On és l’homo religiosus?

Podem desarrelar-nos dels processos històrics, estructuralment sòlids, que ja han esdevingut bastions de la mentalitat contemporània? Podem extirpar-nos d’arrel la cultura que, en els tres últims segles, han construït les elits intel·lectuals d’Occident en favor, no tant de la laïcitat, com de la dessacralització del cosmos? Ara com ara, ho veig impossible.

A El sagrat i el profà (Fragmenta) Mircea Eliade es lamenta que l’home occidental s’haja allunyat de l’homo religiosus i haja confós la religiositat amb el cristianisme o amb les religions monoteistes més conegudes. D’alguna manera, Eliade retrau als intel·lectuals occidentals la seua miopia a l’hora de copsar el fet religiós, el sagrat, l’experiència més primordial des de la qual fa partir tot principi d’humanització: segons Eliade, en l’ideal religiós d’humanitat de l’home primitiu ja hi ha tots els gèrmens de totes les ètiques posteriors de les societats desenvolupades. Per a Eliade, els intel·lectuals arribaven a “entendre”, a tot estirar, les religions “històriques” de Grècia, l’Índia o la Xina, unes religions molt elaborades, codificades per l’escriptura, fetes de “literatura” sagrada. Els intel·lectuals són gent sense remei: sempre —i per definició— acalen el cap sobre la lletra impresa, per ullar-hi tant la física com la metafísica, i el cosmos no el senten —no el noten— a pèl com els animalets de Déu.

Exasperat o temperat, l’historicisme va ser amo i senyor del segle XX, i del XXI —diguen el que diguen els escrivans d’”històries” apocalíptiques. Eliade el va combatre intel·ligentment en els seus estudis sobre el fet religiós. El seu punt de vista ajuda a despertar d’utopies polítiques “realitzables” dins el “temps profà” de la durada d’una vida, sobretot als qui creiem en el progrés de les societats. La seua posada en valor de l’ideal religiós primitiu, harmònic amb el cosmos, sense el qual és impossible l’Ésser, el real —una realitat que batega en un temps ontològic—, afecta de ple el naixement i desenvolupament de tota ètica: ¿és posssible l’ètica sense uns mínims de sacralitat? Sense res “sagrat” el món no és perfectible. Ni potser vivible: ¿l’home modern, fins i tot en aquelles urbs on la sensibilitat religiosa s’ha esmussat del tot, no necessita unes pinzellades de “màgia”, de ritual, per sobreposar-se a la quotidiana prosa?

Té raó Eliade quan diu que “un home únicament racional és una abstracció; no el trobem mai en la realitat”. Eliade aprofità aquesta obvietat per desarmar ortodòxies historicistes i, de passada, carregar contra el marxisme. Des que es va publicar El sagrat i el profà el 1957 fins a la mort d’Eliade a mitjan anys vuitanta, el materialisme dialèctic va ser intel·lectualment poderós. Per a algú com Eliade —que, per trobar la baula de l’ideal religiós de l’home primitiu, recomanava regirar en la mentalitat dels camperols europeus, menys “contaminada” pels discursos culturals— centrar-se en les relacions socials de producció devia ser excessiu: alçar massa pols a l’era enterbolia l’aire pur, “sagrat”, del cosmos —deixe a part, ara, les jovenívoles simpaties d’Eliade per la Guàrdia de Ferro romanesa. A El sagrat i el profà Eliade es ventila la “teleologia” marxista amb un reduccionisme massa insensible en algú que demanava “obrir els porus” al cosmos: és fàcil relacionar la societat sense classes de Marx, el final de la història i el paper “redemptor” del proletariat amb els mites escatològics judeocristians, amb la mítica Edat d’Or, etc. Tan fàcil com esbiaixat.

Ara bé, volgudament o no, Eliade ens situa dins de l’atzucac existencial més fosc: el de les “probabilitats” de la felicitat. Perquè si el sagrat i el profà constitueixen dues maneres de ser en el món, és evident que els “profans” estem abonats a la “tristesa”. La nostra “prosa”, històrica, ha de conviure amb la desil·lusió, amb el “pessimisme” —i malament quan s’excedeix en “optimisme”. Repetesc: com ens extirpem aquesta sola “fe” que és voler “guanyar” dins la Història? Per exemple, el mateix Eliade ja insinua que “el cristià ja no viu en un cosmos, sinó en la història”. En la segona dècada del segle XXI, en un món minat de fonamentalismes religiosos que ens impedeixen “raonar” lliurement sense que saltem pels aires, el cosmos sagrat s’albira tan llunyà com la necessària redistribució de la riquesa. Déu n’hi do si els cristians viuen en la història!: des dels missioners del Tercer Món fins als de l’Opus o els reproductors “quicos”. I també totes les branques de musulmans, i els monjos tibetans, i els darrers xamans amerindis… Tot déu vol ser Història i l’homo religiosus no trau el cap ni en una fumada de marihuana. El cosmos és pura desolació. Occident i Orient —vistos, si més no, des del meu occident— són un continu batre a l’era, una polseguera que fa tossir. Jo, tristament, acale el cap sobre la lletra impresa. Com millor m’ho passe és corregint i millorant l’estil: polint la prosa esquerpa del materialisme dialèctic.