Les cartes del filòsof són cartes d’amor

“Has llegit els Quaderns de Rodez d’Artaud? Tinc la impressió de ser davant d’alguna cosa de tanta importància com els darrers quaderns de Nietzche. Una genealogia, i una creació de ritmes fantàstica, amb una rendició de comptes anticristiana. Estic bastant emocionat, molt emocionat”, escriu Deleuze a Clément Rosset el 18 de juny de 1983.

Les cartes de Deleuze, recentment publicades per l’editorial Minuit, no constitueixen una obra pòstuma. Ell mateix havia dit, com Kierkegaard, que després de la seva mort no deixaria res a interpretar: tota la feina feta estaria a la vista, publicada, mostrada, presta a ser utilitzada. Tanmateix en aquestes lletres perviu tota la passió del primer moment, l’emoció per haver llegit alguna cosa reveladora, la sorpresa esperançada quan s’ha identificat un company de travessa, un intercessor que et permetrà anar més enllà d’on haguessis arribat sol. Les cartes aquí publicades són el testimoni més viu de la passió del filòsof, de l’amor pels textos i pels companys, pensadors il·lustres, que esdevenen ràpidament amics íntims. Veiem, per exemple, a Deleuze parlar de la descoberta del llibre de Tournier, Divendres, o els llimbs del pacífic, que constituirà poc després el motiu d’un text cabdal de la seva producció “Michel Tournier i el món sense l’altre” publicat com annex a la Logique du sens. Assistim també a les primeres trobades amb Guattari, “érem amics abans que ens coneguéssim”, amb qui descobrim com de passada que es deixaven les claus de l’apartament parisenc. Albirem l’admiració sincera que Deleuze sent per Klossowski, “us admiro i us estimo”, li diu; i per Foucault a qui confessa sentir-se, en comparació amb la seva obra, ple de “petits trucs”, encara massa escolar. Aquestes missives desprenen amor per les trobades intenses. Cap ni una conté retrets, crítiques, balanços negatius. Quan li demanen escriure una ressenya sobre un llibre de Painter que detesta respon que no, que no pot, que per escriure cal admirar ni que sigui una mica, però no ho deixa aquí sinó que recorda al corresponsal haver llegit alguna cosa de Machery sobre aquest propòsit i que potser aquest althusserià sí que ho podria fer amb un bri de fe. Cal doncs entusiasme, passió, intensitat per viure i per escriure, cal una mirada atenta i oberta a les troballes fins i tot quan s’està trist, malalt, decebut: “travesso una mena de desert i d’incapacitat”, confessa a voltes. Impassos de l’escriptura, de la producció, de la vitalitat que a vegades se’ns escola. I tanmateix cal seguir llegint, escrivint. Per què?

Hi ha dues cartes que recorden les Cartes a un jove poeta de Rilke. Com aquestes, són epístoles dirigides a joves que es volen deixebles, que voldrien seguir el mestre, preguntar, aprendre. A ambdós, Deleuze respon de la mateixa manera: no em segueixis, ets prou ric, prou poeta, prou filòsof per a fer el teu propi camí. No t’esterilitzis estudiant-me. Tot i això regala un consell preciós. Només hi ha tres motius per escriure un llibre de filosofia: o bé creus que tot el que s’ha escrit sobre el tema està equivocat —d’aquí sorgirà un llibre polèmic—; o bé penses que alguna cosa necessària no s’ha entès, que hem oblidat quelcom que empeny per mostrar-se —i surt aleshores un llibre inventiu—, o bé creiem que som capaços de crear un concepte nou —obra creativa que només alguns éssers anomenats filòsofs (com a molt deu en un segle, afegiria) han pogut concloure de manera consistent. A la darrera d’aquestes cartes, Deleuze diu que la seva opció ha estat la segona, que sempre que ha escrit —sobre Masoch, sobre Kafka, sobre Proust…— era perquè creia que no s’havien entès bé les seves obres, s’havien banalitzat, alguna cosa valuosa s’havia perdut en el camí construït per allò que anomenen cultura. No més cultura, si us plau, només pensament, passió, troballa, amor, necessitat de seguir vivint, pensant, escrivint.

En la introducció al seu llibre Spinoza, philosophie pratique (1970), Deleuze ens ofrena una bellíssima descripció del filòsof. En la seva precarietat, humilitat, fins i tot castedat, el filòsof encarna les virtuts ascètiques per raons ben allunyades de la moral, fins i tot en contra de la moral. La seva és una vida que ja no es regula per necessitats, en el càlcul mesquí dels mitjans ajustats als fins, en la gestió del temps i de les tasques. La vida del filòsof es viu a partir d’una productivitat, d’una potència, d’una necessitat que ha de capgirar totes les convencions morals i culturals. Éssers discrets, aparentment avorrits, manifesten una passió soterrada que va de llibre en llibre, de prestatgeria a prestatgeria, de text a amic. Les cartes de Deleuze són el testimoni d’aquesta passió. “Ja no vaig a col·loquis ni conferències”, escriu l’any 82. Només els cursos i l’escriptura. De tot el que envoltava la vida agitada del professor només n’ha quedat l’amor per l’encontre favorable al pensament. Amb la meitat d’aquest desig productiu, al marge de l’escena, del treball i del càlcul, molts viuríem tota una vida. Potser fóra això el que pagaria la pena aprendre d’aquestes cartes de filòsof, d’aquestes cartes d’amor.