Bienve Moya: “La festa és un caminar vers la utopia: viure sense treballar”

Diuen els tòpics que els catalans som treballadors, però com a societat mediterrània, també sabem gaudir de la festa. Si ens fixem en el calendari, de gener fins a desembre, els dies de gatzara se succeeixen sense treva. De tradicions festives n’hi ha al llarg de l’any, però és a l’estiu, amb l’arribada de les festes majors, que l’alegria, el foc, la música, les danses, les figures i les més velles tradicions envaeixen els carrers. Però, per què, des dels seus orígens, l’home té necessitat de festejar?

Si una persona avui pot contestar-nos aquesta pregunta és l’antropòleg i gestor cultural Bienve Moya, un dels principals experts en cultura popular catalana. Quan arribo a Vilanova i la Geltrú, la localitat on ha nascut i de la qual en parla amb orgull, ja m’espera a la plaça de la Vila. El reconec de lluny: ulleres, bigoti blanc i sempre amb el cap cobert. Inconfusible. Moya és una persona valorada a la seva terra, però també per tots aquells que treballen per recuperar el folklore català i estudien les festes populars de casa nostra, feina que ja va iniciar el 1915 el mestre Joan Amades.

És evident que la festa és quelcom més que un moment de divertiment, però quins valors s’amaguen darrera d’aquest esclat de rauxa? “La festa, quan és de caràcter ciutadà i universal, té la capacitat d’interrelacionar els diversos actors i les diferents generacions d’una ciutat”, assegura Moya, que conjuntament amb altres amants i estudiosos de les festes de casa nostra, és el protagonista del número de la revista Valors de juliol dedicat precisament a aquest tema.

Però, no només això, a través de la festa, “una vegada a l’any, la ciutat se celebra i es reconeix a ella mateixa”. Dit d’una alta manera, “amb les festes celebrem que som vius i que som genuïnament una cosa concreta”, afirma l’autor de llibres com Cada dia és festa (Barcino, 2014). La festa genera identitat a diversos nivells. I és que, malgrat la majoria d’elles segueixen un programa d’activitats semblants i tenen unes figures i comparses similars, vilanovins, vilafranquins, berguedans, barcelonins, mataronins… tots enaltim arrau orgullosos els valors de la festa de la nostra vila.

Les comunitats arcaiques cantaven i dansaven al voltant d’una foguera i nosaltres ho fem en els balls d’envelat i darrera dels gegants i els capgrossos. Canvien les formes, però la història continua perquè la festa, segons aquest antropòleg, “és una necessitat per a la individu”. De fet, “tot moviment festiu és un caminar vers la utopia de l’home: poder viure sense treballar” i si ens concedim aquest temps de xerinola és “per assolir aquesta voluntat”. És a dir, amb la intenció d’aconseguir aquest objectiu, “aprofitem els moments festius per oblidar i tornar a començar”.

I, com que la definició d’utopia ja apunta que es tracta d’un projecte ideal, però impossible de realitzar, els parèntesis festius del calendari es converteixen en “uns dies de pau i treva entre els diversos sectors de la societat”, perquè, si segons Moya podem trobar dos trets absolutament comuns entre totes les festes de Catalunya, és el fet que són interclassistes i intergeneracionals.

Ara bé, finalment, Moya també alerta que “tota aglomeració de gent al carrer pot ser un problema per l’autoritat”, que pot pensar que “aquests pocs dies d’utopia poden durar tota la vida”, i, davant aquesta possibilitat intenta controlar-la i regular-la amb la voluntat d’ofegar tota “llavor de revolta” que pugui tenir la festa. I, davant un possible excés d’intromissió de l’administració en les festes populars, adverteix que “com més anònimes siguin les persones de la comissió de les festes populars, més èxit tindrà aquesta”.

No hi ha excusa, és moment d’agafar el calendari i gaudir d’un estiu de festes majors. Activitats fetes des del voluntariat i l’anonimat, que creen comunitat, convivència i acollida. Dies de rauxa cívica i pacífica. És l’instant idoni per gaudir d’un breu temps d’utopia.