Obriu portes i finestres!

En una entrevista de l’any 1935 deia Federico García Lorca: “El teatro ha de recoger el drama total de la vida actual. Un teatro del pasado, nutrido de la fantasía, no es teatro”. I ens preguntem: ¿Aquesta frase contradiu l’oportunitat d’una nova posada en escena de La casa de Bernarda Alba, com la que podeu veure aquests dies al Teatre Apolo de Barcelona? ¿És aquest text de fa gairebé cent anys la mostra d’un “teatro del pasado”? Creiem que més aviat al contrari, i afegim que el muntatge ens sembla del tot necessari, avui dia. Ja que la darrera de les “tragèdies rurals” de Lorca copsa, molt bé i per diverses raons, alguns dels mals que encara avui ens afligeixen.

Ja advertia l’autor, en el llibret de l’obra (que ell no va poder veure estrenada) que aquesta peça tenia la intenció d’un “documental fotogràfic”. No sé si ho deia per allò d’expressar veritats antropològiques o per la intenció de fer-ho amb un joc de clarobscurs contrastats. Sigui com sigui, és cert que entre les parets de la Bernarda s’hi cou l’abnegació i la repressió a la qual la meitat de la societat –la part femenina– es veia (i segurament es veu, d’alguna manera) especialment sotmesa. Lorca hi dibuixa la família com un engranatge traumàtic, de submissió i entotsolament; pinta els costums ancestrals del poble carca i tafaner, reclòs en les tradicions i els rituals més foscos; i hi mostra l’aparellament com un túnel de doble via i frustrant, a l’ombra del deliri tòxic-romàntic i que es debat entre dos carrerons sense sortida, que acaben o en l’avorriment existencial o com el rosari de l’aurora. Vist tot això, mentre la discussió acadèmica pot raure a encasellar l’obra lorquiana com a drama o com a tragèdia, ben mirat tal ambient claustrofòbic també podria qualificar-se en el gènere de “terror”.

No és que vulguem descobrir aquí la sopa d’all, però la barreja de sociologia i expressionisme de Lorca és tan potent que, en un llenguatge que no és d’aquest món, és capaç de brillar sempre i sigui quina sigui la seva adaptació, la seva disfressa, la seva posada en escena, el seu context de recepció. Fa poc hem vist una Yerma que feia “botellons” i raves (la versió de Marc Chornet a l’Akadèmia, el 2017) i unes Bodas de sangre amb escenes saturades de música i molt plàstiques, plena d’audiovisuals i de solucions imaginatives (les d’Oriol Broggi i La Perla 29, estrenada també el 2017). Totes dues tenien el seu interès particular en fer-se entendre des de l’actualitat a partir d’una aposta original, cosa que aconseguien.

La versió dirigida per José Carlos Plaza a l’Apolo, amb un repartiment desigual, és d’un expressionisme minimalista i modernitzat que per l’escenografia i les interpretacions sembla sorgit directament de la dècada de 1970. Murs abstractes i encalats, amb perspectives forçades, que semblen extrets d’un quadre de Giorgio de Chirico; una gamma cromàtica fosquíssima, gairebé en blanc i negre; una cadira aquí, una soca d’arbre allà; un mural difuminat al mur del fons, com sorgit de Pompeia, amb les ombres d’un grup de nimfes ballant… També ens agrada aquesta opció, ascètica però amiga de les “metàfores visuals”, que s’atreveix a coreografiar alguns moments i aturar-ne d’altres, convertint els personatges en símbols, en titelles o en escultures. Tot plegat potser respira un aire “viejuno” o antic, és veritat, que els promotors de la sala identifiquen amb el “teatre de qualitat”. Però aquest ambient i aquest to fan el fet i s’acoblen prou bé amb el text, encara que en molts moments forcin exageradament la pompositat i la severitat del conjunt.

En canvi, l’actualitat de l’obra a què ens referíem abans la podem trobar en molts altres aspectes. Per exemple: quan veiem les germanes recloses parlant o espiant, cadascuna des de la seva finestra o racó de la casa, atansant-se des de rere la reixa al mascle que de matinada les visita clandestinament, això ens ha fet pensar en l’etapa del confinament, quan cada ovella era al seu corral i tota comunicació es feia via les xarxes, les pantalles i les windows. I quan la matriarca anuncia a les seves cinc filles que, per respectar el dol de la mort del pare, en els vuit anys següents “no ha de entrar en esta casa el viento de la calle”, hem pensat també en el paral·lelisme entre les dones de l’Espanya de fa quatre dies i les dones de l’Afganistan d’avui, tan esmentades per uns i altres, enclaustrades i invisibilitzades dels carrers i convertides en espectres…

Del surrealisme al realisme i d’aquí al simbolisme, Lorca va encaminar-se a un teatre que podia ser poètic i social a la vegada, al·legòric i concret, capaç de pintar molt bé el to dels fons per fer-hi destacar el llampec de les figures, dels personatges, dels girs. Tal és la força lírica de les metàfores de Lorca que, quan aquestes s’inflen i esclaten des de les boques dels personatges, de sobte és com si l’escena teatral es convertís en un espectacle de màgia, de pirotècnia o de circ. Quan creiem que les imatges lorquianes interrompen el fil de l’escena, en realitat estan donant amb aquest fil la puntada que cus amb una força extraordinària la peça que teníem entre mans. Són metàfores que apareixen per sorpresa cada vegada, tal com per sorpresa ha aparegut aquesta tragèdia, com un bolet, enmig d’una cartellera cada vegada més plena d’humoristes, monologuistes, bufons, Magopops, Billyelliots i Agathachristies. I què? Si a l’avinguda tot hi té cabuda, l’espectacle suposa recuperar amb força un dels locals emblemàtics de la cartellera barcelonina: la resurrecció del Teatre Apolo, que ara ha reobert les seves portes però que ens havia donat un bon ensurt, en passar uns quants mesos en coma comercial. És per això, també, que aquesta tragèdia ens omple d’alegria.