Gino Bartali, l’heroi silenciós que va salvar la vida de 800 jueus

Durant gairebé sis dècades, el ciclista italià va guardar silenci sobre la seva gesta més valuosa: "el bé es fa, no es diu"

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

El setembre del 1939, Gino Bartali tenia 25 anys, havia guanyat dos Giros d’Itàlia i un Tour de França i estava destinat a convertir-se en la gran figura del ciclisme mundial. Però el destí és arrauxat i vaporós, i Adolf Hitler no estava interessat en el ciclisme, sinó en envair Polònia. La Segona Guerra Mundial li va prendre els millors anys de la seva carrera. Mentre les potències de l’Eix i els aliats lliuraven batalles per tots els continents, Bartali va continuar entrenant-se en silenci per les carreteres de la Toscana: ningú va saber mai que, gràcies a les seves pedalades diàries, va salvar la vida de 800 jueus de les urpes del feixisme.

Gino Bartali lany 1953 | Foto: AP

Fins l’any 2003, Gino Bartali era conegut per haver estat un dels millors ciclistes de la història, pels seus duels èpics amb Fausto Coppi i per la seva personalitat determinada per la obstinació i el deure. Va morir l’any 2000, a punt de complir-ne 86, i va ser recordat com una de les figures de l’esport transalpí del segle XX. Ni tan sols la seva dona sabia que Bartali s’havia emportat a la tomba el seu secret més preciós i, alhora, la seva gesta ciclista més memorable a desgrat de la popularitat del Tour de França. Un gesta que transcendia completament el ciclisme i que no es va saber fins tres anys després de la seva mort. D’aquesta història en parla Franc Lluís i Giró al llibre Gino Bartali. El hombre de hierro (Dstoria Edicions), una recomanació literària adreçada als aficionats de l’esport, la cultura i la història.

Lluny dels revolts mítics dels grans ports dels Alps i del fervor del públic a més de dos mil metres d’alçada, Bartali va rubricar la seva proesa pedalant discretament i solitària per carreteres secundàries i ondulades entre Florència i el monestir d’Assís. Era el seu pa de cada dia, i en comptes d’aficionats el que trobava pel camí eren els uniformes nazis i feixistes de la policia militar alemanya i italiana. Però com que Bartali era una icona del ciclisme, resulta que el feixisme l’adorava i que molts policies l’aturaven per demanar-li autògrafs i fer-s’hi fotografies. No era gaire habitual, per no dir gens, trobar un ciclista entrenant-se durant la guerra, sense cap competició oficial a la vista, però Bartali tenia el discurs preparat: “M’entreno tant com puc per tornar a donar aviat victòries a Itàlia”. Els feixistes aficionats (expressió ambivalent, potser) ignoraven que els viatges del ciclista toscà eren molt més que simples entrenaments.

“El bé es fa, no es diu”

Amagats als tubulars de la seva bici, Bartali transportava documents falsos que van servir per salvar un total de 800 jueus (la majoria menors d’edat) d’una mort segura en qualsevol camp de concentració o d’extermini. El feixisme havia estroncat la seva carrera ciclista, però ell no només va continuar pedalant, sinó que gràcies a la seva bicicleta va desbaratar els plans del nazisme davant dels seus morros salvant centenars de vides humanes. I sense explicar-ho a ningú. Disciplina, discreció i compromís. Durant sis dècades, l’heroi silenciós no va dir res sobre la seva gesta. Només va fer una excepció, pocs anys abans de morir, quan va explicar-li a mitges al seu fill Andrea, que li va demanar per què no ho havia fet abans, per què una cosa tan important i significativa com aquella no s’havia fet mai pública. El seu pare li va respondre que, senzillament, “el bé es fa, no es diu” i que “si en parles, estàs aprofitant les desgràcies dels altres pel teu benefici”.

Gino Bartali i Wim van Est durant el Giro dItàlia del 1953 | Foto: Nationaal Achief NL

Tant Itàlia com la resta del món van descobrir la seva gesta tres anys després de la seva mort, gràcies als fills de l’editor Giorgio Nissim, que van trobar un antic diari del seu pare en el qual detallava com va funcionar la xarxa clandestina dedicada a aconseguir documents i passaports falsos per evitar la mort de prop d’un miler de jueus. Aquestes notes parlaven dels quilòmetres que Bartali recorria amb bici, dels papers que hi amagava i de la seva dedicació abnegada i humanitària a l’ombra de la guerra arriscant la seva vida per salvar-ne d’altres. Aquesta va ser la seva més gran victòria sobre les dues rodes.

Catòlic fervent, escarràs taciturn i fumador impenitent, el campió italià va tornar a competir a finals del 1945. Encara va tenir temps de guanyar un altre Giro i un altre Tour, aquest últim amb 34 anys, i altres competicions prestigioses com la Milà-San Remo, la Volta a Suïssa o el Campionat d’Itàlia en ruta. Es va retirar el 1954 amb 40 anys. Ja era un mite, però encara haurien de passar unes quantes dècades perquè el món s’assabentés del seu particular triomf contra l’Holocaust. El triomf insospitat de l’heroi silenciós.

——————————————————————————————————————–

Bibliografia: Gino Bartali. El hombre de hierro, de Franc Lluís i Giró; Bartali. L’uomo che salvò l’Italia pedalando, de Leo Turrini. També podeu conèixer la seva història en aquest documental del programa Informe Robinson:

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació