Festival Primavera Poètica

El Festival Primavera Poètica ha començat –el passat 27 d’abril- picant fort amb la presentació del disc Nura. Nura és un dels millors llibres de Ponç Pons. Ponç Pons és un dels millors poetes de la literatura catalana contemporània. I Nura és també un dels millors concerts que ha acollit el Festival Primavera Poètica al llarg dels seus vuit anys. Un disc excel·lent, dels que honoren una cultura.

La delicadesa i la qualitat de les composicions van quedar paleses en un concert de bellesa íntima, d’escenografia mínima i màxim lirisme –només la instrumentació del piano, violí i contrabaix– i on paraula i música assoliren un rar equilibri que el públic va saber copsar agraït immers en la penombra que possibilitava unes suggerents projeccions de pintura i paisatges.

Els poemes de Pons escruten l’ànima illenca menorquina (“Lloc efímer de pas i vacances d’estiu / molts no saben ni entenen què és ser menorquí”) i s’esbalcen, contundents, contra tot allò que n’atempta la integritat. “Sense més heretat patrimoni o pervindre que la llengua on perdura el record d’una terra que estim fins la mort que vull plena de vida”. La integritat de l’illa, però també la dignitat humana, sigui a Rwanda o Sarajevo. Només des d’un arrelament profund és possible projectar-se enllà dels versos (“No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema.”). Nura és un llibre compacte, d’ètica granítica, on Pons “escriviu” intensament la seva manera de ser i veure el món des del reialme ventat i solar de Macaret. La transposició musical dels dodecasíl·labs, executada en partitures orfebres per Guiem Soldevila, és una aposta sincera perquè els versos flueixin enllà del llibre perfets en cançons que vessen maig mediterrani a l’horabaixa. Res hi és impostat, els versos s’han entès. Les cadències musicals i literàries són un mateix onatge d’esperança, denúncia, reivindicació i melangia destrament dosificades. L’esnobisme hi és paper mullat. Enrere els cretins. Enrere. “Tot allò que perdura ho funda l’Esperit (…) Sense trencs fronterers que curtonin cap mapa / fundarem llibertaris la pàtria dels llibres.”

També hem tingut la sort d’escoltar els poetes Albert Forns i Max Besora, en el marc del pati modernista de can Raspall, el dia que inauguràvem els vermuts poètics. Forns i Besora pertanyen a una generació de joves escriptors, nascuts tots a les primeries dels vuitanta, cridada a erigir-se en generació literària. L’experimentació textual desinhibida, d’ells i d’aquesta “pregeneració”, –la posada en escena, a voltes vorejant la performance, assajant noves aproximacions al públic, no estrictament lector de poesia- els acosten més al concepte joglaresc que a la taula i espelma de Ponç Pons, per fer-ho venir bé. En qualsevol cas, és ressenyable l’ímpetu d’uns versos –entre aforismes, proses poètiques i poemes diguem-ne ortodoxos- que no necessiten el filtre de la butaca per sacsejar consciències o esbossar un somriure. Des de la quotidianitat urbana i domèstica (Forns) –entre líquida i escèptica- fins a l’agressivitat latent que es pot desencadenar si demanes beicon al colmado (Besora), el vermut dominical transcorregué plàcidament burgès sota la pèrgola de l’arquitecte Raspall. Patates rosses, cava rosat. Després del primer vermut del Festival, ara som cridats a la carn d’olla.