L’art de l’escriptura segons Davide Carnevali

El dramaturg italià Davide Carnevali viu entre tres ciutats europees (Milà, Berlín i Barcelona) i és una de les veus més estimulants del nostre panorama escènic. A partir del 24 de gener impartirà un curs d’escriptura i estètica a l’Obrador de la Sala Beckett. El títol ja és prou eloqüent: “La dramatúrgia entesa com una de les belles arts”. Hem conversat amb Carnevali perquè ens expliqui de què va la cosa.

Potser alguns dels nostres lectors van veure l’espectacle Sacarina, de La Ruta 40. O recorden en Queco Novell fent (un cop més) de polític, al monòleg Confessió d’un expresident. O van presenciar els Actes obscens en espai públic del Grec del 2017. O potser o es poden treure del cap el primer monòleg de l’espectacle Decameró, on un Melcior Casals d’ulls desorbitats afirmava amb rotunditat al TNC: “El teatre no és una cosa important”. Davide Carnevali és l’autor de tots aquests textos, i també és director, professor i traductor de teatre, a més de Doctor en Arts Escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del setembre passat és autor resident al Piccolo Teatro de Milà, on durant tres temporades participarà en projectes a escoles i presons i hi estrenarà un espectacle l’any vinent. Li truco a l’hora acordada i el primer que em diu és que avui és el seu aniversari. Per molts anys, Davide.

La relació de Carnevali amb l’Obrador de la Sala Beckett ve de lluny, però va adquirir caràcter de regularitat farà cosa de quatre anys, d’ençà que l’autor hi imparteix –normalment al gener– cursos de teoria i de dramatúrgia. M’explica que aquest curs neix d’unes sessions amb els seus alumnes de l’acadèmia de teatre de Milà, on va començar a proposar exercicis d’escriptura a partir de pintures i obres visuals. Carnevali defensa que cal “eixamplar el nostre concepte de representació”, i que en l’actualitat el teatre és molt present en la nostra vida. Tots plegats utilitzem mecanismes teatrals, estètics i de dramatúrgia quan ens presentem al món des de les nostres xarxes socials: “un post d’Instagram és la construcció d’un paradigma de representació”, afirma. Carnevali va estudiar a Itàlia una carrera que uneix, poèticament, les Humanitats amb la Comunicació (“Scienze umanistiche per la comunicazione”) i després d’especialitzar-se en teatre es va acabar doctorant en Arts Escèniques a Barcelona.

“El teatre va més enllà de les paraules, la construcció d’un espectacle implica barrejar i dosificar bé diversos llenguatges”, m’explica. El llenguatge visual i el dramatúrgic comparteixen paradigmes comuns: “Escriure paraules és construir una imatge”. Carnevali creu que per sobre dels llenguatges plana la necessitat que té un creador d’expressar-se, sigui de la forma que sigui. Aquella cosa tan difícil de descriure que experimentem amb les arts visuals o la música té a veure amb l’atmosfera que ens transmet l’obra. “Vull que el públic tingui la mateixa sensació que tinc jo davant d’un quadre de Kandinski o de Miró”. El curs que impartirà a l’Obrador de la Beckett s’organitza al voltant de vuit artistes, a partir dels quals els alumnes experimentaran amb la forma teatral, les relacions entre realitat i ficció o el món espiritual. Les obres de Magritte, El Bosch, Brueghel o Escher seran el punt de partida dels exercicis d’escriptura, que no tindran la pretensió de convertir-se en un text sinó d’experimentar amb el fons i la forma.

Davide Carnevali defensa aferrissadament l’Obrador de la Sala Beckett, un espai que reuneix persones de nivells i interessos molt diferents, fet que provoca que es generin debats molt sucosos. “És molt important que la gent es barregi, i això beneficia tant la gent de teatre com aquells que provenen d’altres camps”. L’autor també destaca que a l’Obrador coincideixen alumnes de diferents àmbits geogràfics, i que els diversos paradigmes mentals dels alumnes beneficien tot el grup. “Un curs d’escriptura és un espai de llibertat”, continua, que serveix per experimentar sense patir ni jutjar-nos a nosaltres mateixos. També per aprendre a gestionar la nostra llibertat individual, ja que “un dels grans obstacles per escriure és l’autocensura”. Carnevali està interessat en la història de l’art, la política o l’economia, i creu que la gent de teatre hauria de sortir dels seus mons tancats i microcosmos ben protegits i eixamplar la seva mirada. “Un autor és una persona que ha de convertir les seves experiències en escriptura”, continua, i l’important és trobar la forma adequada per allò en concret que vols expressar. Preguntat sobre l’auge (o moda) de l’autoficció als nostres escenaris, l’italià afirma que “tota obra és parcialment autobiogràfica”, però que creu que aquest gènere funciona quan es tracten temes molt determinats, com ara les utopies o les tensions que s’estableixen entre realitat i ficció.

Pròximament sortirà publicat el seu Teatre reunit gràcies a Arola Editors i la feinada ingent que ha realitzat l’Albert Arribas (que m’informa que serà ben aviat). Mentrestant, Davide Carnevali continuarà vivint entre tres ciutats europees (Milà, Berlín i Barcelona) i compaginant la seva tasca com a professor a l’Institut del Teatre amb l’Obrador de la Sala Beckett.

Per a més informació sobre el curs podeu consultar aquest enllaç.