Jaume Arnella i Yi-Fu Tuan

El passat 5 d’abril es va presentar a Granollers el documental Jaume Arnella, el joglar, dirigit per Agustí Corominas. No era cap celebració d’aniversari, no hi havia ni pòdium ni guardó, era més aviat una festa dels molts amics, músics, balladors, seguidors i tota la gent que ha fet possible la filmació. La mica de solemnitat va ser el “Ball d’homenatge”, creat per Joan Serra amb música de Jaume Arnella, una bella proposta de protocol ballat.

“Quan es diria que ningú no recorda res, la gent recorda una cançó”. J. Arnella

Són noranta minuts de passejada vital al costat de Jaume Arnella, per un camí que ve de lluny i on es barregen popularitat i discreció, cançons i balls, multituds i solituds. Aquesta combinació, explicada amb una gran riquesa de documents visuals i sonors, provoca un xoc d’evocacions.

El seu itinerari artístic ve a ser com un pont que enllaça, amb naturalitat, les cançons de Pete Seeger amb les imatges vallesanes de la pel·lícula La plaga, de Neus Ballús. El paisatge de Gallecs no es pot comprendre sense aquestes aportacions tan allunyades en el temps i, alhora, tan coincidents.

Avui, al costat de debats sobre què és i què no és cultura i de quina mena, entre visions diacròniques o sincròniques, memòria o presentisme, dispersió o cànon, on situar un joglar(!) com Jaume Arnella: músic, compilador, compositor, animador de sobretaula o de plaça, romancer, constructor de gralles, admirador d’antics cantadors, okupa cantaire, lector de poesia, folklorista, “transmissor” de balls i de cançons que semblaven perdudes?

Als anys seixanta del segle passat, els cançoners publicats junt amb Joan Soler i Amigó aplegaven cançons tradicionals d’arreu, traduïdes, adaptades i amb partitures per a veu i acompanyaments de guitarra. Eren uns petits llibres concebuts per no parar de fer cantar i ballar la gent. La mateixa intenció dels primers grups de folk, formacions en les que participà Jaume Arnella junt amb Xesco Boix, M. del Mar Bonet, Pau Riba, els Falsterbo… Van aparèixer discogràfiques catalanes, hi va haver trajectòries amb evolucions diverses; alguns, però, haurien de perseverar en la música “de proximitat” que ara també viu en plenitud i que no és ben bé el mateix que es coneix com “el directe”.

Arnella va incorporar-se “geocreativament” al territori amb estades, gens apressades, a Beget, Sant Privat d’en Bas, Ripoll, Cornudella de Montsant, Gallecs o Santa Eulàlia de Ronçana. Espais de coneixement, d’indagació, llocs on, acompanyat d’altres músics, aconseguir escoltar velles cançons, aprendre dels fills i néts dels que havien estat bons cantadors, retrobar balls de festa, versionar cançons quasi oblidades, musicar poemes anònims del s. XII, visitant sempre l’obra dels mestres Joan Amades, Aureli Capmany, Valeri Serra i Boldú o Ramon Violant i Simorra.

Va formar part de l’Orquestrina Galana fins que l’embalum que requeria cada actuació l’allunyava tant de la gent que optà per encabir el seu equip  dins d’una maleta i enfilar el camí de creador de romanços per encàrrec, històries cantades a partir de fets reals, lectures poètiques o personatges com el dibuixant granollerí Vinaixa. El “Ball d’homenatge” és la melodia del “Ball de Gitanes” celoní, inclosa en el romanço dedicat al maqui Quico Sabaté, que fou mort a Sant Celoni el 1960.

Una de les coordenades, intueixo, on encaixar la seva obra podria ser la del geògraf Yi-Fu Tuan (Tietsin, Xina, 1930) que va formular i desenvolupar, per primera vegada, el concepte de topofília (amor al lloc).

“(…)La topofília requereix un tamany compacte, reduït a una escala determinada per les necessitats biològiques i les capacitats sensorials de l’home. A més, un poble s’identifica millor amb una àrea geogràfica si aquesta sembla constituir una unitat natural. L’amor no pot estendre’s a l’imperi, perquè sovint és un conglomerat de parts heterogènies unides per la força. Ans al contrari, la terra natal (pays) té continuïtat històrica i pot ser una unitat fisiogràfica (…) prou petita com per conèixer-la personalment” (Topofilia. Ed. Melusina, Barcelona, 2007).

L’altra coordenada podria ser la generositat, o la impossibilitat d’acaparar el goig que provoca la música, la dificultat en posar límits a la necessitat de compartir les contínues troballes, les descobertes poètiques que susciten treballs com ara “Les sabates d’en Jaume” basat en un poemari de Josep Gual, o la de saber triar la cançó adequada per una sobretaula de taberna o d’àpat ben cuinat.

El documental és una llarga caminada en solitari o compartida amb molts músics, amb molta gent. Comença i acaba a Granollers, però és també la contemplació —des d’una mirada híbrida de “visitant i autòcton”— dels paisatges de la nostra història, contada i sobretot cantada.

A la tardor es projectarà a TV3, però també podria projectar-se en qualsevol lloc, com ara al país de Pete Seeger i de “Sugar Man” per allò de certes coincidències.