Riure per no plorar

No hi ha res més subversiu que l’humor, sobretot si aquest va carregat de segones intencions. L’humor blanc és divertit, entretingut i ens serveix per riure’ns de nosaltres mateixos. Però quan té una clara intencionalitat, quan l’humor va contra algú o contra una idea i ho fa amb un discurs intel·ligent i no maniqueista, la subversió és més directa. Els últims anys ens estem fent un fart de veure talent jove que a través de l’humor aporta noves mirades sobre el feixisme dels nostres dies (José y sus hermanas, La Casa de Asterión), la precarietat contemporània (Las chatis de Montalbán), l’egoisme i la superficialitat de la societat (La Simforosa), i moltes més companyies que elaboren els seus discursos teatrals des d’una visió molt personal i amb un component en comú: una ràbia generacional que no pretenen amagar. I al bell mig d’aquest camp de flors salvatges, apareix un dels noms que més està sonant aquest any: Miquel Mas Fiol (que fins fa quatre dies tenia l’espectacle CR#SH. Tothom pot caure a La Villarroel).

Al Tantarantana el van premiar sent el primer projecte de residència de direcció dins del programa de suport a la creació. Havia presentat la proposta de la segona part de la trilogia de la condició millenial, Les penes del jove Werther, venent-ho com una proposta que, a partir del clàssic de Goethe, volia incidir en el negoci de la tristesa, com ens aliena a tots, transformant-nos en éssers més dòcils i manipulables. El plantejament era prou estrany per a foragitar un tipus de programador. Afortunadament, el Ferran Murillo va saber veure el potencial a la història. I vaja, sabent que seguia la mateixa tònica que Càndid o l’optimisme (vista fa just un any a La Badabadoc), tenia tots els números per tornar a ser un d’aquests petits hypes que la Sala Àtic ens té últimament acostumats.

La Mel Salvatierra apareix a l’escenari i sona Céline Dion i la cançó de Titanic. Esta provant de plorar, d’emocionar-se, de trobar el punt en què la llàgrima surti. Diu que una bona actriu és aquella que sap plorar. I si ha d’anar a un càsting d’una obra sobre Werther, està clar que haurà de saber dur-se per l’emoció quan calgui. Les penes d’aquest injuriat heroi romàntic són les que vol representar aquesta actriu que juga a ser ella mateixa. Estem davant d’un nou espectacle metateatral i d’autoficció. Però aquí Mas Fiol desmunta codis per riure’s precisament del que significa l’autoficció. Si la tesi del dramaturg defensa que això de mostrar les nostres misèries no és tan subversiu, que els drames personals de cadascú no són tan catàrtics com ens pensem, està clar que l’autoficció és el vehicle ideal perquè el missatge arribi clar. I després vindrà una part de performance (a vegades, innecessària i massa llarga) i de monòleg de stand–up.

Val a dir que si l’obra en comptes de voler fer algun paral·lelisme amb les desventures del jove Werther, ho hagués fet sobre Madame Bovary, l’hauríem vist igual. Si bé l’autor, considera alguns dels personatges que van sorgint en el monòleg simbolitzen Lotte, Albert o Guillem, pels espectadors ens quedem amb el context, el relat d’una actriu que busca la manera de plorar per convèncer al director que és una bona intèrpret. I en aquest procés Mel Salvatierra enumera totes les trampes que ens fem per emocionar-nos de forma gratuïta, des de les grans desgràcies del tercer món, la nostàlgia dels dies passats, els fracassos personals i mal gestionats i, sobretot, l’estilització del dolor. Però com sempre l’important no és allò que es diu, sinó com es representa. Tant pot ser a través d’una ràfega de mems, com amb els filtres d’Instagram més llastimosos, com una desfilada d’actituds reivindicatives o el comentari sarcàstic d’un videoclip solidari. L’autor fomenta molt bé el seu discurs anticapitalista utilitzant els codis que tots fem servir.

Però malgrat que tot sembli fragmentat per escenes sense una aparent connexió, la història de l’actriu que busca la manera de trobar el seu Werther evoluciona. La batalla amb l’autor incideix en la necessitat de trobar l’emoció autèntica, i l’actriu ho busca, però sembla que no acaba d’encertar. Ferida s’escuda amb la nostàlgia i aquí apareix un personatge brillant i inesperat, Ana Belén, amb qui havia compartit cartell a la producció d’Eva contra Eva de Madrid i que per ella representa el punt àlgid de la seva incipient carrera. Li envia missatges i espera la seva resposta, aquell copet a l’esquena que li doni la força per superar el plor i enviar-ho tot a pastar fang. 

Davant de tots emergeix la figura de Mel Salvatierra, una actriu que no sols ha tingut el privilegi de replicar a l’Ana Belén, sinó que a més ha treballat amb Àlex Rigola o Helena Tornero, entre altres. Però aquí la Mel ho posa tot i més. El registre de l’actriu de Badia del Vallès va del drama impostat a la fúria avassalladora, però el que busca en tot moment és l’estranyesa, fins i tot la incomoditat que ens faci trencar de riure. I ho aconsegueix amb escreix. A més, té la virtut dels monologuistes, ser ràpida en la rèplica i en la conducció del públic. Vull veure més com esmicola flors mentre malparla del seu ex poeta, vull veure-la fent “morritos” de Lana del Rey i sobretot vull veure-la veient com intenta plorar de totes les maneres. Si amb la Vilarasau sempre es diu allò de “Ai, que bé que plora”, amb la Mel Salvatierra hem de dir “Ai, que bé que ho intenta”.

Del Miquel Mas Fiol, en canvi, tan sols espero que prefereixi riure per no plorar i que segueixi amb l’esperit crític contra el capitalisme de les emocions. Contra quina altra emoció anirà per tancar la seva trilogia millenial? Contra la passivitat? Contra l’inconformisme? Contra l’amor? La seducció? I en quin clàssic de la literatura voldrà emmirallar-nos? Mantindrà el format o tractarà d’innovar? Vull saber més de tu, Miquel Mas Fiol. Et seguiré les passes. En faràs autoficció?