Antoni Dalmau: “L’anarquisme històric no ha tingut padrins”

Entre el 1896 i el 1897, centenars de catalans van ser empresonats al castell de Montjuïc per l’anomenat Procés de Montjuïc. Són els nostres avis i rebesavis, però han quedat ocults en el relat de la història. Ara, Antoni Dalmau presenta al castell de Barcelona l’exposició El Procés de Montjuïc, anarquisme i repressió a la Barcelona de finals del segle XIX. L’entrevistem perquè ens expliqui què trobarem a la mostra i quina era la situació d’aquella època.

Clàudia Rius: El Procés de Montjuïc no és una part gaire coneguda de la nostra història. Com has enfocat l’exposició?

Antoni Dalmau: L’exposició pretén ser didàctica i explicar un episodi que es desconeix malgrat que va implicar moltíssima gent. Els detinguts pel Procés de Montjuïc van ser centenars, va culminar amb execucions i va significar la destrucció del moviment obrer i de les seves manifestacions. S’havia dit que aquests detinguts eren 400, però jo en tinc quantificats gairebé 600 amb noms i cognoms, cosa que vol dir que podrien ser 700 o 1000. La immensa majoria d’aquesta gent, que eren caps de casa i que eren la base principal de sosteniment de les seves famílies, van estar empresonats sense ni tan sols ser interrogats. Els van agafar, els van empresonar, van passar dos anys a la presó i els van deixar anar. És així.

C. R: T’has centrat molt en els fets i poc en persones concretes, tot i que segur que en tens informació. Per què?

A. D: Aquí s’expliquen els tres grans atemptats anarquistes que hi va haver en l’última dècada del segle XIX, però es posa l’accent en l’últim, que va tenir una repressió més gran: el del Carrer dels Canvis Nous. Crec que el que és important és l’episodi en ell mateix. A més, no està marcat per protagonismes especials, tot i que els principals dirigents del moviment anarquista van ser presos aquí dalt a Montjuïc. Per això crec que no són tant importants els casos individuals sinó el que el Procés de Montjuïc representa en la seqüència del moviment obrer.

C.R: El context d’aquella època explicava la creació de grups obrers?

A. D: A Catalunya existia un moviment obrer d’una matriu predominantment anarquista que havia practicat diversos tipus d’accions per intentar assolir els seus objectius, que eren aconseguir la revolució social i millorar les condicions de vida de la classe obrera. Aquest moviment es va radicalitzar en un moment determinat, com a conseqüència del fracàs de les polítiques reformistes. Per altra banda, cada vegada que hi havia una acció de caràcter violent era severament reprimida i la repressió es retroalimentava en acció-repressió. Fins que va arribar un moment en el què els anarquistes van creure que calien accions més enèrgiques i radicals.

C. R: I aleshores va tenir lloc l’acció directa.

A. D: Sí, és quan entra el que s’anomena la “propaganda pel fet”, que vol dir l’acció directa, inclosos els atemptats amb artefactes explosius. Aquesta dinàmica comença amb bombes de poca importància en fàbriques i domicilis privats de fabricants, fins que a finals del segle XIX es concreta en tres grans accions que van adreçades a tres actors crucials en la vida del país: el primer contra el capità general, per tant contra els militars, a la Gran Via; el segon contra la burgesia, al Liceu; i el tercer contra l’Església, que és el que es fa a la processó de Corpus del carrer de Canvis Nous. Aquest darrer no se sap ben bé ni qui el va fer, perquè en realitat la bomba no va ser col·locada en el moment del pas de les autoritats sinó quan aquests ja eren dins l’església. Per tant, les víctimes de l’atemptat van ser gent que anaven a la processó o se la miraven. És impossible saber què va passar exactament, si va ser obra d’alguna persona en solitari o una provocació policial.

C. R: El Procés de Montjuïc és a finals del segle XIX i l’acció i la persecució anarquista va durar fins molt més endavant…

A. D: Hi ha diversos episodis. En alguns moments la repressió aconsegueix els seus objectius, que són paralitzar el moviment obrer i destruir el teixit que el fa possible. Però naturalment això és una cosa impossible d’aconseguir de forma definitiva, i l’organització reviu i es torna a aixecar. Aleshores entrem al segle XX, hi tornen a haver nous atemptats i arriba la Setmana Tràgica. Per tant aquest moviment d’acció-repressió és inútil, pot semblar que l’anarquisme queda esmorteït però revifa al cap d’un temps. De fet, en realitat, les famoses expressions d’atribuir a Barcelona el caràcter de “ciutat de les bombes” o “la rosa de foc” no pertanyen pas al final del segle XIX, sinó que es posen en circulació entrat el segle XX.

C. R: En teoria el procés de Montjuïc era la causa judicial per descobrir qui havia fet els atemptats del Carrer de Canvis Nous, però va suposar una repressió global contra l’anarquisme. L’atemptat va servir d’excusa per acabar amb tot el moviment?

A. D: L’acumulació successiva dels tres grans atemptats va causar a la societat barcelonina, catalana i espanyola una commoció molt gran. Molts reclamaven a les autoritats que posessin fi a la violència fos com fos. La societat va donar carta blanca a les autoritats. Per acumulació, van creure que l’atemptat del carrer dels Canvis Nous ja era el súmmum: era el tercer, anava adreçat a la població civil, hi van morir entre d’altres dues criatures… Les autoritats van tenir el pretext suficient per empresonar molta gent. Es va detenir qualsevol persona amb idees anarquistes o simplement obreristes de tot el territori de Catalunya. Molts no havien estat mai a Barcelona! Es van tancar la premsa i els centres obrers. Es va aprofitar el clímax de l’opinió pública per destruir tot el teixit associatiu del moviment obrer.

C. R: Aleshores quin criteri se seguia a l’hora d’empresonar persones?

A. D: Bàsicament es van empresonar anarquistes, tot i que també s’ha de dir que es van empresonar alguns republicans. I algunes persones que no eren ni tan sols republicanes ni anarquistes. El criteri jo crec que bàsicament va ser qualsevol persona que havia tret el cap en algun lloc o altre del país significant-se per les seves idees d’esquerres, progressistes, obreristes… qualsevol.

C. R: Em costa d’imaginar com podien tenir controlats fins i tot els anarquistes dels pobles més petits i aïllats.

A. D: Ho sabien perfectament perquè la guàrdia civil tenia identificades les persones que es bellugaven. En els pobles i les ciutats tothom ho sabia: la gent coneixia els seus veïns, alguns havien repartit fulls, altres havien organitzat reunions i vagues… Hi havia un sistema articulat, fos de la guàrdia civil o de les mateixes autoritats, per denunciar les persones del seu municipi que eren actives.

C. R: Sabem quin procediment seguien per empresonar la gent?

A.D: Per un moviment continu i gradual. Anaven caient persones. S’anaven fent xarxes d’empresonament. Es va començar pels noms més importants. Tots els noms més significats del moviment obrer van venir a parar a Montjuïc, i després van anar caient els altres. Durant uns mesos van haver-hi empresonaments sense parar. Però jo crec que, com que no es tractava de discernir el comportament de l’un o de l’altre, sinó simplement de reprimir el moviment en el seu conjunt, era relativament senzill. S’agafaven tots, no hi havia límit. Eren tota una gentada.

C. R: Si haguessin volgut discernir entre els que realment eren violents i els que no, la cosa s’hagués complicat.

A. D: És que la policia era un desastre. Estava pèssimament organitzada, era corrupta, mal pagada, mal reclutada. Una vergonya des de tots els punts de vista. A diferència de la Gran Via i el Liceu, mai no van tenir ni idea de qui eren els responsables de l’atemptat de Canvis Nous.Per això van agafar gent sense pensar si podien ser responsables o no, i un cop els van tenir empresonats, van veure’s obligats a resoldre aquest procés judicial. I el van resoldre a base d’inventar un relat i buscar culpables. Van torturar gent perquè declarés i signés confessions. Així van poder fixar uns noms, obtenir unes declaracions autoinculpatòries i obtenir una condemna. L’objectiu era dir a la ciutat de Barcelona: els hem trobat i els hem castigat.

C. R: Els va tocar el rebre, als executats.

A. D: El que es va considerar el màxim responsable, Tomàs Ascheri, era un home que venia de Marsella, d’origen italià, d’una vida personal molt tèrbola. Van buscar personatges de trajectòries confuses. Durant tot el procediment, Ascheri va tenir actituds diferents. Ja es buscava gent així, que seria la que acabaria confessant quan fos torturada.

C. R: Avui en dia podem situar les parts del Castell de Montjuïc on hi havien els presos?

A. D: Ho he preguntat moltes vegades. Els calabossos no es conserven tal com eren. Em sembla que eren precisament en aquesta part on hi ha l’exposició, però no és una cosa fàcil de determinar. Hi ha el famós calabós zero, que és on es van fer les tortures principals, que no sabria dir exactament on era. Aquí es va omplir tot.

C. R: En una de les cartes del meu rebesavi, ell explicava que estaven en uns calabossos que eren millor que d’altres. Deia: “Nosotros hemos tenido que subir a segunda preferencia para escapar de la inmundicia de los dormitorios a que están destinados los detenidos de este especial proceso: costándonos diariamente un gasto de 15 pesetas entre los cinco” [Es refereix a ell mateix i quatre presos més del seu poble, Capellades].

A. D: És que els calabossos eren diferents. La salubritat, la llum, les condicions higièniques eren variades. És possible que a base de convèncer o subornar els guàrdies poguessin millorar una mica la seva posició. Però en fi, totes les presons de Barcelona van ser ocupades i se’n van habilitar de noves per poder-hi encabir tanta gent. Imagina’t la situació.

C. R: Amb el procés de Montjuïc no va acabar tot. Molts presos en llibertat havien de presentar-se cada 15 dies davant l’autoritat.

A. D: Depèn. Quan es van determinar les sentències, es van dictar penes de mort, penes de presó de diverses durades i extrañamientos (desterraments). Això va crear un caos en la diplomàcia espanyola monumental, perquè els països que tradicionalment acollien els extrañados, bàsicament Anglaterra i França, ja n’estaven tips de rebre gent que els podia crear problemes. No els volien. Primer es va dir que se’ls enviaria a una presó a l’Àfrica, a Río de Oro. Després això s’ho van haver d’empassar i no va ser possible. Aleshores van haver de negociar amb les ambaixades d’Europa, que hi eren molt reticents. En alguns casos van forçar la marxa de la gent per la via dels fets: van abandonar persones a l’altra banda de la frontera i van fugir corrents.

C. R: I després de les execucions, què?

A. D: Després de les execucions van engegar-se dos tipus d’iniciatives: l’exigència del retorn dels exiliats, i el moviment a favor de la revisió del judici, que no es va arribar a aconseguir mai, ni tan sols durant la República. Anys després, el republicà Pere Coromines, que era conseller de Justícia però havia estat detingut a Montjuïc, encara va intentar que la causa fos revisada per anul·lar el procés. No se’n va sortir. També hi van haver campanyes de premsa i internacionals, com la que va protagonitzar Fernando Tarrida del Mármol.

C. R: Qui era Tarrida del Mármol?

A. D: És un personatge molt interessant, del qual he publicat fa poc la biografia. Es tracta d’un home diferent dintre del món anarquista, perquè és de casa bona. Nascut a Cuba, el seu pare estava casat amb una criolla que es va morir, i ell va tornar amb els seus fills cap a Sitges, on va muntar la fàbrica de calçat més important d’Espanya. Tarrida era enginyer, matemàtic i professor. Va renegar dels seus orígens, va optar pel moviment anarquista i va ser-ne un dels teòrics més importants. Té la particularitat de ser l’únic pres del castell de Montjuïc que va aconseguir sortir-ne, per les influències de la seva família. Després el capital general se’n va penedir, perquè Tarrida va fugir a París i a Londres i va endegar una gran campanya internacional en tots els fronts: denúncia de les tortures i dels empresonaments arbitraris, retorn dels exiliats i revisió i nul·litat de la causa. Això va obtenir un cert ressò i al món va tornar la vella imatge de la inquisició espanyola, d’una monarquia autoritària, dèspota i sanguinària. Aquesta campanya va obtenir algunes coses, no gaires: un indult bastant vergonyós per als desterrats i l’alliberament dels presos a glopades. Al 1900 la cosa ja s’havia acabat. Després, a poc a poc, el moviment obrer es va reorganitzar i no passaran gaires anys que tornaran les bombes i es produirà la Setmana Tràgica.

C. R: Per què creus que aquesta època és tan poc recordada?

A. D: És una pregunta complicada de respondre. Primer, perquè no hi ha herois singularitzats que personalitzin tot el que va passar. Segon, perquè el moviment anarquista no ha tingut en general l’atenció que es mereix, ni per part de la historiografia ni de la memòria popular. Aquesta època inicial, que no és la més espectacular perquè és molt abans de la CNT i de la Guerra Civil, queda oculta. Hi ha episodis del moviment anarquista que no han merescut l’atenció necessària. És difícil de saber per què passen aquestes coses. L’anarquisme històric no ha tingut padrins, entre altres coses pel record de la violència desfermada en el temps de la guerra i per la seva feblesa en l’època democràtica. Ningú no s’ha preocupat de donar-li la visibilitat que mereix, i això es manifesta en el desconeixement d’aquests fets que expliquem. Després de la mort de Franco, retorna l’interès pel nostre passat històric, però molt poca gent s’ocupa dels primers anarquistes. Tan importants que havien estat!