El vestit nou del pseudopedagog modern

29.11.2016

Sóc professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma. M’agrada fer-hi classes. És la feina que em complau més de totes les que tinc a la facultat i al departament, ho confesso. Digueu-me que sóc ingenu, però encara ara sento un punt de goig beatífic quan arriba aquell moment, a l’aula, en el qual observo que els alumnes estan embadalits davant d’un vers inexhaurible de Rosselló-Pòrcel («perú de lliris i de llunes mina») o d’un poema de Maragall en el qual s’adonen que allò que fa olor de «ginesta» no és una planta sinó el so d’una paraula.

mans a classe

I percebo perfectament –des de dalt de la tarima i no pas darrere d’un powerpoint– que els estàs fent descobrir alguna cosa nova, precisament perquè estan captant el sentit del text i de la meva explicació. És aquell moment quasi màgic en què t’adones que estàs fent una autèntica «transmissió». De «coneixement», és clar, en el sentit més estricte del terme. En altres paraules: que estàs fent una «lliçó». I procures que sigui com més «magistral» millor, evidentment. I ells –que ho agraeixen– són capaços de fer aportacions personals a allò que els expliques, per descomptat. Potser perquè intueixen que els conceptes i valors que els estàs transmetent són, en el fons, tan actuals i moderns com ells mateixos i que els ajuden a formar-se com a persones. Igual com les seves aportacions, en molts dels casos, m’ajuden a créixer a mi, ho reconec. Potser és que és això, l’educació.

Precisament perquè la feina m’agrada, m’interessen les idees noves o les innovacions que pugui aportar a l’hora de fer la classe o de preparar-la. I procuro elaborar un programa de la matèria en el qual quedin clars els continguts, les lectures, la bibliografia, la feina a fer per aprovar l’assignatura, etc. Ah, i els tutoritzo tant com puc, de manera individualitzada i –si convé– amb plans de treball personalitzats. I em sap greu quan un alumne que sé que ha treballat no arriba a aprovar. Més del que ell s’imagina, segurament.

Una de les coses que he après amb el temps és que fer classe de literatura (o de qualsevol altra matèria) és, en el fons, una cosa molt senzilla. Vull dir que no calen grans recursos, ni grans divagacions de fons sobre competències i graus d’aprenentatge. El que fa falta, per sobre de tot, és un bon mestre capaç d’encisar els alumnes. Totes les teories pedagògiques, materials docents, recursos tecnològics, aplicacions informàtiques, etc. són útils precisament perquè poden complementar la feina d’aquest mestre en determinats moments concrets. Però no hi ha res, res de res, que sigui tan poderós com la seva paraula i la dels escriptors que s’estudien. A pèl. I, evidentment, cal tenir clar que l’important és la literatura, i la llengua que la genera, no pas tot allò que gira al seu entorn i que moltes vegades acaba camuflant-la i diluint-la.

Amb el pas dels anys he anat observant amb estupefacció creixent com, amb l’aparença de la Innovació Docent, es van apoderant de la nostra feina una sèrie de professionals de les Ciències de l’Educació (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) que, després d’haver mig desmantellat l’ensenyament secundari, ja fa un temps que han accedit –juraria que amb propòsits similars– a l’ensenyament universitari. Per això ara, en comptes de fer classe, es veu que fem «activitat docent amb suport presencial» que el «professorat» «imparteix» a l’«alumnat». Així mateix, ara aquells programes de l’assignatura han passat a ser «guies docents» farcides d’una enumeració inacabable de «competències» (que poden ser «bàsiques», «específiques« o «transversals»), cada una d’elles amb un codi diferent, el qual s’ha de fer casar amb els corresponents codis d’un apartat sobre «resultats de l’aprenentatge» i amb un conjunt d’«activitats formatives» («dirigides», «supervisades» o «autònomes»), les quals també estan convenientment codificades. I pobre de tu que al final les codificacions no casin perquè l’«aplicatiu» no et deixa «passar de pantalla» o, en el pitjor dels casos, has de tornar a començar l’operació. També has d’indicar exactament quantes hores dedicaràs a cada una d’aquestes «activitats formatives», quantes creus que l’alumne en necessitarà per sortir-se’n (per incrementar la «taxa d’èxit», de fet), quants crèdits ECTS comporta cada una d’aquestes dedicacions i quin «cronograma» estableixes per a les diferents «sessions presencials». Tot això sense saber, és clar, quants alumnes tindràs ni si el grup –el «grup-classe» vull dir– serà dels que tiben o no. Exàmens i treballs? Ui no, d’això ja no en fem! Ara ens dediquem a «constatar evidències de diferents pràctiques d’avaluació formativa», les quals també estan classificades en rangs diferents (que ara no sóc capaç de recordar, pobre de mi!).

Tot sembla tan complex i científic, oi? Al darrere, però, el que s’hi amaga és la més clara de les obvietats. Vull dir que una de les «competències específiques» pot ser «analitzar críticament la literatura catalana», una de les «transversals» pot ser «respectar la diversitat i la pluralitat d’idees, persones i situacions» i els ítems dels «resultats de l’aprenentatge» poden exemplificar-se en un «construir un text escrit amb correcció gramatical» o bé «interpretar textos en profunditat i fer-ne una anàlisi crítica». Allò que a un professor de literatura no cal pas que ningú no li expliqui, vaja. Ni li ho codifiqui.

Per sort, com que tot és tan complicat, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –és d’agrair– ens facilita la feina. Per això ha creat una Oficina de Qualitat Docent (OQD) que, al seu torn, ha establert una Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID). Ara fa pocs dies vaig rebre’n un correu en el qual se’m feia saber, literalment, que «La Unitat de Formació i Innovació Docent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), [la coma entre subjecte i predicat la deixo perquè quedin clares les competències a l’ús] inicia una nova edició del Pla de Formació Docent: Formació permanent i Formació per novells (Programa FDES).» D’entre els nombrosos cursos previstos en l’«oferta formativa», ara no sé si apuntar-me al de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», al de «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC», al de «Rúbriques per avaluar competències», al de «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants», al d’«Introducció a la Gamificació per a l’Educació Superior», al d’«Identitat docent i Incidents crítics», al de «La Guia Docent com a eina clau en la planificació docent i l’assegurament de la qualitat» o al d’«Emprendre i ensenyar: Tècniques d’emprenedoria a l’aula».

No sé per quin decidir-me. El de «convertir les nostres activitats […] en problemes», millor que no, que ja en tenim prou de maldecaps i només falta que n’anem creant de nous! El d’aprendre a fer una Guia Docent per assegurar la qualitat? Vist el panorama, segur que es refereix a la qualitat de la Guia Docent! Què tal el de «Gamificació»? Potser, per jugar amb les paraules, prefereixo el Gran Dictat o l’Enigmàrius de Màrius Serra. I els d’«emprenedoria»? Però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi? No sé per quin decidir-me, ho repeteixo. I n’hauria de fer algun perquè, val a dir-ho, aquests cursets són els que després et permeten sol·licitar –amb la paperassa corresponent– uns «trams de docència» («estatals» o «autonòmics») que permetran millorar lleugerament el teu sou. És ben bé la perversió del sistema.

Ah, em sembla que ja ho tinc! Com que sóc ambiciós –molt!– em decidiré pel del feedback i el feedforward. És una mica com allò del Kalia Vanish Oxi Action Crystal White que anuncien a la televisió. Amb un nom així, per força ha de ser un bon producte de neteja! Em miro el programa (perdó la «descripció de continguts»). Se n’ocupa una professora (perdó, vade retro Satanàs: una «formadora», volia dir) que ha titulat el curs, literalment, d’aquesta manera:

La importància del feedback y el feedforward en l’avaluació de las competències dels estudiants

Amb dues faltes d’ortografia tan flagrants, que no hi ha feedback ni feedforward que les camufli. I la resta del programa –amb paràgrafs que han passat pel corrector de google i d’altres que no– inclou unes quantes incorreccions lèxiques i està farcit de problemes ortogràfics, especialment amb els accents i els apòstrofs (val a dir que quan un alumne de primer curs em presenta un text escrit així li dic que fa mal als ulls, l’hi retorno sense corregir, li explico què ha de fer per millorar, és clar, i li demano que me’l torni a portar un altre dia). I tot –ai Déu meu, Senyor!– perquè un professor de llengua i literatura com jo pugui «avaluar competències». Doncs em sembla que… ja les tinc avaluades! A part que els continguts del curs tornen a respondre, si grates una mica, a idees que no van gaire més enllà de la lògica i el sentit comú (feu l’esforç, si us plau, de gratar en la demanda de «diàleg entre els agents que intervenen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant»). O bé són més que discutibles (d’això de la sacralització de l’avaluació per damunt de l’aprenentatge també n’hauríem de parlar alguna vegada).

I és que arriba un moment que la paciència s’acaba i cal començar a dir les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou de tanta sensatesa fingida i de tanta resignació pacient! Si la pseudopedagogia moderna es passeja nua, com l’emperador del conte, algú hauria d’advertir-ho. Caldria aturar-ho, tot això, abans que l’ensenyament universitari se’n vagi en orris. I després, caldria tornar enrere cap a la secundària, on el càncer –malauradament– està ja molt més escampat. Perquè em temo que si no actuem amb una certa rapidesa, el curset al qual acabarem apuntant-nos és el de «Tècniques d’emprenedoria per a l’autoenterrament en la pròpia tomba, després de comprar la pala SMARKORF a l’IKEA de Sabadell (amb els diners del tram autonòmic de docència)». I jo, la veritat, en preferiria un de «Lluita per la supervivència i el control de plagues», tot i que potser em conformaria amb un de «Com fer que els nostres estudiants piquin l’ham i se’ls inoculi, per a tota la vida, el verí de la literatura». Potser així, quan es morin i els cucs facin un sopar fred amb els cadàvers trobaran regust nostre. Senyal que haurem exercit com a mestres. En qualsevol cas –pobres cucs, tampoc no en tenen pas cap culpa!– el que és segur és que no trobaran regust de cap Guia Docent.

Ara que parlem tant de desobediència, potser és el moment d’exercir-la i de plantar-nos per reivindicar un canvi d’orientació, per redescobrir els valors més senzills i nítids del que és l’Educació. Encara que alguna facultat universitària hagi de plantejar-se un canvi de nom o una pila de gestors i de buròcrates es quedin al carrer (o hagin de tornar a les aules a fer l’esforç d’ensenyar-hi alguna cosa). Estic convençut que els nostres alumnes ens ho agrairien. I els nostres mestres, aquells que ens han ajudat a formar-nos, també.

Col·lectiu Pere Quart

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

128 Comentaris
  1. Estic totalment d’acord amb aquest article. És interessant introduir altres maneres d’apendre, sobretot a l’educació primària, perquè els nens i nenes aprenen les primeres nocions de les coses mitjançant el joc (i, també, és més divertit fer-ho d’aquesta manera). Però, com tot, hi ha llocs que ja no anem per jugar, sinó per estudiar. I la literatura només es pot estudiar llegint-la i explicant-la. Potser no han de ser classes magistrals tots els dies, i hi ha dies que es poden fer exercicis una mica més pràctics, i alguns professors universitaris poden baixar del pedestal de tant en tant (que també els convindria), però ja que no s’ensenya el mateix a la universitat que a l’escola o a l’institut, les maneres tampoc han de ser les mateixes.
    Hi ha professors que no saben fer altra cosa que parlar del seu llibre, i això ho hem patit tots. Però hi ha professors que tenen un discurs meravellós. I els estudiants no només aprenem de la matèria en qüestió, sinó també de la vida. Per mi, els dos professors que m’han ajudat a estimar encara més la literatura catalana són la Laura Borràs i el Sam Abrams, i només llegint els seus comentaris sobre diversos textos, comentaris plens de vida, de passió per la professió (tan de professor com de literat), etc.

  2. Et felicito. És hora, ja, de la rebelió. Sobretot tan ben raonada i exposada com ho has fet tu. La “tonteria” que ens envolta ha tocat fons…o sostre, no ho sé. Potser amb bona fe, no ho dubto, hem despullat la saviesa i l’hem revestida de lluentons. Estem enlluernats i ja no sabem qui ni què hi ha sota la fullaraca.
    I només ens faltava la tonteria suprema, estúpida, gratuita i suïcida, de la sustitució linguística. Aviat veurem una “Fira de vetes i fils” convertida en la “Haberdasher market” ?…

  3. Magnífic article el seu, doctor Aulet! Espero que si l’hagués d’avaluar la “formadora” a què hi fa referència sabés reconèixer-hi el meritori itinerari que ha seguit, començant per un to que recorda la fina ironia de Josep Carner, passant per les ressonàncies a Gabriel Ferrater i tancant amb una indignació cívica a l’estil de Pere Quart.

    I aquests cursos de formació que vostè comenta, sap si tenen intenció d’aplicar-los també a les facultats d’econòmiques, a les de les diferents enginyeries, o a les de matemàtiques? O bé és un programa de formació especialment pensat i “adaptat” per a professorat de les facultats de l’àrea d’humanitats?

    Em permeto fer-li un modest suggeriment: per què aquesta informació que comenta no la fan traduir al finès i l’envien a algun tècnic educatiu de Finlàndia perquè li doni un cop d’ull i hi digui la seva? Li ho proposo amb el convenciment que una opinió més objectiva –espero que no se m’enfadi, doctor Aulet- ajudaria a aplicar en les universitats d’aquest país el que en aquell sistema educatiu, del qual hem sentit a parlar tan bé!, sembla que han assolit amb molt d’èxit. Vaja, que segur que els podrien donar un bon cop de mà.

  4. Benvolgut Jaume: només puc fer una reverència davant del que has escrit. Com a humil professor de la mateixa casa que tu, cometo el pecat setmanal de fer servir la pissarra i el guix (blanc; ni tan sols de colors) i només aspiro a que allò que explico en veu alta els arribi a les orelles dels meus alumnes. Ja sé que el futur (que dic, el futur, el present!!) no és aquest, però sàpigues que entro a l’aula convençut que som bèsties a extingir. Com un bon i mansoi xai, acoto el cap i espero el cop de destral que m’etzbirà el psicopedagog de torn, en ús de les seves ben guanyades competències. Però no fer sang, el psicopedagog i els seus companys seran menys carnissers: només em denegaran el proper tram de docència que haig de demanar perquè hi reivindico la pissarra, el guix i la feina que tu i jo intentem fer el millor que sabem, que és explicar coses intel·ligibles i de manera intel·ligible als nostres alumnes.

  5. Gràcies per l’article, Jaume. El subscric sencer. I m’agrada afirmar que, pel que fa a mi, vas aconseguir inocular-me el virus de la literatura. Sense powerpoints ni bestieses de cap mena. A pèl.

  6. Han perdut el senderi i han destrossat la pedagogia convertint-la en paper i paper i paper Però jo estimo la pedagogia, ha estat la meva feina i ha ha estat útil per a molts. El problema no és la pedagogia, el problema és no tenir el cap ben amoblat i apoderar-se de les institucions amb un discurs equivocat i ple de banalitats i paraules buides

  7. No conec cap exemple d’estupidesa humana comparable a la irrupció actual de la pedagogia a l’ensenyament secundari. No sé si ens en sortirem. Si fos una broma seria molt divertida. Reunions i més reunions… per fer graelles absurdes que després ningú no fa servir per res. És horrorós!

  8. Atenent als continguts del que ha escrit, em deixa vostè parat, senyor Aulet. Que el professorat de secundària, posem per cas, es trobi en la classe de llengua d’un dia qualsevol amb un alumne de quinze anys que acaba d’arribar del Marroc en la qual toca explicar la combinatòria dels pronoms febles mentre aquest alumne va omplint un dossier sobre les parts del cos, ja s’hi està acostumat. D’això se’n diu “adaptació al sistema educatiu per part de l’alumnat d’incorporació tardana”. Prou feina té el professor de l’Aula d’Acollida, que l’ha d’atendre en altres hores. I, segons que haurà indicat el departament d’orientació, governat per especialistes en psicopedagogia, és molt convenient i recomanable que aquest alumne es vagi integrant amb moltíssima paciència en les classes d’altres matèries. Passarà el temps i s’acabarà produint un miracle: s’haurà fet tot el possible perquè aquest alumne hagi après català i, finalment, acabarà parlant castellà. A contradiccions com aquesta també s’hi ha anat acostumant el professorat de secundària des que es va inventar la qüestió de l’atenció de la diversitat sense posar els suficients recursos per atendre-la. Això sí, varen crear la figura del psicopedagog per tal d’aplicar-la . O millor hauria de dir psicopedagog/psicopedagoga?

    Em pensava que el malestar –anava a dir transtorn- derivat de les contradiccions i el tipus de miracles que he tractat d’exemplificar, estaven localitzats només en l’ensenyament secundari. En aquest àmbit s’han trobat moltes solucions, però. Proves com les de “competències bàsiques” se superen amb èxit i eradiquen el fracàs, com si es tractés d’un eslògan medicinal. Al cap i a la fi s’assemblen a aquelles proves que es passen anualment per controlar una malaltia. El que no em pensava és que la gravetat d’aquesta hagués acabant produint una metàstasi en el món universitari.

    • I no oblideu que es produeix un inici del patibull a primària on , a més, de l’alumnat indicat com a nouvingut, es troben els TDA, TDAH, Asperger, autistes, dislèxics, amb deficiències físiques, psiquiques, socials….. i tots, amb els mateixos recursos wue fa 20 anys han de superar les proves competencials amb un exàmen repetitiu curs rera curs.

  9. I jo em pregunto: què en diuen, de tot això, la tropa psicopedagògica que està corcant l’ensenyament secundari i universitari a Catalunya?
    No tenen res a dir? No llegeixen els article que no signen els de l’Escola 21 (sense número romans, que fan antic!)? Que ja els estàs bé, com a Rajoys d’estar per casa, girant-se per no veure res i tapantse les orelles per no sentir? La negació de l’evidència, la ignorància de la realitat, tenen noms clínics que els haurien d’alarmar… O potser estan tan ben apuntalats per les autoritats, la Sobregaia Companyia i el CapitalBank que els rellisquen les crítiques, com si fossin Sorayas?
    Vencen sense convèncer, com aquell predecessor de veu atiplada (això de “la veu atiplada” és d’un poeta i els moderns psicopedagogs, traumatitzats, pel que sembla, de les classes en què els feien llegir, ignoren els llibres, perquè no tenen Tic ni Tac.

  10. Molt bé, professor Aulet!
    Canya als mediocres! Que vagin corrent al psicòleg perquè els curi del trauma de la canonada que els acabes de llançar!
    No t’estranyi, però, que les masses psicopedagògiques de la secta, siguin obligades a contestar bajanades inSENSATes per parar el cop de la teva batzegada.
    Però sí: ja és hora de dir que va despullat, en pilotes i fa fàstic!!!

  11. S’estan escrivint moltes coses, últimament. Sobretot aquí, al Núvol, una plataforma lliure que els de la Secta Psicodemagògica no deuen llegir.
    Avui, la Mare Superiora predicava pel TV3 les bondats de la ruqueria amb tota impunitat, però cal, urgeix, convé una resposta, perquè tanta ruqueria ofega.
    I si tots els afectats comencéssim a dir que tot plegat és un simple negoci que els que es van fer psicopedagogs/goges/gogaires van triar una carrera perquè de passada que resolien el seu trauma escolar es guanyaven la vida? És que, ja se sap: els que no tenen capacitat estan emprenyadíssims amb la gent que se’n surt fent la seva feina. I destruir la feina dels altres és l’única alternativa dels incapaços. Ara, si a més els paguen, ja és un xollo de ca l’ample!!
    Estic intrigat per veure com acaben… amb tot!

  12. Felicitats per l’article, Jaume. Però molt em temo que heu perdut la batalla abans de començar-la, com va passar a secundaria fa vint anys. Amb la Logse van omplir els instituts de mestres (venien a fer 1r i 2n d’ESO), mestres de taller de la FP convertits en prfoessors de tecnonologia i també els psicedagogs. Teníem ja l’enemic a dins. I com que el col·lectiu de professors d’institut estava polititzat i dominat per sindicats (CCOO, UGT, etc.), doncs ja van tenir la feina feta. Ara es preparen per assaltar la universitat i acabar de destorssar el sistema de dalt a baix. Ja podeu anar redactant l’epitafi de la universitat.Això s’ha acabat.

  13. Molt bé Jaume cal anar dient aquestes coses i fomentant la desobediència, a veure si acabem amb l’estultícia!!

  14. D’acord en moltes coses, i menys en d’altres. Però per fi trobo una crítica coherent i ben argumentada a algunes noves tendències d’alt risc.
    I jo sé de què parla, perquè vaig ser a les seves classes en matèria de didàctica de la literatura catalana, i cregui’m que en vaig gaudir moltíssim i en vaig extreure aprenentatges nous o redescoberts sense gamificació ni Moodles ni aprenentatges cooperatius.
    Això no vol dir que, sense haver de crear terminologies inventades pel capitalisme i la “ciència” servil, no sigui necessari introduir noves maneres d’ensenyar i aprendre, per fer l’aprenentatge accessible a tothom, que fins ara no ho ha estat. I parlo de la secundària, sobretot. El joc, l’ús d’eines virtuals i l’aprenentatge construït entre iguals són eines tan vàlides com la lliçó del mestre, també fantàstica i útil en el moment adequat, i que per a molts és mitjà d’aprenentatge.
    No oblidem que la gent que llegeix aquest mitjà és gent amb predisposició a això. La meva experiència a les aules m’ha demostrat que les persones que volem formar perquè siguin lliures i independents, en molts casos, no hi responen (o només en alguna ocasió).
    I la funció de l’educació pública no ha de ser ajudar els joves a saber i ser capaços de descobrir el saber per poder ser lliures, amb valors i independents per decidir el seu futur.
    I no sóc pedagog, sóc un filòleg que he volgut també aprofitar el que sé per ensenyar-ho a d’altres, perquè crec en la tasca i en la funció social del mestre, conscient del públic que tinc, que és el més important i a qui he de retre comptes més que a res ni ningú altre.

    Salutacions d’un ex-alumne agraït!

  15. Doncs, jo no sóc professor de literatura ni de llengua i això es notarà. Ni tinc la gràcia d’escriure que tots vosaltres heu demostrat en els vostres comentaris al doctor (suposo) Aulet. M’ha agradat molt el seu article, molt divertit i amb moltes veritats, a més m’he sentit molt confortat ja que fa temps que em preocupa l’onada de canvis pedagògics. Però…no podríeu deixar en pau a tots els que utilitzem els powerspoints a classe i a més també fem viure la matèria als nostres alumnes? I que consti que m’ha agradat moltíssim el seu article.

    • No, Armand: si jo també l’utilitzo, el powerpoint. I fins i tot els dispositius mòbils. I faig servir la tecnologia de les aules moodle. I fòrums virtuals per discutir coses o comentar textos. I em semblen unes eines excel·lents, usades en la seva justa mesura i sempre de manera complementària. El que no pot ser de cap manera -i és el que passa en molts casos- és que en els criteris d’avaluació d’una Guia Docent s’hi digui que el Treball de Final de Màster (d’un Màster de Ciències de l’Educació!) tindrà un punt més si l’alumne fa la presentació en powerpoint, sense tenir en compte si realment li és útil o no. I què fa l’alumne: fotre-li el powerpoint pel broc gros, és clar. I el criteri educatiu i pedagògic pel que fa a l’ús de l’instrument ha quedat girat, com un mitjó sargit i suat.

      • Professor Aulet, vos he de dir que els/les que hem estudiat Ciències de l’Educació no som autors de les polítiques educatives ni de la burocratització del sistema educatiu espanyol. Hi ha moltes teories sobre el desenvolupament i l’aprenentatge i les classes magistral no deixen de ser una opció més a l’hora d’ensenyar. Per això existeix la llibertat de càtedra per fer ús de la metodologia que considerem més adient.

        És una llàstima que no tinguem en compte l’exemple de la mata de jonc que deia Ramon Muntaner per cercar l’excel.lència en l’Educació.

        Vos aconselle que llegiu l’article de més avall per tal que a la propera volta no vos equivoqueu i apunteu bé al centre de la diana:
        http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269723

  16. Molt interessant, el teu article, Jaume.
    Diverses idees se’m passen pel cap. La primera, que coincideixo amb tu, completament.
    En segon lloc, crec que també seria just dir que aquesta voràgine de “tecnificació” de l’acció formativa (que si objectius i competències, etc.) va començar a generar-se perquè molts professors que feien classes magistrals sense cap tipus de cor ni ganes estaven desvirtuant la formació i l’educació en general. Imagino que se’ns ha escapat de les mans.
    I, si em permets, en tercer lloc volia comentar-te que, casualitats de la vida, fa tot just dues setmanes jo també vaig començar, com tu, a reflexionar sobre la meva feina de professor a la universitat. En el primer dels articles vaig parlar, justament d’una altra de les consqüències que apuntes: la necessitat de fer les classes “entretingudes” (en el sentit de divertides, de no avorrides, de dinàmiques… ja saps a què em refereixo). M’encantaria, veient que el tema també et toca molt endins, que li donessis un cop d’ull i me’n donessis la teva opinió. És aquí, si li vols donar un cop d’ull: http://www.esencialblog.es/reflexiones-profesor-universitario-i-las-clases-no-tienen-divertidas/

    Gràcies per l’article i per la necessària sinceritat.

    • Gràcies per l’opinió i per les suggerències. Estic força d’acord amb el que dius en l’article. Em sembla molt significatiu, per exemple, quan expliques que

      “Reviso mis clases de hace unos años y me doy cuenta de que hay un exceso de dinámicas en clase, demasiadas diapositivas que buscan el efecto fácil (intentando usar referentes culturales pop relacionados con el target del alumno que se tiene en frente), demasiados incentivos que, en realidad, no producen otra cosa en el alumno que una cierta dejadez, una cierta pasividad mental.”

  17. Subscric paraula per paraula tot el que dieu. A la Universitat. Malauradament, a Secundària som professors, vetlladors, psicòlegs, criats, mossos d’esquadra, assistent social, motivadors, pallassos, animadors…

    Tant de bo pogués parlar amb tanta certesa contra tot.

  18. Molt ben explcat el que molts pensem i no acabem de saber gestionar dins de les nostres realitats. Mai l’educació havia estat regida per paraules tan florides i tan buides de contingut , que obstaculitzen tant el que realment importa que és fer dels nostres alumnes persones íntegres, cultes i amb sentit comú.

  19. Excel·lent article. Si des del mon de les Lletres ja ho veieu així, que us hem de dir els professors de Ciències!
    El que no podem fer és resignar-nos. El que hi ha en joc és massa important.

  20. Moltes gràcies per una reflexió tan encertada. Com es pot suposar, és una reflexió aplicable a tot el sistema universitari, no només a la UAB ni a la literatura. La burocratització que s’ha instal.lat de la mà de ‘l’avaluació de processos’ ha vingut per quedar-se, però hem d’evitar que monopolitzi el discurs de l’ensenyament i fer que ocupi la discretíssima posició que es mereix.

  21. És evident que hi ha una majoria de docents que cada cop ens sentim més alienats per aquesta monstruosa maquinària sense sentit que ha reduït el mestre o professor a peça gairebé opcional (“suport presencial”) d’un sistema que fa aigües per totes bandes. La terminologia és realment digne d’un procés kafkià, on les persones, experiències, interessos i coneixement queden categoritzats i reduïts a engranatges de fórmules opaques, dirigistes, esterilitzants i (si et desvies) estigmatitzadores. Terminologia clarament mercantilista: una “competència”… per a què? Per servir el mercat laboral i les demandes empresarials de mà d’obra qualificada. Substitueix el “coneixement” sense finalitat mercantil immediata que serveix per enriquir-se i créixer com a persona i només val per construir una societat més culta, crítica, pensant, sensible, millor. Em pregunto, l’amor pel saber i la bellesa quina competència deu ser en l’enverinada terminologia pedant-gògica d’aquests mercenaris infiltrats en els àmbits de la formació i el coneixement?

  22. No podria estar més d’acord amb aquest article. És la perversió més absoluta del sistema, com vostè bé diu…

  23. Gràcies per l’article. No hi puc estar més d’acord. “Algú ho havia de dir” (com diuen a TV3). I millor encara si és des de la Universitat, perquè, a secundària, ja no ens escolta ningú. Veig que el professorat universitari serà el proper en caure. Uf!

  24. Genial!! Som molts els que desitgem que aquesta moda finalment s’acabi i organtitzem un sistema d’educació de qualitat i sense tànta burocràcia.

  25. Jo faig veure que em crec totes les papemes que direcció ens vol encolomar. Obro la pantalla digital de tant en tant. Hi escric quatre xorrades. Projecto la pàgina d’algun llibre… Tot mooooolt de tant en tant. Però de fet, tant com puc, faig el que em rota a classe i m’ho passo molt bé. I els alumnes també. De vegades amb grups de 34 de 12-13 anys es desborda la cosa i acabem tots esgotats perquè és el final del dia, perquè sóm molts, perquè fem molt soroll… però és que a mi no m’agraden les classes massa silencioses…massa ben comportades…massa obedients.
    Espero que aprenenguin alguna cosa…què siguin feliços…mengin perdiços…
    Total, res del que els ensenyem serveix massa per res si no va acompanyat d’habilitats socials i de flexibilitat mental per entomar el que vagi arribant a les nostres vides. Helena dixit. Bona nit.

  26. Com es diu en alguns comentaris, crec que seria bo que es donés el punt de vista contrari d’aquest article, més que res per entendre millor els motius i les raons que es donen per implementar una educació més basada en el “fer” que en l’“escoltar”. M’agradaria que m’expliquessin qui és exactament que ha decidit quin model s’ha d’aplicar (és una decisió d’àmbit autonòmic, estatal o europeu? En quins moments s’ha promogut, o quins partits ho han fet? Amb quines finalitats?) Per a quins àmbits és més bo un model o un altre, i en quina proporció? És a dir: potser en etapes més primerenques de l’educació ha de primar més un model amb menys proporció de classes magistrals, i a mesura que es va pujant, les classes magistrals han de passar a tenir més importància. També s’hauria de veure si depenent de la matèria o disciplina és més lògic un model o un altre. No crec que hagin de tenir la mateixa proporció les classes magistrals a INEF que història, per exemple. O dins d’una mateixa carrera, medecina, per exemple, tampoc no es pot ensenyar cirurgia únicament amb classes magistrals sense pràctica, ni es pot posar en pràctica, alhora, sense classes magistrals.

    L’altre tema que s’hauria d’abordar és per què és necessària tanta paperassa, quan és evident que és més important que els mestres i professors es dediquin a ensenyar i no pas a omplir informes. Però tal com he vist que s’apuntava en algun comentari, potser el plantejament és que no tots els professors tenen els coneixements i les habilitats que haurien de tenir per avaluar correctament i per implementar tots els punts que es demanen al currículum. En aquest sentit, és possible que amb la burocràcia es faci pagar justos per pecadors, és a dir, és la manera d’intentar assegurar que tots els alumnes assoliran uns coneixements mínims. A partir d’aquí el debat es pot tornar a obrir, per plantejar què es pot fer perquè els, segurament pocs, mestres que no tenen prou habilitats ni passió per ensenyar, en tinguin. I segurament els cursets de què parla l’autor de l’article no acaben de ser una bona eina per millorar aquest aspecte.

    Seguint amb la idea de fer pagar justos per pecadors, també m’agradaria apuntar que posar tots els pedagogs al mateix sac no em sembla correcte. Dins de la pedagogia hi deu haver més d’un corrent, i que un predomini per sobre d’un altre pot ser degut a molts motius, alguns dels quals, com deia en el primer paràgraf, potser són polítics.

    Com que jo no provinc de l’àmbit de la pedagogia ni de la docència, tot el que exposo en aquest comentari no són res més que preguntes i reflexions que em faig. Potser el Núvol no és un tipus de publicació que es dediqui a fer reportatges d’investigació (crec que té un altre espai, també molt interessant), però sí que els articulistes que hi participen posen sobre la taula algunes qüestions interessants que algun altre mitjà pot recollir en forma de reportatge més complet i amb voluntat d’objectivitat.

  27. Genial! Sembla tot dit amb les meves mateixes paraules!
    És fantàstic que algú expliqui tan bé el que penses.
    L’article no diu res que jo no sàpiga, però ho diu clar i alt!

  28. Per desgràcia, company, aquests il·luminats i buròcrates de la sudociència psicopedagògica s’han fet amb el domini de les facultats universitaries, ja governen la conselleria d’ensenyament, han estès el seu ideari ximplet als mitjans de comunicació de masses i a bona part de l’opinió pública. Ara el problema no és que l’alumne sigui gandul i estigui consentit a casa és que tu, professor, no saps motivar-lo fent el mico a classe per tenir-lo prou entretingut i no el possis cosetes del youtube i pel·lícules tota l’estona, no és que el sistema no afavoreixi l’ensenyament amb tanta burocràcia inútil i paperassa seudocientífica absurda és que tu no tens bastant formació en TIC’s, educació sentimental i psicologia inductiva salpebrada de Gelstat i Montisori. Que se’n vagin a la merda!

  29. Com a docent i científic em preocupen d’allò més les últimes declaracions de la consellera d’ensenyament, Meritxell Ruiz. Davant l’atac espanyol al model educatiu català, amb o sense revàlides, la consellera ha declarat a TV3 que Catalunya educa amb un model modern del segle XXI mentre que Espanya ho fa amb un d’antic del XIX. Al model al qual fa referència la consellera és el de competències, un patró que els de la Ciència de l’Educació defensen fa molt temps i que si un dia esdevenim independents seria el camí a seguir. Desgraciadament aquesta afirmació dona massa arguments als unionistes per mantenir el seu model i fins i tot a imposar-lo al nostre. Primer, el model català no és del XXI ja que la majoria de teories pedagògiques que utilitza tenen més de cent anys. És a dir, el pretès model educatiu català sí és del segle XIX. Segon, la consellera no s’adona que el suposat model modern que proposa confon innovació amb bo i canviar no vol dir millorà, sols significa modificar per esdevenir diferent, no superior. I tercer, aquest model ja fa uns trenta anys que més o menys s’aplica a les nostres escoles amb una davallada brutal en els nivells de lectura i matemàtiques a infantil i primària, fet que a Secundària entoma i no sap com resoldre. Tot i així els de la Ciència de l’Educació, que no són científics, estant estenent la seva creença a la consellera i al departament. Això fa que ara les universitats hagin d’aplicar també aquest arnat model amb formadors no massa versats en anys d’aula, de joves i estudiants. En fi, si aquest ha de ser el model educatiu de la República Catalana, millor que no esdevinguem independents al preu de la ignorància. És més, i ara que està de moda la desobediència, que tal si tots els docents es planten davant aquesta involució educativa. Són milers els docents de centres educatius i universitats qui estan denunciant aquesta estafa educativa. Paradoxalment a aquests doctes no se’ls facilita la megafonia que sí gaudeixen els de la Ciència de l’Educació. Prego doncs que la consellera revisi qui són els seus assessors i ampliï el seu ventall a científics i docents experimentats.

  30. Molt bon article, però potser arriba una mica tard. Tot l’ensenyament, des de l’infantil passant pel secundari fins a l’universitari, està impregnat d’aquesta merda (merda, sí) de psicopegagogia moderna i això ja no hi ha qui ho aturi. Benvinguts a l’era Trump!

  31. Tot i que em sembla molt interessant el que comenteu tant a l’article com als comentaris que ha despertat, crec que potser estem magnificant el paper pels pedagogs en aquest canvi a un model de competències.
    Voleu dir que no és més aviat conseqüència d’un intent de difuminar les antigues “carreres” i fer que els alumnes puguin construir un currículum completament a mida? Vull dir que aquesta construcció del currículum seria la finalitat última de la nova educació universitària.
    No cal que ningú “aprengui” res, si no simplement que hagi mostrat una certa familiaritat amb tècniques. Usar el mot competència és una forma de vestir el fet. En general quan hom llegeix què és una competència en les guies docents, almenys en les titolacions de ciències en què he treballat, resulta palès que no es parla de competències, sino simplement familiaritat amb la matèria.
    Penso que la necessitat que tenen les universitats de vendre els seus títols (penseu en els màsters a preus exorbitants!) i facilitar-hi l’accés a qualsevol, ha provocat aquesta categorització fins a punts absurds de les matèries per saber si, per exemple, algú que ha cursat aritmètica té competències en àlgebra i poder fer un postgrau en topologia algebraïca.

  32. (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) .

    Amb aquest aclariment es desacredita tot el text. No és entendre què significa ciència. I això que diu coses interessants. Una pena.

    • Podria ser que si haguessis assistit a les seves classes ara entendries el que significa aquesta frase, inserida en el seu context.

      • Com que no tinc la possibilitat d’assistir a les seves classes, però veig que tu Xavi, sí, em podries explicar el context? Jo la veig posada amb calçador, per explicar la tírria que té l’autor a que a l’educació vulgui ser ciència. Així, argumentant, podré entendre el text i ja no creuré que es desacredita.
        Gràcies Xavi.

        • “Que l’educació VULGUI SER ciència”… grans paraules Felip!
          I hi ha gent, també, que vol ser MESTRE (d’ensenyar, vull dir, de formar la gent tot donant les bases culturals i els coneixements que els han de fer persones, vull dir; sense avorrir-los amb teories psicoetcètera ni burocràcies maquinistes).
          Ara, també és veritat, que pot haver-hi pedres que vulguin ser estrelles i ases que vulguin ser doctors… Es veu que la fe mou muntanyes, que va dir aquell (de neurones no en parlava, però…).
          En fi, que vas tenir unes classes molt dures i ho superes de gran amb la colleta. Res a dir, si balleu vosaltres el vostre ball i no el feu ballar als altres per força. D’això, al País de les Meravelles també en dieu dictadura? O en dieu motivació?
          Massa preguntes impertinents, disculpa. Ja podem anar al pati?

          • La ciència no és “per se” avorrida ni burocràtica. La ciència és un mètode per a estudiar, analitzar, crear i transmetre coneixement. I probablement l’únic mètode que obté certeses (que no veritats) les quals poden ser refutades seguint el mateix mètode. Permet dubtar, raonar, discutir i arribar a conclusions. No volem millorar l’educació? Doncs la ciència és un mètode (aplicat en altres coneixements) que funciona per fer-ho. Evidentment, podem discutir-ho, per això hi som.
            No contestaré les altres afirmacions de caire personal sense conèixer-nos. No tenen res a veure amb l’objecte de discussió.

        • Veig que tampoc no m’entens a mi. Pel que fa a la frase, el context de què parlava és el text mateix.
          Salut, Felip!

  33. Veig que al Núvol s’ha iniciat la cacera contra tot allò que no sigui el professor que parla a l’aula i embaladeix l’estudiant. Ja hi tornem a ser. No hem de fixar competències, ens diu, ni coordinar-nos, ni decidir quan de temps exigim als estudiants, ni programar les activitats… Tot això és paperassa, perquè l’únic que cal és entrar a l’aula i hipnotitzar els estudiants amb el nostre verb fàcil. I formar-se? És clar que no. Qui sap més que ells? Qui els pot ensenyar res?
    Podria ser, però, que expliquem el mateix que ja han explicat altres, que reforcem habilitats que tenen superades, que oblidem activitats, que repetim pràctiques, que carreguem la feina al final… Tot això, tant és. Queda compensat per l’estat oníric en què entra l’estudiant quan li recitem uns versos.
    És fàcil escarnir el tot a partir d’un exemple. Jo podria fer el mateix. Podria dir que els qui inicien aquesta creuada contra tot allò que no sigui enlluernar els estudiants amb la seva dicció en realitat justifiquen el seu poc interès pel que es fa fora de la seva aula, la seva manca de formació continuada, el seu poc coneixement de les assignatures que fan els seus companys, el poc temps que hi dediquen en general, les absències reiterades en les reunions de programació (collonades, diuen), les seves fitxes d’assignatures plenes d’incongruències, les seves absències a classe un dia sí i un altre potser també, la manca d’actualització, l’exhibició d’erudició sense el més mínim interés per la utilitat del que explica, el desordre, l’analfabetisme digital, i la incapacitat per crear un pdf o crear materials mínimament dignes. Podria dir que no cola, que treballin més, però no ho faré, perquè això seria generalitzar.

    • Donaire, hàbil manipulador dels recursos que t’ofereix la llengua! Dius que no diràs allò que ja has acabat dient. T’agraeixo que representis una opinió diferent a la que domina en la major part dels comentaris. Però no t’adones que ofens molts professionals que no pensen com tu. Sembla que estiguis aplicant aquella llei de nefasta memòria i els posis tots en la categoria de “vagos y maleantes”. No és educat i encara menys propi d’un esperit democràtic. Per ser-te franc, t’hagués agraït una argumentació més contundent i ben armada. I has caigut en el teu propi parany de la desautorització fàcil i barroera. Donaire, anava a dir que “bufes cabrejat”, cosa que no faré.

    • Aquesta excitació, Donaire! Aquest odi als versos! Aquesta al·lèrgia -picor oculta i frenètica en parts inconfessables- a la gramàtica, la ectura i el pensament! Aquest fervorós idil·li discursiu -guapo!- amb la culpabilitat de qui sap que viu en fals, perquè representa un paper que no se sap ni vol saber-se… Ah! el plaer d’abastar un estadi per fer-se admirar amb falsa modèstia -gràcies, gràcies, no cal…- .La guineu, quan no les pot haver diu que són verdes, Donaire! (no té importància , al v0stre planeta happyflowers oltogueder, però en el món humà normal es diu croada; la creu és aguantar cristianament, per pietat i pena, les plagues enviades per Vostrosenyor).
      En fi, amic Donaire: don aire!

    • Ara ja hem vist d’on et ve la inspiració: dels anys passats a l’escó, de la convivència amb l’Iceta, el Zaragoza… Això teu és pur estil Felipe!! (Els vells tenim això, nano: memòria!)
      O sigui que… andandu!

    • Donar per cert que els que no pensem com tu és que no treballem, em sembla una fal.làcia. Dir que aquells que ens centrem en l’alumnat, en les persones i en el avenç del seu aprenentatge de manera positiva, és que no ens formem…una altra. Paraules fàcils de persones que volen millorar el món des dels papers…et dediques a l’ensenyament d’aula? Moltes hores? O ets dels “privilegiats” que estan alliberats per tal de muntar unes guies didàctiques millor o fer de formador o inspecció o ajudant d’inspecció o equip directiu o fer de representant de sindicat o fer de col.laborador o d’asessor o a direcció general o al departament de ..o

  34. Fa anys que els pedagogs i psicopedagogs estan destrossant l’ensenyament. Son el cavall de Troia per a destruir la feina ben feta.

    ‘Introducir sin que se note’.

  35. Hi estic d’acord: l’Educació no és una Ciència. Si ho fos, els conceptes serien clars i concisos, sense redundàncies ni ambigüitats. Amb tots aquests termes, conceptes i títols m’inclino més a pensar que l’Educació és Literatura.

  36. Us fa por la burocratització de certs elements en l’educació?

    Personalment crec, i parlo desde l’experiència d’una enginyeria amb un plà d’estudis de 2000 i poc, que hi ha (o en el meu cas hi havia) profes que necessiten espabilar en l’aspecte pedagògic. A la meva carrera hi havia coses que m’esgarrifaven i no comprenia. Suspensos en massa, falta d’explicacions i d’interès en indicar el camí del coneixement. T’ho prenies a broma perquè al cap i a la fi, tenies 20 anys i pensaves que alguna cosa havies fet malament. I l’any següent cambiaven completament el temari, el professor, i suspenia tothom un altre cop. Allò era darwinisme a les aules: només els més pesats, insistents, “emprenedors”, els ambiciosos, trobaven el camí de l’aprovat, en aquella sort d’assignatures.

    Aquesta burocratització que critica té coses i coses. Obliga al professorat a omplir formularis, quan potser ja va malament de temps. També ja va sent hora de traduïr mots com “feedback” (resposta?) en una època on es volen eliminar accents. Tot allò que inclogui la paraula “emprenedoria” també fa pudor mercantilitzadora, tot i que podríem esquivar-ho fent una interpretació de la paraula com a “creativitat”. A vegades, només és una qüestió d’identificar unívocament una idea per evitar confusions.

    Però aquesta burocratització també estableix paràmetres per avaluar al qui avalua. I això els que hem treballat a l’empresa privada ho coneixem. Pot pervertir-se, si, pot ser utilitzat com una eina de pressió. Però i la reflexió a la que pot portar al docent? O és que hem de comfiar que tots els professors seran com aquell del Club dels Poetes Morts? quins son aquests valors “senzills i nítids”? No siguem tant conservadors.

    • Amic modern, no sé per què t’agraden tant, els “poetas muertos”… Perquè estan “muertos”, potser? No deu ser pas pel personatge guillat que feia estripar llibres o s’enfilava a les taules. No cal fer la mona, perquè els joves escoltin: cal saber què has de dir.
      Jo vaig tenir un professor de literatura a COU, discret, humil, senzill, gens histriònic, que em va ensenyar a entendre més enllà de l’evidència del que diu un text, amb entusiasme, passió, força i humor. Com vivíem, en aquelles classes! Ni tu -pel que sembla, tan ponderat com si haguessis fundat la UCD o fossis el secretari de l’Antoni Puigverd o la Ruiz- ni cap d’aquests gent detestable que organitzen el desmembrament de les humanitats (inhumans? infrahumans? exhumans? transhumants!) podreu entendre mai què és viure com vivim els que vam aprendre a llegir amb plaer i alegria. I, malgrat això, em vaig decantar per l’arquitectura, que ha estat per a mi una altra forma d’art, sense, però deixar de llegir tant com he pogut. I ara, els meus fills, han hagut d’aguantar lliçons de qui només sap fer anar maquinetes que ja estan obsoletes i tot el que han après de debò ho han tret del que a casa els hem donat. Perquè ens han vist llegir, parlar de llibres, de pintures, de cinema… I això no ho donen, ara. Tot i que van al mateix institut que vaig anar jo.
      Ja és dissort, també, fer-nos creure que la desgràcia d’un és la de tots. Jo m’inclino per creure que la meva sort d’estudiant la vam compartir amb molts companys. I no, tu i tots aquells que deia, no hi éreu, a la classe…

  37. No puc estar-hi més d’acord amb l’article del Dr. Aulet (i amb la majoria dels qui el comenten). Vivim sotmesos al pensament únic imposat per la casta psicopedagògica i d’aquí a pocs anys ens adonarem col·lectivament que el sistema educatiu ha estat desmantellat pels psicopedagogs instal·lats en les poltrones que en sa vida han fet classe. Analfabets funcionals irresponsables que faran pagar a la societat un preu astronòmic per tal de mantenir els seus privilegis. La pedagogia no és cap ciència, és només opinió. Haurien d’haver llegit Plató (o simplement haver llegit alguna cosa). I una opinió no pot ser imposada en un sistema democràtic. I sé del que parlo: fa 29 anys que faig classe a ensenyament mitjà i superior i n’he vistes de tots colors (habitualment foscos, i la pedagogia actual té color de gos-com-fuig). El meu pitjor malson és l’aparició fantasmagòrica d’un psicopedagog que em persegueix per projectar-me un power-point soporífer ple d’imprecisions lèxiques i faltes d’ortografia. No sóc creient, però tant de bo l’infern existís. Aquesta patuleia han arruïnat la carrera professional de molts de nosaltres, i la formació de molts dels nostres joves. I no segueixo perquè acabaré perdent els papers.

  38. Vaig ser invitada a donar una conferència al Campus Universitari de la Mediterrània gratis et amore, i gratis et amore la vaig donar. Em va costar un mes de feina preparar les dues hores de la conferència per la qual, oh, sorpresa, no es van donar crèdits! Em va saber greu. És clar que el tema hi devia influir, els devia semblar que ‘això no servia per a res’. El tema que vaig oferir, i pel qual vaig fer un munt de lectures a més de les que ja portava, si no no hauria pogut escriure la conferència, és: “Alguns mites femenins relacionats amb la mar i la seva expressió artística i literària”. Massa art i poesia, vet aquí, ‘ciències’ ben inútils per a la vida moderna, com hauria dit un amic meu que veia venir el que ara plorem. Ànims, que ens hem de mantenir dempeus!

  39. Felicitats per l’article! A cada bugada educativa hem perdut un llençol. Molt fum, molta fraseologia buida…i uns quants desertors del guix a viure.

  40. Jo sóc professora de secundària, i per formar-me en cartografia informàtica per ensenyar a “fer mapes amb ordinador” dins la matèria de “geografia” de secundària de segon de batxillerat, m’he de buscar cursos fora dels programes d’activitats formatives que es “convaliden automàticament” pel departament d’ensenyament. La majoria d’aquests cursos no em serveixen directament per a les meves classes (o a mi m’ho sembla).

  41. Aquest migdia comentava el tema a un company de feina (ensenyament secundari): com més el professorat ha passat a seguir incondicionalment els llibres de text (“institucionalitzats” des dels intituts, valgui la redundància), més s’ha estupiditzat i ha plegat de fer la feina pel seu compte. Un cop el professorat necessita el llibre de text, aleshores és professorat que no té res a aportar (justament el més important, la seva experiència en la matèria), de manera que el pèndol de Foucault ja no tomba cap al QUÈ sinó cap al COM; ja no són tan importants els CONTINGUTS, sinó les MANERES de treballar-los. Diuen que tota la informació ja es troba a internet, de manera que poc tenim a aportar. Crec que el principal en el professorat és transmetre el saber fer propi en relació a la matèria impartida.
    No em sembla malament aprendre maneres noves de fer, però mantinc la distància a creure’m que l’objectiu siguin les competències clau.

    • Un altre que confon informació amb coneixement. No ens en sortirem! I pel que fa als llibres, n’hi ha de molt bons (i de molt dolents). Els bons llibres no són una eina a descartar per obsoleta. “Tot està a internet” però internet és un femer. Costa destriar. Un bon llibre compta amb el criteri de l’autor, els correctors i l’editor, i passa molt controls. I l’internet… va molt bé per mirar sèries i comprar bitllets d’avió.

  42. Wonderful. Es pot dir més alt però no més clar. Sóc docent de llengües -ara, per sort entre adults- i ho he estat entre població obligada (ESO). Com diria Lou Reed “I’m sick of it”. Fart. En castellà es diu que “estomagan”. Doncs això. “Vaffa” tants xarlatans. Ens convénen mestres que encisin, encomanin o sedueixin amb allò que tracten i viuen. Recordo el sr. Navarro de l’insti de Molins de Rei (1982-83) que ens feia classe de literatura castellana de COU sense llibre de text, amb llibres clàssics crus amanits amb entusiasme i autenticitat. Si algú el vau gaudir, no l’haureu oblidat. El més fort, que ell es considerava poqueta cosa, poc “al dia”. No sé ni com va sobreviure els darrers anys d’ofici a la pesta logsiana que encara dura. L’alumnat és capaç de fets costosos, només cal que el mestre hi cregui perquè es pugui engendrar l’èpica. A mi em va ensenyar aquell senyor a viure la literatura, literalment. Eterns Machado, Lorca i Unamuno -o Blasco Ibáñez. Gràcies a aquell Senyor, sense greix en el seu discurs, autèntic com León Felipe…

  43. Això em recorda les prediccions catastrófiques dels professors d’universitat compemporànis de l’invent de l’impremta, per tant el llibre, aterroritzats de que aquest enginyi del diable faria innecessari al professor. Move on professor, sixteen century has long passed away. Millenials are here!

    • Finalment us han fet sortir a respondre. Bé per l’anglès. La cosa de la “llengua autòctona” (poc útil per als emprenedors/ innecessària per als obrers) ja la tenim més malament.
      Només una coseta, jo que sóc del ram: has vist quanta gent contesta -ep! s’ha d’escriure i això…- aplaudint l’article del professor Aulet? És lògic que la gent vulgui fugir de la invasió dels “ultrasud” de la pedagogia, de les direccions il·luminades, dels inquisidors del coneixement, dels punks de la convivència, dels que dieu “feedback” en comptes de “diàleg” perquè no sabeu què és.
      Mireu què va vaticinar un poeta espanyol -Àngel Gonzàlez- que us pasará als centres: “Inmòvil mayoría de cadáveres / le dió el mando total del cementerio”.
      I llavors com satisfets dictadors i amos de tot el que s’hi faci, digui o pensi, podreu tornar a escriure un nou Decret de Nova Planta -en anglès, of course!-: “Habendo pacificado por la fuerza de las mentiras esta educación pública…”.
      I sereu feliços.
      Amb mi (i molts dels que han escrit en nom dels que no han escrit) no hi compteu!

  44. Quin munt de bajanades que diu aquest article. Docents de secundària i universitats que esteu al segle XIX, benvinguts al segle XXI. Ànims.

    • Tens raó: quan no entens una cosa, val més considerar-la “bajanada”. I et quedes tan tranquil, amb aquest “argument”? La guàrdia pretoriana ja ho teniu, això, del vol rasant. Serà interessant observar d’aprop els vostres èxits, perquè destruir ho heu fet molt bé, ara la feina que us queda és construir els peons del dia de demà, ben útils i greixats per a la màquina. Serà divertit, veure-ho sí. M’asseuré davant de la porta, a veure passar…

    • El coneixement de la literatura permet adonar-se que l’estupidesa és intemporal; la lectura del teu comentari confirma que continua manifestant-se al segle XXI

    • Superaries una prova rigorosa de comprensió lectora d’aquest article? Perquè per qualificar-lo de “bajanada” se n’ha d’haver comprès prou bé tot el contingut, els matisos….

  45. Aquests dos últims opinaires són la millor prova de l’article i la seva veracitat. Com es pot arribar a aquest grau d’ingenuïtat i supèrbia d’època és un misteri absolut. Magnífic, sobretot, el crani privilegiat que diu que recorda el segle XVI. No li fem cap pregunta sobre el tema: segur que dirà que ja ho sap Internet (la memòria no serveix pels “cons de la dernière” cullita). Es necessita ser tan i tan intel.ligent per declarar-se profeta del segle XXI, tan incommensurablement lúcid… I són tan moderns que ni signen amb nom i cognoms. Clar, odïen la covardia, la màscara i el “postureo”. Gent valenta, gent del seu segle. Uf.

  46. És evident, que,ara per ara, i tal com estan les coses, qualsevol persona amb un mínimn d’ intel.ligència i dignitat el millor que pot fer és fugir d’ aquest món…

  47. Enguany, estic tenint la possibilitat de poder gaudint de les classes de Literatura catalana del doctor Aulet per la universitat a l’abast .
    El seu mestratge, entusiasme i capacitat de comunicació converteixen cada lliçó en un autèntic plaer. I que difícil és trobar això avui dia !
    Moltes gràcies per inocular-nos el verí de la literatura.

  48. Amén ! . No sap qan li agraeixo aquest reportatge que expressa immillorablement el suplici que hem passat i estem passant a la primària on realment els nens i nenes d’aquest país haurien d’agafar l’esbranzida d’estimar l’aprenentatge, la il.lusió de millorar cada dia….i els sotarrem en controls de competències repetitives i tedioses, en programacions , paperassa, informes…i ara escola 21! La panacea creada per l’escola privada que veia com perdia alumnat amb la crisi. En fi, em reitero, gràcies !.

  49. Tot plegat és molt trist. És possible que tinguis raó, però has donat peu a destrossar pel boc gros, anys de feina i de millorar de psicopedagogs que no són ignorants, que també llegeixen Núvol i que volen que els alumnes creixin i aprenguin. Alguns dels comentaris al teu article que he llegit destilen la superioritat dels que es creuen per sobre del bé i del mal perquè són professors universitaris i amargor d’alguns que ho voldrien ser i s’han hagut de conformar en ser professors de secundària i haver d’ensenyar a nanos que de vegades no volen aprendre. Coneixia un profe que hauria aplaudit el teu article dient que ensenyar a la secundària obligatòria fins als 16 és com donar “margaritas a los cerdos”

    • És cert els psicopedagogs han fet “tanta feina” i ara, pobrets, els la destrueixen. Han fet una feina tremenda, certament. I han destruït l’organització escolar amb bestieses que han anat en augment de manera aberrant, fins dur-nos a aquests “cursets” (obligatoris per guanyar punts i pujar una miqueta els sous: no ho oblidem!) que semblen una burla al sentit comú i que solen ser impartits per gent indocumentada que afirma que cal motivar i motivar… quan ells saben que els assistents van a les seves sessions perquè no els queda més remei i que no en fan cap cas, perquè afrontar la feina dirària vol un seguit de recursos que, senzillament, els que no han fet mai cap classe per ENSENYAR alguna cosa és impossible que puguin “formar” ni explicar res.
      Això és el que he vist en els últims vint anys a la primària i a la secundària on he treballat. I ho hem vist molts companys -els comentaris no enganyen- que ens veiem forçats a aguantar tota aquesta burla que ara s’aplega en la cosa dels “projectes” i els “Escola 21”, que abans va ser la cosa de les “actituds, valors i normes” i el “necessita millorar” (pobret, encara que no pensi millorar mai…). Una burla perillosa, greu, escandalosa, encara que tots els psicopedagogs ara surtin en tropell a l’atac dels dissidents.
      No, no teniu raó. No l’heu tinguda mai i, com aquell va dir als franquistes, potser “vencereu, però no convencereu”. I jo espero no veure-ho.

  50. Entenc el que vols dir, i probablement tens raó des de la teva posició. Tanmateix, en el fil del que apunta la Tessa, també hi ha molt professor que sap molt de la seva matèria i molt poc d’ensenyar. La pedagogia en molts casos és tant important com el coneixement de la pròpia matèria. És aquí on es fa necessari “saber ensenyar”, per sobre d’altres aspectes.

    Jo no sóc professor, però he patit professors, a secundària i a la universitat, que no volien ser-ho o que no en sabien prou, d’ensenyar. És en aquest cas on totes les tècniques pedagògiques els poden ajudar.

    Finalment, potser els bons professors no voleu que us ensenyin a ser-ho, piqué en sabeu sobradament, però als dolents algú els ha d’ajudar, pel bé dels alumnes.

    • No ets professor i has tingut professors dolents. Jo també n’he tingut. I he tingut lampistes dolents, metges dolenst, banquers dolents, alumnes dolenst, pares d’alumnes dolents, locutors dolents, jardiners dolents, pintors dolents, tapissers dolents, cadirarires dolents, polítics dolents i… dolents dolents.
      Els enviem tots a reciclar-se?
      Què en fem dels sabaters dolents, els cambrers dolents, els paletes dolents, els dependents dolents, els ballarins dolents, els taxistes dolents, els esquiadors dolents, els bombers dolents, els faramcèutics dolents i els pirotècnics dolents.
      Ep! I les corresponents dolentes a cada professió, és clar. Que a l’hora de ser dolents, n’he vist de tota classe, edat, sexe, condició, creença religiosa i color dels cabells.
      Els/les enviem a reclicar per si vénen a casa teva?
      I, sobretot, enviem també els/les que fan bé la seva feina i així tots aprendran a ser mig dolents i tindrem mecànics semidolents, cuiners semidolents, cantants semidolents, autors semidolents, òptics semidolents, carters semidolents, inspectors de policia semidolents…
      De resultes de la qual cosa tindrem un món semidolents (potser fins i tot mediocre) on tots serem iguals de semidolents i tot funcionarà semibé.
      És la solució (global) per igualar-nos i que tu no recordis els teus temps d’estudiant (o d’assistent a les aules) amb amargura que et fa odiar els que no són dolents, perquè, vanitosos, no volen posar-se a l’alçada dels semidolents o dels pobrets dolents que també són fills de la Santa Mare Església.
      Seria molt demanar una estona de reflexió abans de deixar anar el primer que ve al cap?
      Doncs això!

  51. Aquestes situacions que porten al paroxisme de l’estupidesa en nom de ciència, del progrés, dels drets de les persones, dels drets dels animals, de la defensa del medi ambient, de… aconsegueixen l’efecte contrari que busquen i si algun “Trump” passa per allà i hi aboca quatre exabruptes punyents ja té la parròquia a la butxaca, dit altrament, ja l’hem cagat !

  52. Magnífic article, el suscribeixo completament. És hora de fer alguna cosa, deixar de perdre el temps i dedicar-nos a fer crèixer el coneixement i la passió per saber.

  53. Dr. Aulet el seu text resulta enginyós i eloqüent; no podia ser d’altra manera venint d’un professor de literatura catalana de la UAB. Malauradament, el text també suposa una falta de respecte al col•lectiu del qual m’enorgulleix formar part, els “psicopedagogs” (sóc psicòleg de l’educació), atès que conté nombroses imprecisions, fa evident el seu desconeixement d’un àmbit d’estudi consolidat i resulta demagògic.
    En primer lloc, he de dir que m’agrada la literatura, i fins i tot he fet algun relat que ha agradat als qui l’han llegit, però mai m’atreviria a dir que la literatura és quelcom simple. Tinc un gran respecte per les persones que han estudiat i han fet recerca en qualsevol àrea de coneixement i no gosaria a opinar sobre un tema sense tenir-ne un coneixement acurat. Com tampoc ho faria de la qualitat professional i el saber acumulat dels metges o dels periodistes, en bloc. De la mateixa manera, entenc que, malgrat que vostè exerceixi de professor, això no significa que tingui coneixement dels processos d’ensenyament que poden afavorir una construcció de coneixement més significativa, profunda i generalitzable.
    Ha de saber que la recerca publicada en revistes internacionals en aquest àmbit ha estat abundant i els resultats són força clars pel que fa a quines formes d’ensenyament són millors que d’altres per assolir millors aprenentatges (perquè la recerca en Educació també és científica). També ha de saber que alguns professionals de l’ensenyament de països com Finlàndia, Holanda o Noruega, que obtenen les millors puntuacions en les avaluacions internacionals, fan servir alguns d’aquests principis i metodologies “psicopedagògiques”. També, algunes de les universitats més prestigioses del mon han ajustat la seva docència als resultats de la recerca i fa anys que han adoptat metodologies de treball per projectes o resolució de problemes en molts dels seus estudis: Aalborg (Dinamarca, Maastrich (Paisos baixos), Tufts (Boston, Estats Units).
    En segon lloc, cal dir també que els estudiosos de la Psicologia i l’educació, al menys aquells amb els que jo treballo, no estem en contra, ni molt menys, d’una bona classe magistral o d’un docent entusiasta amb un discurs ben travat que encomani als seus estudiants l’interès pel saber. Però fa temps que sabem que per ensenyar bé no és suficient amb dominar la matèria, cal saber comunicar-la de manera que produeixi aprenentatge de qualitat (segur que a Filologia hi ha mes d’un erudit que té dificultats per comunicar bé el seu coneixement i els estudiants tenen queixes perquè no aprenen); sabem també que depenent dels objectius i dels estudiants pot ser més adient un mètode d’ensenyament o un altre. Ser bon professor és ser capaç de versionar-se i ajustar-se a un auditori canviant.
    Tampoc tots els “psicopedagogs” estem d’acord amb algunes de les actuacions adoptades pels gestors universitaris i puc coincidir en que hi ha hagut un excés de burocratització, de guies, de pautes i llistats que sovint amaguen allò que és essencial, un professor especialista, coneixedor de la matèria, de diferents estratègies d’ensenyament i d’avaluació i bon comunicador, capaç de formar bons professionals i pensadors. Però en tots els col•lectius deu haver-hi punts de vista diferents i això no justifica la desqualificació a la globalitat que ens aplica en el seu text.
    Com a psicòleg he fet un intent d’entendre aquesta enfurismada carta, i els motius i mecanismes que han portat a un intel•lectual de la seva vàlua a perdre d’una manera tan evident les formes, utilitzant una ironia sagnant, irrespectuosa, que en alguns punts ratlla l’insult. Pel que sembla els “psicopedagogs” hem superat el seu llindar de paciència i seny. Podríem dir que vostè, tot un “lletraferit”, s’ha sentit “ferit” –en el sentit literal del terme- per nosaltres, aquests “pseudo-psicopedagogs”.
    Li asseguro que res més lluny de la nostra intenció, ans el contrari; a molts psicopedagogs ens agradaria poder ser un recurs més per persones com vostè que s’interessen per l’ensenyament i pels seus alumnes, i que són uns apassionats de la seva feina, com nosaltres de la nostra.

    Dr. Carles Monereo
    Professor de Psicologia de l’Educació. UAB

    • Ja s’ha pres les pastilles, avui, eminent doctor?
      Les universitats de tot el món i els estudiosos més profunds avalen els penjaments desmanegats en forma de “cursillus” i la destrucció, aniquilació, abolició de la cultura als centres de secundària, ara que ja van per enllestir les univewrsitats?
      Quins savis!
      Pel que fa a l’insult i la falta de respecte, una bona tropa de psicopedagogs que m’he trobat interferint la meva feina (interferint, sí!) s’han rigut “de facto” (vull dir: en directe, sense vergonya) del desig de fer que els alumnes del meu institut (que no és precisament a la Bonanova, per orientar-lo, si vol orientar-se) abastessin alguns coneixements en art, en literatura, en cinema,que jo, modestament, considerava que els havien d’ajudar a superar les limitacions d’una cosa que es diu classe social, via coneixements. La mateixa classe social, per cert, de la qual jo provinc, elevadíssim doctor; una classe que no assolirà mai dels mais l’alliberament ni el progrés serrant fustes per fer una gàbia de grills per sentir com canten i copiar ric-ric (per a escarni propi; entén el joc de paraules?), després de veure un power-point de colorins amb faltes d’ortografia, llegit per una persona amb dificultats per lletrejar en veu alta (cito exactament, de l’experiència viscuda, amb alguns “formadors de formadors” (!!): em van tocar el dolents?).
      Per això, no és el professor Aulet, l’únic tip. N’hi ha que estem escamnats, cansats, dolguts, emprenyats i sarcàsticament en guerra contra els que , sense saber escriure intenten explicar-nos com hem d’ensenyar a escriure. I ens en fem tips de riure… per no plorar per les generacions que estan cremant.
      No sé si se m’entén o si calen algunes tissanes per llegir això que escric. Em sabria greu molestar-lo i provocar-li alguna incomoditat, a l’Olimp dels pedagogs on tothom és bo sempre que faci el que vostès diuen i manen, que tenen a les mans el poder i la glòria, l’aplaudiment de les classes dirigents (que confien que mantinguin la gent a ratlla, amb alegria festiva i televisiva), el favor dels mitjans i el vist-i-plau per manegar la cosa educativa del país.
      Espero i desitjo ferventment que un dia s’adonin de les aberracions i, en tot cas, que fracassin ben aviat.
      I calma, sapientíssim doctor, calma, que encara no hem vist el millor de l’espectacle!

      • Sr. Feliu:
        Perdoni’m que mi possi.
        Primer: No passa res si una persona s’ha de prendre alguna pastilla (o que li aboquin quimioterapia, com és el meu cas de tant en tant). És la constatació que no existeix cap que sigui “pur”.
        Segon: Sense ser fervent amatent de la psicopedagogía, m’ha semblat veure en el seu comentari una generalització que no serveix per esbrinar res. D’experiències no grates, tothom n’ha tingut; i no cal extrapolar les males experiències que hem tingut amb determinades persones per acusar a tot el col·lectiu.
        Atentament

        • Sr. Riudoms, té raó amb això de la medicació, suposo que tothom arrossega la seva, però cal seguir-la amb aplicat rigor mèdic.
          Pel que fa a la meva mala sort per l’experiència viscuda, si fos només meva, rai! Ha llegit la quantitat de comentaris que es queixen de la ximpleria convertida en hàbit i norma a l’ensenyament? Són molts, eh? I encara els que no escriuen, que podeu trobar als centres, sobretot de secundària, on portem anys i anys patint la plaga de les mosques. Creu que jo he tingut mala sort i que ha estat casualitat que aquests “formadors”(!!) ens han tocat a tots els que ens en queixem. Casualitat? No, es tracta, dissortadament, de causalitat…

          • Sr. Feliu:
            Gràcies per la resposta. En cap cas he dubtat de la seva -i la de molts altres- experiència. Però no trobo just qualificar a tots els psicopedagogs (o com carai es diguin) com a uns éssers indessitjables que només viuen per possar la traveta als mestres i professors.
            Generalitzar és perillós. De ben segur que hi haurà algún psicopedagog que, més enllà de powerpoints, tics i tacs, haurà valgut la pena que hi vegi la llum del dia.
            Atentament

    • Benvolgut Carles Monereo, comprenc la seva queixa, la seva ferida… Però bé cal expressar amb ironia, o com calgui, el patiment a causa dels excesos burocràtics, sense sentit, a què ens han sotmès en nom de la psicopedagogia. No li sembla? Com pot comprovar, hi ha molta gent agraïda que el Sr Aulet s’hagi pres la molèstia de fer aquest article. Això és significatiu. Caldria anar més enllà del sentit de l’ofensa per comprendre què està passant. És bo que el professorat també pugui expressar en algun lloc el sentiment de maltracte que rep. Segurament amb un reconeixement de l’ofici, amb més respecte per l’experiència, sense tants apriorismes, potser no hauríem pres tan mal. Personalment, trobo que estimar la literatura porta necessàriament a buscar la manera perquè els altres, l’alumnat, també l’estimi. Ho he vist amb molts bons professors. Amb estils ben diferents. I això és didàctica….I vostè potser estarà d’acord que no és el mateix que l’argot demencial i sectari amb què tenen els profes ( ei, profes pencaires i amants de la seva feina, ho dic per anar trencant tòpics) ben farts i marejats. Cordialment. Clara

    • Ara dir les coses que passen és insultar? Això recorda espantosament pràctiques polítiques i policials dubtoses..
      El doctor eminentíssim s’enfada, prepotent, i jo he d’aguantar una alllau d’individus passant per l’institut, armats de power points farcits de faltes, que per motivar-nos ens llegeixen en veu alta, fent una demostració prodigiosa de capacitat didàctica. Em deuen haver tocat els dolents, oi?
      Va, que ja n’hi ha prou! Hem aguantat ordres, normes i directrius que són un insult al sentit comú, per destruir la nostra feina, privant-nos d’ensenyar.
      I ara que la gent us descobreix i denuncia les mentides us ofeneu?
      Quina barra! I sense ni un sol argument, ni una justificació del que explica el professor Aulet!
      Espero que, més aviat que tard, malgrat la descarada protecció de banquers i capellans, algú sensat us faci desmuntar la parada. I ho dic pensant en el bé dels joves i del futur del país, que també s’hauria d’alliberar dels entabanadors amb títol i petulància.

  54. Molt bé l’article. Molt d’acord amb tot. La innovació és important, però no n’hem de ser esclaus, totes les novetats i tendències poden ser eines al nostre abast, per arribar a un públic cada cop més divers i més dispers. Ni tot ha de ser projectes, ni tot s’ha de fer amb ordinador, ni cada dia hem de fer pòsters, ni aprendre una lliçó com a lloros, s’ha d’anar variant i -en la dosi escaient- tot pot ser bo. D’altra banda, el que realment m’empipa del sistema actual és la parafernàlia burocràtica, no la puc suportar. Per què ho hem d’escriure absolutamnent tot, i per què ens canvien el format cada any? Com si estessim desvaguerats. Passem tant temps amb paperassa absurda que no ens en queda per allò realment important i que de debò gaudim, preparar les classes per a què els nostres alumnes aprenguin.

  55. Completament d’acord. Un detall, un “aplicatiu” es una peça per penjar alguna cosa a la pared. Aquesta es una altra plaga que s’estén, la patètica costum d’emprar “aplicatiu” quan caldria emprar aplicació, o si volem, més específicament “aplicació informàtica”.

  56. Bon dia!
    I sempre és bon dia i bona hora per parlar, debatre, contraposar el món de l´educació, l´ensenyament.
    Ara bé, a veure si entre tots som capaços de parlar per avançar. Molt d´acord amb les classes magistrals. però cal distingir
    CONTINGUTS – CONEIXEMENTS
    Em voldria imaginar que ensenyem perquè algú aprengui, doncs siguem capaços de pensar Com aprenen els nostres alumnes.
    A la universitat ja hi ha un alumnat amb uns certs filtres.
    Les TIC són un mitjà no un fi.
    Tota aquesta queixa a veure si va més enllà; hi ha espais per debatre i treballar en xarxa, i és clar això vol dir més temps, però ningú ha dit que el món de l´educació fos fàcil.

  57. Com diuen en anglès i en alemany, hauríem de mirar de no llençar l’aigua bruta de la banyera amb la criatura a dins.

    1. Crec que la majoria de professionals de la psicopedagogia no es van educar en un model per projectes com el que ocupa aquesta discussió (ja que fins ara es tractava d’un model força minoritari: si no és així, expliqueu-m’ho; amb dades, si pot ser). Ho dic perquè l’argument que desqualifica els defensors d’aquest model basant-se en unes competències lingüístiques mal adquirides em sembla que no és vàlid si es vol presentar com a conseqüència d’una educació per projectes.

    Tampoc ens vam educar en un model per projectes la gran majoria de les persones que opinem en aquests fils de debat i els comentaris estan plens d’errors ortogràfics i sintàctics de tota mena.

    Brosses que suren a l’aigua bruta, però que no l’enterboleixen necessàriament.

    2. No sé en quina proporció els alumnes que ara estan arribant a secundària i a la universitat han estat educats amb una metodologia per projectes. Seria interessant un estudi seriós sobre les dificultats concretes o els avantatges que puguin tenir els alumnes que han estudiat en un model o l’altre a l’hora d’adquirir i consolidar coneixements.

    Un filtre per a l’aigua bruta és necessari, sens falta.

    3. Com en qualsevol altre àmbit de la societat, l’única manera que em sembla vàlida per decidir-se entre un model o un altre (o una barreja de tots dos) és mitjançant un debat seriós entre les parts, millor si són enteses en la matèria. Perquè es produeixi aquest debat les dues (o les diferents) parts han d’estar disposades a parlar i a escoltar-se. Aquesta predisposició es pot perdre fàcilment per culpa d’insults i desqualificacions. Jo diria que aquests insults i desqualificacions, que es poden expressar de diferents maneres –poden anar des de l’insult directe fins a l’ús de la ironia, un recurs deliciós, però que és difícil de dominar perquè no traspassi la ratlla de l’escarni–, l’únic que fan és posar barreres a aquest diàleg. Animo tothom a fer autocrítica i a llegir-se els articles o els comentaris que ha escrit. Personalment, ja vaig dir en un altre comentari que posar en un mateix sac TOTS els professionals de la pedagogia i TOTES les propostes de millora de l’educació no em sembla bé. En aquest sentit, puc entendre perfectament que els pedagogs que llegeixen aquest article que obre el debat es puguin arribar a sentir ofesos. Sovint l’única manera de detectar l’ofensa feta és que t’ho faci saber la part ofesa. De totes maneres també crec que les invectives més gruixudes tampoc no s’expressen en l’article, que em sembla en general prou ponderat dins de la ironia que utilitza i la frustració que traspua, sinó en alguns comentaris. L’article del senyor Aulet em sembla que ha estat perfectament útil i necessari per obrir el debat.

    No enterbolim més l’aigua amb brutícia innecessària.

    4. Per altra banda, també entenc que la ira neix de la frustració. Aleshores, potser no tothom és capaç d’expressar-se amb paraules mesurades quan sent que s’està produint una injustícia. Els exabruptes d’aquests comentaris es poden considerar una mena de senyal d’alarma, doncs. Per això també animo els defensors dels nous models a mirar d’entendre què és el que genera aquesta frustració. A mi em sembla que molts pedagogs estan d’acord que hi ha molts aspectes millorables del model i em sembla veure que estan oberts a escoltar.

    Mirem d’entendre d’on surt la brutícia sobrevinguda.

    5. No sóc pedagoga ni em dedico a la docència, com ja vaig dir en un altre comentari. Però m’interessa enormement el tema, perquè crec que l’educació és el puntal de la nostra societat, l’únic que garanteix que no caiguem tots plegats en la barbàrie. Segurament aquest interès per l’ensenyament és el mínim comú denominador de les dues posicions. Escolteu-vos i enteneu-vos.

    Heus aquí la criatura.

    • Jo sóc molt savi. Sóc doctor amb sexenni. A mi no m’han d’explicar res aquests de l’ICE. Sóc un gran professor i el que cal és tancar tots els ICEs perquè no serveixen de res. Mentrestant, segueixo creient que embadaleixo els meus alumnes. Els donc les transparències en anglès sense haver-me molestat si saben anglès. Els meus alumnes em posen mals resultats a les enquestes (que no serveixen per a res) i suspenen molt perquè no treballen. Si suspenen molt és perquè faig les coses ben fetes, com sempre s’han fet, i qui no es mereix aprovar no aprova.

      Si em posen malament a les enquestes és perquè no els regalo les notes, com sí fan els mediocres que hi ha a la universitat.

      A la meva universitat la millora d’edat dels professors és de 52 anys, no ens han de dir com fer les classes, sempre hem fet la docència així i que no ens facin canviar.

      Qui porta el “traje del emperador” posat fins a la jubilació?
      Per què som savis hem de tancar els ICEs.

      • Amb uns quants mesos de lectura intensa i un breu curset d’ortografia i sintaxi (seguit atentament, això, sí) potser aconseguiríeu un grau d’ironia i capacitat expressiva convincent. Si no, em “donc” per vençut, simpàtic amiguet!

  58. Es fantàstic què bé que escriu Josep. No té cognoms, és clar. I pensa que la qualitat d’un professor la defineixen les enquestes. No la vàlua dels seus coneixements, sinó les sensacions subjectives dels alumnes frustrats que omplen formularis. I es reivindica com a ignorant d’anglès, amb tots els drets d’ignorar, i com estudiant que no sap distingir entre per què i perquè, ni tampoc li cal saber la diferència entre mitjana i millora. I pensa sincerament que els professors joves són millors que els grans. Té en contra només l’experiència humana de tots els temps i el sentit comú. Però ell a la seva. A les enquestes. I no es nota gens que treballa a l’ICE, gens ni mica, en Josepet. Quin amor.
    Llàstima que la saviesa no sigui cosa democràtica. Però clar, els millors són els professors que afalaguen ignorants compulsius omplidors d’enquestes. Que no pensen que els alumnes tinguin una certa obligació de saber la llengua que estudien des dels tres anys. Els qui s’adapten als dropos amb facebook contínuament obert a les aules, aquests són profes bons i eficaços. Home, on va a parar.
    En el fons sempre és la mateixa lluita. Creure que n’hi ha prou amb marcar una creueta en matricular-se per aprendre, literatura en aquest cas, i pensar que tots els alumnes són iguals sense diferències de capacitat, talent, curiositat… En Josep pensa de debó, santa inocència, que si ell no apren ni en sap és culpa dels pocs powerpoints que li fa el profe, que no es converteix en el seu fabricant privat de “potitusbledine”. Estudiar, llegir, esforçar-se, investigar fonts pel seu compte, tot això no té res a veure amb l’alumne. Ell ha pagat el coneixement i si no li surt al cap gràcies al profe-fetiller-pallasso és que és un vell encarcarat que es pensa que la literatura s’apren primer llegint textos i desprès assistint a classes de gent que en sap, ambdues coses amb esforç i entusiasme, i no tant veient youtubes de classes invertides i cosetes constructivistes de creuetes…
    Què maco tot plegat.

    • No estic en absolut d’acord amb el que diu en Josep, ni en el fons ni en la forma, però no entenc per què vostè, Benjamín, per rebatre’l, encapçala la seva intervenció retraient-li els errors (i, alhora, en comet tants com ell, o fins i tot més, i més greus).

      Per què accentua el “que” àton (i, per tant, pronunciat amb vocal neutra en el català central) a “què bé que escriu”. Em pregunto com s’ho fa per pronunciar-ho amb una “e” oberta en comptes de fer-ho, com tot parlant competent, amb una vocal neutra. I reincideix: “Què maco tot plegat”. Que malament!

      I no continuo la llista d’errors ortogràfics i sintàctics. No cal. No som aquí per retreure’ns les llufes els uns als altres.

      Precisament, crec que, per demostrar la seva viabilitat, aquest nou sistema pedagògic que se’ns imposa –no se’ns proposa, se’ns imposa, no sé ben bé per què ni des d’on– podria respondre unes quantes preguntes relatives a una matèria tan bàsica com l’idioma.

      Com s’ensenya la llengua amb projectes? Amb el nou sistema, ¿aconseguirem alumnes més destres a l’hora de parlar i escriure, més hàbils en l’aplicació de les normes ortogràfiques i gramaticals, amb un coneixement més profund i més crític de l’idioma? Davant del fracàs estrepitós de l’escola clàssica a l’hora de conferir competència lingüística a l’alumne, seguint mètodes tradicionals pel que sembla insuficients i prenent com a base llibres de text sovint obsolets, què proposa l’escola nova? ¿Amb quins mètodes s’aconseguirà, per exemple, revertir els greus fenòmens d’interferència de què una gran part dels alumnes (i dels professors) estan amarats?

      Si us plau, que algun psicopedagog m’il•lustri.

      (Per cert, Feliu, “donc”, en comptes de “dono”, no ho computaria mai com un error: és una forma col•loquial irreprotxable, amb arrels en els nostres clàssics i entre el poble,)

  59. No sé si coneixeu aquesta dita: “el professorat d’educació infantil s’estima a cadascun dels seus alumnes, el de Primària al seu grup classe, el de secundària la seva matèria (química, filosofia, llengua..) i els professors d’universitat, s’estimen a si mateixos”.
    Em sembla que el tema del que discutim va bastant mes enllà de persones i egos, o de fans incondicionals. En aquest sentit, agraeixo els missatges d’algunes persones com la Clara Soley i la Marta que inviten a la reflexió i el diàleg i eviten desqualificacions gratuïtes que serveixen de ben poc. També penso que s’ha d’agrair al Dr. Aulet que hagi obert aquest debat, encara que segueixo pensant que no calia fer-ho desqualificant a tot un col•lectiu d’investigadors i professionals que també tracten, amb més o menys encert, de millorar l’ensenyament universitari.
    Tractant de resumir la meva postura pel diàleg:
    1- De la mateixa manera que hi ha especialistes en literatura que poden orientar sobre el valor de determinades obres (afortunadament tinc uns quants amics que saben de literatura i filologia que m’aconsellen què llegir), existeixen especialistes en processos d’ensenyament i aprenentatge que ens poden orientar per millorar les nostres classes. Per descomptat, en tots els àmbits n’hi ha de millors i pitjors, però ser prepotent significa negar que aquestes persones, dedicades a la seva esfera de coneixement, ens puguin ajudar (o defensar que ni tant sols se’ls hagi d’escoltar).
    2- Com diu un company de psicologia cognitiva, els especialistes de matemàtiques parlen (i pensen) en matematiqués, els de literatura en literaturiqués i els psicopedagogs en psicopedagogiqués. Hem de fer esforços uns i altres per apropar-nos al pensament i llenguatges disciplinaris dels altres si volem que el diàleg sigui fructífer, començant per nosaltres que sovint parlem amb “esdrúixoles” i tenim tendència a taxonomitzar-ho tot. Ja vaig dir que estava d’acord en que s’ha de revisar tota la paperassa que actualment es demana relativa als plans d’estudi i programacions. O el fraccionament de les competències en micro-hablitats i sub-microhabilitats que penso que no recullen el fet global i essencial, ensenyar a resoldre problemes professionals reals, tant els que són freqüents com els que són emergents en ple segle XXI.
    3- Actualment existeix un moviment molt potent a tot Europa que defensa un ensenyament basat en la recerca (Research-based teaching). Existeix molta i bona investigació sobre els principis educatius que afavoreixen un aprenentatge profund i durador i un professional de l’ensenyament (els professors, a més d’especialistes i/o investigadors en les nostres matèries també ho hauríem de ser, doncs bàsicament ens paguen per ensenyar i fer-ho bé) hauria de poder justificar el que fa a classe en base també a aquesta recerca.
    4- Qualsevol professor que pugui ser substituït per Internet, un ordinador, inclús un llibre de text, mereix ser substituït. Les eines i recursos tecnològics són complements però mai poden reemplaçar a un bon docent que domini i frueixi explicant la seva matèria (la motivació s’encomana). Precisament un bon docent es defineix perquè fa tot allò que no poden fer aquests estris: debatre, provocar, exemplificar, criticar, analitzar en profunditat, contra-argumentar i molts etcèteres. I per exercir aquestes funcions clau mètodes como els grups cooperatius, el role-playing, les dramatitzacions, l’ús d’incidents, l’anàlisi de casos, la resolució de problemes, el desenvolupament de projectes, l’avaluació per part de persones de la professió, i de nou un llarg etcètera poden resultar de gran utilitat.
    5- “Per ensenyar llatí a en Joan, cal saber llatí, però sobre tot cal conèixer a en Joan”. Conèixer com aprenen els nostres alumnes, molt especialment en l’ensenyament obligatori, és fonamental per ajustar els nostres ensenyaments. Els psicopedagogs podem ajudar a conèixer millor com són els alumnes com a aprenents i oferir eines i idees per personalitzar, en la mesura del possible, l’ensenyament.
    Malauradament el que de vegades passa té bastant a veure amb aquell acudit de l’Eugenio: “es troben dos amics i un li diu a l’altre: saps, he ensenyat el meu gos a xiular. Això es meravellós, fabulós, ho hauries de donar a conèixer, respon l’altre. Aleshores el primer replica: bé, no tant, no tant, jo l’he ensenyat però ell –el gos- no ha après”.
    Aquest és el veritable perill, que un professor faci “ostentació” dels seus extraordinaris coneixements, però que finalment els alumnes no aprenguin.
    Potser el que hauríem de fer és seure en un lloc, presencial i corpòriament, i xerrar de tot plegat per veure si els punts de connexió ens permeten avançar plegats.

    Carles Monereo

    • No em rendiré, Sr. Monereo, en el fons estic descobrint que és divertit i començo a entendre que hi hagi gent que es dediqui a això que fan vostès, els científics de l’educació. Li estic trobant “el gustillo”, però li confesso que el sub-llenguatge de les tècniques per a confegir un quadre clínico-dialèctic sobre l’adequació curricular no m’acaben de sortir. Em defenso millor en el camp del paper refrencial de l’educador presencial en contraposició al metallenguatge generat per les possibiltats tècniques. Em preocupa, però, el diferencial de percentatges entre el resultat avaluador del professorat i les condicions objectives de l’element avaluador, que no te en compte el feetback. Modestament, “tractaré de” traçar una línia prou permeable entre la casuísitica que se m’ofereix des de les teoritzacions metòdiques de la didàctica processal, per arribar a dissenyar una convenció curricular apta per a totes les etapes de l’ensenyament. I aquell acudit que diu “El saben aquel que no lo sabe i disse que lo sabe, pero no demuestra que lo sabe, sino que se dedica a dessirt al que no sabe que sabe?” quedarà definitivament resolt. I la dita que “la guineu, quna no les pot haver diu que són verdes” quedarà obsoleta, a la llum dels estudis de Robert J. Zimmerman, com els que exposa a Pedagogy is the life, Princenton, 2015. Vist tot això, doncs maldarem per apropar-nos a la reflexió sobre la realitat des del punt de vista de la casuística a la qual s’ha d’adaptar el docent i en farem un curs de trenta sessions que l’ICE (on ice) subvencionarà.
      Això, sí, establint un diàleg, ara que el demanen amb vehemència, potser queixant-se sense saber que la culpa és dels professors que no saben adaptar-se als ensenyaments dels formadors oficials i es queixen que els seus alumnes no s’adapten a la teoria precisa de les estadístiques que parlen per si soles. (Moriarty, Benson anf Hedges, 2010)
      Si els en queden, de coses per aprendre, als professors que es pensen que saben i no saben el que sabem els que sabem!
      Que bonica podria ser la vida, sense aquests paparres que fan classes i a sobre pretenen que en saben fer!
      Resem per ells. Amén!

  60. Quina raó té el professor Aulet. Quanta estructura pedagògica per a aconseguir encarrilar i ensinistrar els continguts. Poca heterodòxia i poca càtedra! és el crit general. Sovint les paraules tècniques (competències, habilitats, avaluació, procés d’aprenentatge, emprenedoria…) amaguen la manca de contingut de les paraules i la manca d’imaginació. Vet aquí on ens hem instal·lat.

  61. Com a catedràtic al Departament de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de les Illes Balears, en la que patim la mateixa calamitat d’aquests pretesos “científics de l’educació”, no puc sinó expressar el meu total acord amb aquest article.
    Causa estupor la gosadia amb la qual uns pedagogs que tenen a penes coneixements elementals de literatura, física, història o matemàtiques s’atreveixen a pontificar sobre com hem de fer les coses els que en sabem. Naturalment, com que llur manca de formació els impossibilita d’entrar en les qüestions de fons, s’han de focalitzar en els aspectes formals, als que, mitjançant una terminologia tan buida com pretensiosa, eleven a categories de validesa universal.
    Tanmateix, és trist constatar l’escassa resistència que els docents universitaris hem presentat contra aquesta degradant burocratització de la nostra tasca docent. Per això té tant de valor que aquest escrit s’hagi divulgat públicament.
    Gràcies!

  62. Gràcies, Jaume, per aquesta tan ben argumentada explicació de l’absurd en què s’ha convertit, des de fa anys, l’ensenyament secundari i ara també, l’universitari.
    Gràcies per les teves magnífiques classes, per fer-me valorar a Josep Carner, i a tants d’altres, en un espai tan poc docent com l’aparcament de l’Autònoma (és el que tenen els falsos avisos de bomba).

    Cada dia, davant alumnes, amics, família, companys de feina, miro de transmetre aquesta passió per la literatura!

    Gràcies

  63. En la taula rodona que el Col·lectiu Pere Quart va celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans el juny passat, vàrem sentir com el professor Aulet afirmava que tots els professors en som de pedagogs, amic Jorge. Ell també, per tant. De la qual cosa es pot deduir, com constaten molts dels comentaris al seu article, que els psicopedagogs no en són precíssament de professors. Aquí es troba la causa del mal que aquests han fet en l’ensenyament secundari i el que aniran fent en la universitat si no se’ls para els peus.

    Diuen que s’estan contruint estructures d’estat. Algú té coneixement que s’estigui treballant per excloure’ls de les estructures de poder que ocupen, donada la seva contribució als nefastos resultats que tots coneixem?

  64. Els psicopedagogs segur que no ho fan tot bé, se´n pot parlar.
    Els mestres i professors es deuen qüestionar la seva feina, m´imagino, els alumnes d´ara són de la Generació Z, per si algú té curiositat…

  65. Puedo leer en catalán, pero no escribir en vuestra lengua: os pido disculpas. Yo doy clase en Secundaria. ¿Sabéis cuándo valoro más la profundidad de la neolengua pedagógica y de su rigor científico? Cuando vienen los alumnos del Máster de Formación del Profesorado a hacer sus prácticas conmigo y les pregunto cómo son las clases y la atención que reciben en Ciencias de la Educación. O mejor, cuando viene el profesor tutor (si viene) a charlar sobre sus prácticas. Es fácil prometer el paraíso, lo complicado es predicar con el ejemplo. Muy de acuerdo con el artículo. Un saludo.

  66. Ja, ja, t’ha faltat temps per esmenar-me l’error, i està molt bé que ho facis, per això ets un especialista….Acceptaries tu que una persona que en sap més de processos educatius et doni algun consell? t’has pogut mirar l’enllaç que et vaig enviar? hi ha alguna idea que mínimament et pugui semblar d’interès o d’utilitat?

    Carles Monereo

    • Idees??? On? Allò són idees? Sort que ens queda el sentit de l’humor! Hi ha qui d’enllaçar lletres en diu escriure i d’elucubrar a tres pams de terra en diu idees. I es veu que són feliços! El món és gran perquè hi hagi de tot… Ha! Ha! Ha!
      “Cercant la veritat, trobí escudella”. És una frase històrica que sembla que encara es pot aplicar a determinades fal·làcies. I la cosa de l'”escudella” és fonamental per entendre aquestes activitats. (Ep! i no parlo pas del plat de Nadal… s’entén!)

  67. Una llàstima. Diria que és un diàleg de sords però no hem arribat a dialogar. Només fans a major gloria del seu Gurú (que per cert sembla que ja no li cal tornar a participar tenint tants emissaris). Jo sí que em rendeixo. Passa però que per mi no era cap guerra i no tinc armes que lliurar, només idees i ganes de discutir-les. En tot cas, i com ja vaig dir que la nostra vocació, la dels psicopedagogs que jo defenso, és només aportar recursos i ajudes, us recomano la lectura del “panfleto antipedagógico” per si no el coneixeu (http://www.elmundo.es/sociedad/2016/02/26/56cf824346163fe7468b45b5.html).Servirà per donar-vos encara mes arguments? O potser carnassa?… O en tot cas enlairar-vos en la vostra creuada. És clar que és un senyor que estava afiliat a l’antiga UPyD. De fet aquest partit va utilitzar les seves idees per elaborar el seu programa electoral sobre Educació (http://www.antipedagogico.com/2008/02/programa_electoral_en_materia.html#more).El que em sembla però és que aquestes persones tenen una opinió una mica divergent sobre la importància del català i la seva literatura. Però igual amb ells si podeu arribar a dialogar i qui sap si fer-los renéixer de les seves cendres… Molta sort!

    Carles Monereo

    • No t’hi cansis. Jo llegeixo llibres. El pamflets i aquestes coses psicoteòriques les deixo per a qui no tingui classes per fer ni idees o textos per plantejar i discutir amb els alumnes.
      Pel que fa a la teva oferta de “diàleg”, trobo que estàs molt al dia. Està de moda oferir “diàleg” des del poder, posant condicions (sí, sí, dialogarem, però posar en dubte els “principis de la teoria psicopedagògica” és impossible, que per això mana qui mana) no deixa de ser una oferta que em sona a Soraya, Millo, i altres éssers…
      Mentrestant, però a part de teories, a veure si feu alguna cosa (del verb “fer” no del verb “destruir” ni “aconsellar als altres que facin”. No valen les respostes rabioses citant autoritats pedagògiques com els d’UPyD, perquè, a part de no tenir cap relació ambel que es parla (el programa de Ciutadans no sé què diu, però segur que no diu el que nosaltres defensem: esforç, treball per fer avançar el país de debò).
      Quin cínic diàleg – a la monclovita- proposes per desprestigiar els que exposem ARGUMENTS i volem treballar en la nostra feina, si confons diversió amb gresca, profunditat amb tristesa, coneixements amb cefalea, aprenentage amb sacrific traumàtic… En fi; quins futurs ciutadans voleu… alegres generacions de treballadors de serveis (molt d’anglès per servir cafès, que deia aquell) amb sous precaris in aeternum i “que inventen ellos”, oi? És contra aquest país de fireta, que estic. Si no se m’entén, ho trobo lamentable; si no se’m vol entendre, ho trobo pervers i brut.

      • Com s’agraeix llegir articles com aquests ! Veig per molts dels vostres comentaris que molts hi estem d’acord, tant en l’àmbit de la secundària com en el de les universitats. Veig que, en general, coincidim en el diagnòstic d’una realitat cada dia més pobra i incòmoda. Però si em permeteu anar una mica més enllà d’aquestes constatacions, no creieu que potser caldria començar a alçar el dit, no només per prendre la paraula i explicar els perjudicis d’aquesta realitat, sinó també per assenyalar críticament els causants d’això que tots estem patint? Crec que està molt bé practicar l’empatia mútua i compartir les experiències negatives, però i si passem per una vegada a la reflexió crítica assenyalant culpables? Jo m’hi atreveixo i ho puc dir amb l’experiència d’estar-ho patint a secundària des de fa més de tres decennis. Algú potser ho haurà oblidat, però les primeres febres reformadores modernes amb incontinència perifràstica i buidor semàntica absoluta van sortir, entre d’altres, de les publicacions i de la influència política, aquí i a Madrid, d’un professor universitari que porta per nom i cognom Cèsar Coll, del Departament de Psicologia educativa de la U.B. Recordeu aquelles delicioses publicacions oficials, amb tots els membrets i vistiplaus de la Conselleria d’Ensenyament, que duien el seu nom i ens pontificaven sobre com haviem de desenvolupar la nostra “tasca docent”? No em vull allargar ni fer-me pesat. Però, sisplau, llegim aquells pamflets (que es poden mirar per Internet sense sortir de casa) i, potser, caldria començar a dir les coses pel seu nom, assenyalant els causants de la degradació metodològica i normativa que estem vivint la gent que ens dediquem a l’ ensenyament. Ja sé que em direu que no és elegant fer això que estic fent, que aquestes coses en l’ambit acadèmic no són de rebut i que no porten enlloc. De debò ho creieu? De fet, no estem parlant només de teories (pseudo)pedagògiques, de cap manera és tracta només d’això. Estem parlant de gestors amb càrrega política i burocràtica, no només docent i investigadora, que han acompanyat i fomentat des dels seus departaments universitaris determinades polítiques nefastes durant anys (en Coll ja formava part dels grups reformadors dels governs Pujol i després dels grups re-reformadors de Madrid en els governs del PSOE). La política educativa no ve de l’aire: prové de certs àmbits universitaris que la teoritzen, la difonen i ajuden a posar-la en pràctica dins de l’ideari de governs molt concrets. Hem d’atrevir-nos a anar més enllà de la detecció dels problemes i mirar de trobar les causes i els causants que els han originat i fomentat. Potser, per una vegada, cal posar el dit a l’ull d’algú. Per mi que no quedi: jo ja he llençat la primera pedra. Ay! Perdó, el primer nom.

  68. Com és d’agrair aquesta onada de sensatesa que porto diverses hores llegint molt atentament. Gràciyes per dir-ho tant clar i tant proper. Veig que som molts els que ens identifiquem plenament en les sensacions. Però no us sembla que potser caldria passar a l’acció i posar noms a tanta merda pseudopedagogista. Jo vull proposar el primer nom i denunciar aquí publicament la influència nefasta des de fa més de vint anys que va iniciar la debacle educativa que avui estem patint. Professor de la Universitat de Barcelona i teòric de bona part de tot aquest despropòsit. El seu nom: Cèsar Coll. Evidentment no ha estat l’únic. Però si no ens atrevim a apuntar en les nostres crítiques només estem donant cops de bastó en l’aigua i només ens llapem les ferides. Entreu a google i mireu de qui parlo i llegiu qui és i qui ha estat. Em donareu la raó. Em direu que no és acadèmicament elegant això que estic fent. Potser és cert. Però a mi m’ han ensenyat els meus magnífics professors universitaris i de l’institut que en la revisió crítica de les idees hi ha el progrés científic. I les idees les divu divulguen i les imposen petsones

    • cal dir els noms, és clar que sí, d’un a un.
      Noms i cognoms escrits a mà en aquesta pissarra que, igual que la màquina d’escriure, els pedantògics ara volen que ens faci vergonya de fer-la anar.

  69. Com ja s’han dit tantes coses que jo hi diria (genial, fantàstic, intel·ligentíssim, irònic, etc.), per no repetir els adjectius com en el cas de Messi, diré que l’article em sembla una actuació tan potent com les jugades del mateix Messi en el derbi del Barça- Español de la setmana passada: no hi ha paraules. Ni Hamlet, el gran retòric, n’afegiria cap més. Per això, com a Messi des de casa i amb el goig a la mà, només puc deixar-hi una paraula humil, tendra i al meu entendre la més noble de totes: gràcies.

  70. Felicitats per les olors reaccionàries del seu article. Totalment d’acord amb el caire populista de la seva crida. Com diria un dels grans pensadors del nostre temps, Ignatius Farray … ‘fascismo del bueno’.

    Com expliqueu vos que un 60% dels seus alumnes enamorats per la literatura abandonin la seva formació universitària inicial (Graus de Filologia) … potser toca rebre ara els companys universitaris.

    Em falta una bona rúbrica per fer-li uba avaluació raonada … tot i que espero el seu feedforward.

    Salut ‘mestre’