Tots els gossos de la meva vida

Les joves, que sens dubte mereixen oportunitats, haurien de lluitar perquè les velles seguíssim tenint-ne. “Velles” em sembla una paraula que expressa una realitat d’una manera clara, directa i natural, sense voler ser despectiva – la dolenteria, la mesquinesa, la baixesa moral sí que han de sonar malament-, però arribar a vella, simplement, és l’estat natural dels camins prou llargs per tenir sort.

“Vella” no s’hauria de disfressar amb expressions com maduresa, certa edat, vida viscuda o llarga experiència. A partir dels seixanta la gent comença a ser vella, així doncs diguem les coses pel seu nom per lluitar contra l’edatisme. 

El problema de la vellesa no és pas que siguem invisibles per certs homes –valor en ell mateix força discutible– sinó que siguem apartades de manera silent i sistemàtica dels llocs de més representativitat. I les joves s’equivoquen si no lluiten per nosaltres, perquè si no hi som desapareix també la terra que les espera. Si no ens defensem, les dones només serem les joves talentoses eternament intercanviables.

I un cop dit això, és interessant escoltar les velles, siguin escriptores, actrius, dramaturgues, investigadores, científiques, periodistes, filòsofes, mestres, activistes o el que sigui. En primer lloc per l’escassetat de les que queden amb ganes de reivindicar-se, d’obrir-se camí i alçar la veu.  Així que quan una parla, hauríem d’invocar els versos d’Auden i parar tots els rellotges i el brogit de la ciutat per escoltar-les.

‘Vides de gos’ és una obra de teatre profunda i tendra, sensible i ben explicada, com un conte llarg que no vols que s’acabi.

I més encara quan l’obra neix del vincle de Q-Ars Teatre –no em cansaré mai de celebrar la seva existència, amb Anna Güell al capdavant– que ha produït Vides de gos amb una de les grans actrius del nostre país.

Una gran actriu, Marta Angelat, que ha escrit la seva pròpia obra –animada de nou per Anna Güell, amb qui l’ha codirigit– amb un resultat molt prometedor. I dic prometedor perquè com amb totes les coses que valen la pena mereixeria temps per créixer i no marxar del Teatre La Gleva aquest diumenge.

Si Marguerite Yourcenar va fer un dietari sota el nom “dels gossos que he estimat” i simplement en posava el nom i la data de naixement i de mort, Angelat mesura la vida del seu personatge amb la unitat de temps de la vida d’un gos. Tampoc de tots, sinó dels més reconvertibles en històries, perquè com ha de ser, una no escriu per dir ben bé el que ha passat, sinó a favor de la història que vol explicar.

Un gos, aquella companyia inesquinçable, lleial que et fa sentir un afecte incondicional cap a un altre ésser llençat com nosaltres a la ventura d’existir i que ens fa més suportable i grandiosa la tasca de viure.

De fet, el món es divideix en dues menes de persones, els que li agraden i no els agraden els animals, i especialment els gossos. No cal dir que aquesta obra és un regal i una delícia per aquests últims.  

El text d’Angelat és savi, madur, interessant i molt ben construït. Valdria la pena que s’edités, només caldria polir una mica – en la meva opinió – alguna part reiterativa de les morts dels cans però també s’entén que el text està enfocat en la pèrdua, i és que viure i envellir deu voler dir també això, l’aprenentatge de l’absència, fins que arribi el moment de tenir el que segurament serà el darrer. Aquest també és un problema important i exclusiu de la vellesa, quan ja agafes un gos que no saps si sobreviuràs.

Angelat passeja pels propis records (o del seu personatge, tan anàleg), per les mil i una aventures d’una mestressa amb més capacitat d’amor que d’autoritat, que té el primer gos de petita, de jove adulta emancipada, de dona casada i mare, fins al moment actual, de vella, serena i sola,  amb un gos vora el mar.

Una obra de teatre profunda i tendra, sensible i ben explicada, com un conte llarg que no vols que s’acabi, amb personatges nous que van apareixen cada pocs anys, amb personalitats i comportaments diferents, d’aquestes bèsties que tens la sort de veure néixer i el privilegi d’acompanyar fins al darrer alè, a qui poses nom, cadascun el seu, únic, diferent, destinats sempre a ser el millor gos per a tu en aquell moment de la vida.

Com ho interpreta? Amb la naturalitat i certesa d’explicar el que millor sap dir, amb les seves pròpies paraules, en un espai on el teatre – en forma de monòleg íntim – agafa aire de privilegi, com quan la mare un dia, perquè està parladora i té temps, et regala una història que saps que no oblidaràs i custodiaràs pels que vinguin després. De fet la filla, ja apareix en el darrer gos. Té alguna cosa de literatura oral, i de l’atàvic lligam entre les dones i els animals que, per cert, està llargament estudiat pels estudis de gènere.

Cal destacar les il·lustracions de Maria Velat, d’un muntatge sobri però molt cuidat: d’una finestra amb estels, una tassa de te ben triada, la il·luminació que convida al recolliment, la confidència i a explicar i a sentir bons contes.

Potser la vellesa també és això, recuperar el gust de les històries petites, senzilles i veritables, tan indiscutibles com la primera pèrdua d’un gos, que qui ho ha viscut de nou sap de què li parlo perquè ho pot reviure amb un dolor que sembla indemne al temps, un aspecte que recull magistralment aquesta obra.

A l’Angelat fins ara l’havíem sentit en els seus doblatge de dicció perfecta de moltes grans actrius, interpretant o dirigint grans obres,  però ara és el moment d’escoltar-la en allò que ha fet des de sempre mig d’amagat: escriure, escriure per dir la història que vol explicar en la mesura perfecta d’aquells éssers que de cada any nostre, en fan set.

Llarga vida a Vides de gos i les històries que ens vulgui escriure i explicar Marta Angelat.

Podeu comprar la vostra entrada al web de La Gleva.