Dona interior

22.02.2013

El proper dia 1 de juliol, la poetessa complirà 100 anys envoltada de nombroses mostres d’afecte, no sols per la seva obra, generosa i sempre fidel al públic infantil, sinó també per la seva personalitat optimista, sensible i encoratjadora. Agraïm a l’editorial El cep i la nansa que ens hagi permès recollir aquí el pròleg de Carles Duarte al poemari Jardí vivent de Joana Raspall.

 

Joana Raspall | Foto de Marc Rius

Escriure sobre Joana Raspall inexorablement em duu a retrobar la seva ingent obra lingüística, poètica i teatral i a celebrar la seva personalitat intel·ligent, cordial i generosa, que tan fecunda ha estat i és a l’hora de desvetllar i encomanar el goig de llegir i de viure als qui l’envolten. Raspall és una figura formidable i, tanmateix, no sempre prou tinguda en compte en el nostre món cultural, tot i que té una trajectòria i una obra de les de treure’s el barret i aplaudir amb entusiasme. Nascuda el 1913 a Barcelona, al cap de tres anys es va traslladar amb la seva família a Sant Feliu de Llobregat, on viu. Escriptora i bibliotecària, impulsora del premi Martí Dot de poesia, ha rebut, entre d’altres distincions, la medalla d’or de Sant Feliu de Llobregat i la creu de Sant Jordi. Molts hem consultat el Diccionari de Sinònims, fet amb Jaume Riera i Sans, el Diccionari de locucions i frases fetes i el Diccionari d’homònims i parònims, fet amb la col·laboració de Joan Martí i Castells, antic president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ara bé, es fa indispensable destacar d’una manera especial la seva labor decisiva en el camp del teatre i la poesia infantil. I cal dir que ha conreat la literatura infantil i juvenil amb un talent excepcional. Dissortadament, és un gènere que no rep ni l’atenció ni la valoració que mereixeria, perquè és tractat com a secundari, tot i que, dins la literatura catalana, l’han practicat autors fonamentals com Josep Vallverdú, Joaquim Carbó o Emili Teixidor.

Avui, però, assumeixo amb plaer el repte d’escriure uns mots introductoris al seu llibre de poesia més recent, Jardí vivent. Joana Raspall és autora de volums poètics tan reeixits com Arpegis, un bellíssim recull de haikús prologat per Feliu Formosa on trobem autèntiques joies del seu do admirable d’observació de la vida, de la seva sensibilitat oberta a percebre i a dir l’ànima del món i del seu domini precís del llenguatge: “Majestuosa,/l’arrogància dels cignes/ens interroga”, “La posta és lenta;/ li pesa endur-se un dia/ ple de desitjos” o “Cada paraula/ és un batec de vida/ que vol donar-se.”
Amb la publicació de Jardí vivent, Joana Raspall ens ofereix una recopilació que reflecteix una visió de l’existència humana com un cicle, com el curs d’un riu, que Raspall estructura en quatre etapes i que associa a successives menes de flors: les violetes, com a flor primera, senzilla, de descoberta natural de la bellesa; les margarides, més diverses i complexes, que constitueixen un pas més en el capbussament dins la vida i que, alhora, ens plantegen el dubte, l’esquinçament de les seguretats; les roses, que expressen l’esclat de la plenitud i amaguen unes punxes que, indefectiblement, acabaran ferint-nos, i els pensaments, unes flors amb què Raspall es refereix al que roman dins nostre quan la vida va completant el seu procés i ens anem quedant sols amb nosaltres mateixos.
A Jardí vivent hi reconeixem, amb nitidesa, la veu, alhora, vigorosa i delicada, honesta i profunda d’una de les nostres millors escriptores. Hi podem assaborir la maduresa humana i literària d’una poeta que exerceix amb un criteri expert i una dignitat exemplar l’ofici de la paraula, com ens demostra arreu i, singularment, en poemes com el de monosíl·labs Tu i jo, i una autora amb un sentit musical privilegiat, present en la cadència exacta de tants versos i en l’acurat ajustament de les rimes. Joana Raspall ens sorprèn per la riquesa afruitada del seu lèxic, capaç, d’una banda, de transmetre amb precisió el significat i, de l’altra, de dur-nos de la mà cap a evocacions extraordinàriament colpidores.

A Jardí vivent hi conflueixen, d’una manera, del tot, reeixida, reflexions i sentiments. És a dir: Raspall ens hi commou i, al mateix temps, ens hi empeny a meditar. I ho fa, a més, reivindicant sense fer escarafalls la seva condició de dona i oferint-nos alguns dels seus millors poemes tant des del punt de vista de la qualitat, l’exigència i la minuciositat formal com del de la poderosa força trasbalsadora que encén en nosaltres quan els llegim.

A la primera part del volum, Les violetes, Raspall ens transporta a la simplicitat i la ingenuïtat del món on construïa les seves experiències personals fundacionals, com al poema Records: “Era quan jo, feliç en la infantesa,/ em disfressava amb vels de mosquitera/ i corones trenades amb caps de cinta, i collarets de vidre”. Encara uns poemes més endavant, ens dirà la seva emoció davant de “la tendresa del cor dels infants”. També dins aquest conjunt inicial, Raspall ens ofereix uns poemes en diàleg amb altres llenguatges creatius, inspirats en un quadre de Van Gogh o en una sonata de Txaikovski. Un altre aspecte significatiu que m’agrada de destacar-hi, perquè és coherent amb el tarannà de Raspall, és l’elogi de la humilitat, esquivant arrogàncies, que Raspall fa a Rams quan hi exalça les floretes modestes al costat de les orquídies o les roses. En conjunt, aquests poemes respiren el passat latent en el present, nodrint una mirada afeblida per la fatiga dels anys transcorreguts des de la infantesa lluminosa fins a un avui amarat de la consciència que, “quan el peu es cansa, no li és bo cap camí”. Dins la segona etapa d’aquest itinerari pel Jardí vivent a què ens convida Joana Raspall, Les margarides, la vida fa un pas endavant i agafa una nova embranzida, com ho veiem en aquests versos il·lusionats: “El cor em bategava més de pressa/ amb tot el zel d’una missió sagrada,/ i l’aire m’encenia a flor de pell”, o quan Raspall escriu, expressant la tensió del cos creixent, lluitant per desplegar-se: “La bellesa vital palpitarà/ intocada”. I, alhora, Raspall ens aporta, a Per què?, un altre vessant d’aquest període quan manifesta un qüestionament, des de l’ètica i la concòrdia, del model de societat: ”Què podrà detenir l’embat voraç/ de la ferocitat i la vilesa?.” Finalment, cal assenyalar, com succeïa a Les violetes, que, quan Raspall obre el calaix dels seus records, hi alena una nostàlgia estremida i la fragilitat de l’ara, com en aquests versos d’El món interior: “Em sento el vell teclat/ on no arriba el contacte/ que el faria vibrar”, o a Aïllament: “Barques curulles/ de buidor densa, pausadament/tornen a port”. Però sense renúncia, com quan, a Afirmació, escriu: “però vull avançar armada d’esperança/ i d’orgull, proclamant que tinc cor i tinc vida”. A l’hora d’endinsar-nos en Jardí vivent, constatem, al capdavall, un cert balanç, una voluntat de fer inventari i passar comptes dels anys transcorreguts. Hi percebem, en fi, una Joana Raspall que aspira a durar al cor dels altres i que adopta un to filosòfic, que s’atura a contemplar l’univers i que s’interroga sobre qui som de debò dins el món, sobre el paper que ens correspon de complir-hi. I és aleshores, que Raspall ens sorprèn amb aquesta imatge tan plàstica i evocadora de denúncia de l’entossudiment a empetitir la nostra experiència a còpia de no mirar més enllà de nosaltres mateixos: “Ens hem tapat el cel amb teranyines!”.

 

Joana Raspall

La tercera part del llibre, Roses… i punxes, és també la més apassionada, com quan proclama, a Ara!: “Si la mà no gosa, mai més no l’haurà”, la de la plenitud exuberant del cos: “Tot plenitud, la vida se m’emporta/amb un alè assedegat i ardent”. I, doncs, la urgència d’estimar i ser corresposta, com a: “La veu se’m torna cant, i me’n dessagno/ fins a morir, o fins que tu em responguis”. Però també, com l’ombra inevitable d’aquest enlluernament joiós, la celebració que precedeix, en una alternança inesquivable, la desolació : “em sento morta per la teva absència” i ”L’enyor de tu, de cada gra d’arena/ em treu un nou neguit i m’assageta”. I, aquí, de nou, Raspall reprèn el diàleg i el contrast entre el record i l’ara quan ens diu, a S’envelleix lentament: “Tot allò que hem viscut/ a vegades no cap/ a l’estoig dels joiells./ En perdem enfilalls”, malgrat que, sempre valenta i ferma, exclama: “sóc viva, malgrat tot, i sóc rebel.”

I arribem, així, a la darrera part del volum, Els pensaments, segurament, la més lírica i corprenedora, la que assoleix les fites més altes de bellesa i despullament. Joana Raspall la inicia amb el poema No posseeixo res, on ens meravella quan ens confessa: “No posseeixo res…/ mes sóc d’amor en somnis posseïda”. És, precisament, quan la dona interior emergeix amb tota la seva saviesa, amb el gruix de la seva formidable dimensió humanista, que, a Ara, la pau, anota en uns versos, autènticament, memorables: “Ara, visc les engrunes d’un present dolç i amic,/ quietament, en silenci/ com si vetllés el son d’un infant/ dintre meu”. Al costat d’aquest ressò vitalista del goig saborós que hem estat i que encara som (dins A la platja dels anys: “Llavi sortós amb la sal de tants besos!/ Sortosos ulls enriquits de mirar!”), l’actitud reflexiva davant la declinació que es produeix de la vida en nosaltres a Sempre, el mirall: “Una lluita petita i humil/ que el meu cos deixarà a poc a poc/ quan el fred m’embalbeixi les mans/ i m’enteli la llum de la ment”. I, aquí, l’escriptora i incansable exploradora del llenguatge proclama: “Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca,/ la boca me’ls demana per gaudir-se’n”. I, mentre ens acostem a la fi de l’obra, ens adonem com Joana Raspall es va tornant una poeta, a cada cop, més immensa i com els versos magistrals se succeeixen, com si Joana Raspall els cisellés, lletra per lletra, en el mirall del temps: “Marxaré d’aquest món com qui sols deixa un somni/ i es desperta a la calma eternal d’un gran dia/ on no s’enyora res –ja que res no es tenia-/ fora l’amor dels vius… si és que algú ens estimava” i, encara, a Hora de plegar: “Avui –que ja és ahir-, a cada alè que brolla,/ el fred és més punyent i el sol inabastable.”
Aquest Jardí vivent reneix i continuarà fent-ho incessant en nosaltres, per l’empremta perdurable que ens produeix la lectura d’uns versos que estan escrits com Joana Raspall és: lliurant-se sencera amb coratge als ulls i als cors dels lectors àvids d’aprendre i de commoure’s, de ser més, com els poemes de Raspall ens ensenyen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris