Fang, suor i verticals

2.06.2017

Mooolts quilos de fang i Quim Girón han estat el colofó final del cicle Noves Escenes a La Pedrera, que va arrencar a principis de maig amb Landscape d’Ernesto Collado, i per al qual també hi ha passat Verónica Ramírez amb Hasta agotar existencias i Oriol Morales amb Granotes. Girón (Animal Religion) que és –tal i com es defineix ell mateix– un buscador de l’equilibri, del clown, el so i el moviment animal, acaba d’estrenar Fang, un solo en el que es bat en duel amb un bloc de fang.

Una escena de ‘Fang’, que s’ha representat dins el cicle Noves Escenes de la Pedrera

El que comença com un joc escultòrico-acrobàtic amb el fang es converteix en una metamorfosi llunàtica. Una quadrat de linoleum blanc delimita l’acció, al bell mig esperant l’artista i ben pacient i compacte un bloc de fang ben eixerit –de 100 quilos? Girón entra en escena amb un somriure gairebé infantil, com si fos un nen davant d’un centenar de pastilles de plastilina. I aquí no li agrada fer boletes amb fang? Esgarrapar-lo, i esquitxar al públic? El solo comença com un joc innocent, que manté la mirada atenta, però a poc a poc es transforma en tota una gesta i el nen eixelebrat, en un home capficat per fabricar-se una fita. La música que l’acompanya accentua la punya i finalment s’enfila a dalt de tot com si fos el rei d’una illa deserta sobre el seu castell i deixa anar un “HOP!” –no fos cas que ens oblidéssim que estem fent circ.

Suadíssim baixa de la seva torre i armat amb un fil de plàstic comença a escapçar a filets la columna de fang, com un paleta embogit. Però, ens relaxa súmament, quedem absorts amb la textura llisa, i l’olor del fang barrejada amb les feromones de la suor ens puja al cap –bé almenys, als de primera fila. De nen, a rei-paleta, i de rei-paleta a llunàtic. Assegut al seu tro –la base de la torre– Girón es col·loca els encenalls sobre les cames i el torç. I de cop i volta se n’estampa a la cara, i amb dos forats ja tenim una màscara que evoca criatures estranyes que ell va afaiçonant sense parar. Com si s’hagués iniciat en un ritual ancestral, estavella fang i més fang sobre la màscara transformada en casc. “Resuat” i enfangat disparat el casc enorme contra el terra i “HOP!” La peça demana més hores de cocció –cal tenir en compte que parlem d’una estrena– , perquè es queda en certa manera a cavall de la idea i la primera fornada. Ara bé, Fang desperta les ganes d’endinsar les mans al terra, tocar-lo i donar-hi forma i barallar-s’hi i fer-hi les paus.