic, he hagut d’investigar molt abans de posar-me a escriure; com era l’arranjament original, com el feia ella, quina estructura tenia. Però clar, llavors cal poder traslladar això a la manera de funcionar de cada artista: no és el mateix que un tema el canti el Cris Juanico, que la Carme Canela, o Els Catarres».

Aquesta «essència Núria Feliu» s’aconseguirà amb una big band de jazz i una cobla de sardanes, dues sonoritats que els hi associem de seguida: «no hauria sigut el mateix, per exemple, amb una orquestra simfònica». Però com funcionarà, tot plegat? «Hi haurà dos cantants, els històrics, que portaran els seus pianistes: Marina Rossell, que cantarà amb Antoni Ros Marbà, i Joan Manuel Serrat, que ho farà amb Ricard Miralles. D’altra banda, en Joan Garriga i en Carles Belda tocaran els acordions ells sols». Però la majoria de veus convidades actuaran amb gran conjunt: per exemple, l’Eulàlia Feliu o en Joan Fortuny (de la Companyia Elèctrica Dharma) actuaran amb la Cobla Ciutat de Girona. A una segona part, aquesta formació abandonarà l’escenari i serà el torn d’una big band molt especial: Els Deixebles de la Feliu.

«Això ha sigut tota una aposta», explica Molero, «perquè he cregut que tenia sentit fer una big band transgeneracional –que hi hagi gent gran i gent jove–, que hi hagi diversitat d’estils –des de jazzistes purs a músics d’orquestra– i que s’acosti a l’equitat de gènere». Tots els músics que la formen, a més, tenen una vinculació emocional amb el projecte: «són músics que van tocar amb ella, o que els seus pares van tocar amb ella… tots tenen un lligam afectiu o van tenir-hi una relació propera». Però com dèiem al principi, aquesta direcció musical també ha comptat amb una direcció artística: «Pensa que l’Enric Majó va estar amb ella als escenaris, prenent les decisions de quin vestit es posava, per quin costat de l’escenari entrava. És un privilegi comptar amb una persona com ell».

Tot plegat, per tant, serà «un espectacle, no un concert», em corregeix Majó, «fent honor a la feina que vaig fer amb ella». La Núria Feliu va ser la seva primera clienta, i a partir d’allà van forjar una bona amistat: «He fet algunes propostes per acostar-nos al concepte que ella tenia de fer espectacles. Intentarem fer l’explicació total de la Feliu». I per fer aquesta explicació, recorreran a un text: «un element més per conèixer els diferents camps que va tocar, que eren molts». Però defugiran tot esperit dogmàtic: «no hi poden haver pretensions d’alliçonar, ha de ser molt divertit, ens ho hem de passar bé i hem de sortir coneixent una mica millor la Feliu, tenint present el seu record». Aprofito per preguntar si, a més de la música i el text, hi haurà algun altre element escènic o visual: «Hi haurà una sorpresa que no seria sorpresa si te l’explico ara…». Qui ho vulgui descobrir, haurà de venir a veure l’espectacle.

Més informació i entrades a la pàgina web del Palau.