Quo vadis, Barcelona?

La Ruta 40 torna a fer de les seves, disposats a regalar-nos de nou una bona estona. Aquesta vegada han abraçat un text del dramaturg italià Davide Carnevali, Sacarina, l’han adaptat al català i a la nostra realitat, i han tornat al Maldà, després de l’èxit d’El llarg dinar de Nadal. Sergi Torrecilla debuta en la direcció amb un text que ens parla del rumb de Barcelona i retrata les misèries –i les punyalades– del món de la faràndula. Es pot veure fins al 8 de març al teatre del carrer del Pi.

“Jo, per dormir, vaig al teatre”, diu en un moment donat el personatge que interpreta Alberto Díaz. Tenint en compte que estem en un teatre –el Maldà– veient una obra sobre el món del teatre i les misèries de l’ofici, i ple de picades d’ull a companys i companyes de professió, podem dir que l’afirmació és, com a mínim, un afront. Simpàtic, això sí, però una mossegada, al capdavall. Aquest és el to de Sacarina, una peça que el dramaturg Davide Carnevali va ambientar a Milà el 2004, en plena era Berlusconi, i que ara s’ha adaptat a la realitat de la Barcelona contemporània.

És trist –i simptomàtic– que setze anys després d’haver-se escrit, la situació retratada a la ciutat italiana sigui equiparable a la de la capital catalana. La companyia La Ruta 40 ha escollit aquesta comèdia cínica i sarcàstica que ens parla de la realitat immediata de casa nostra, amb referents polítics i socials actuals, i de la precarietat en l’àmbit artístic. I, a més, un dels seus membres, Sergi Torrecilla –que aquests dies l’estem veient a la Biblioteca de Catalunya a Només la fi del món–, fa el salt de la interpretació a la direcció, i debuta amb aquesta proposta que també ens parla de la tristesa, la dignitat, la crisi de principis i les traïcions: “A un mateix, a les persones properes, al nostre estil de vida o a la feina”, diu.

L’íntim i acollidor menjador del baró de Maldà s’ha convertit a Sacarina en un bar, amb unes tauletes folrades de gespa artificial i amb un platet de plàstic de coloraines ple de terrossos de sucre. Els quadres d’època que decoren habitualment les parets del saló del noble s’han substitut aquí per catorze pintures llampants d’animals, i una enorme pantalla de televisió rep el públic projectant un partit de futbol. Aquesta aconseguida escenografia, mèrit de Clàudia Vilà, es converteix en un personatge més, en tant que anima l’espectador a entrar i participar en el joc de forma immediata.

Comencem destacant l’espai perquè és per on aniran movent-se Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. El primer, en el rol d’un productor fantasma i malparit que enreda qui l’envolta, en aquest cas un actor i una actriu en hores baixes, que malviuen com poden amb feines precàries i que saliven per un paper que els rescati de l’anonimat i els permeti tenir un sou digne. No criticarem Díaz perquè té la gentilesa de convidar a cacauets salats al públic (qui firma aquesta ressenya en va tenir ració doble, així que mutis) però posarem de manifest que la seva maldat és còsmica perquè no ofereix ni un trist got d’aigua de l’aixeta per calmar la set, mentre ell, en canvi, devora un apetitós entrepà davant de tothom i no en regala ni les engrunes.

Tampoc criticarem Prat i Salvador perquè els ha tocat el pitjor paper de l’auca: interpretar dues pobres i ingènues ànimes, que sovint voregen el ridícul i el patetisme. De fet, te’ls emportaries a casa per convidar-los a un plat de sopa, els confortaries, i els esperonaries a desempallegar-se de les urpes engalipadores. La seva versemblança és tal que, fins i tot, els personatges que encarnen es diuen, respectivament, Albert i Lara. Falta incorporar en aquest elenc un gos invisible, els lladrucs del qual ressonen periòdicament i a qui s’adrecen quan cal. Misteri resolt: ja sabem per a qui són els terrossos de sucre que decoren les tauletes!

Aquest context servirà perquè els tres personatges, més enllà de filosofar sobre les diatribes del món de la interpretació –curioses i reveladores per a qui no hi pertanyi, incloses les traïcions i les ganivetades per l’esquena– parlin sobre en què s’ha convertit Barcelona. Això és, l’especulació immobiliària, la gentrificació, la nova arquitectura urbana (superilles, boles enormes de ciment per a decorar-les…), els esnobs coffee-brunch de coworking (sic) al barri més cool, més in i amb més punch de la ciutat (per a la gent de foranies: parlem de Sant Antoni), i, és clar, la inevitable comparació amb altres urbs europees, en aquest cas, Berlín.

Sacarina és un sa exercici per riure’s del mort i de qui el vetlla, un simpàtic divertimento que permet gaudir dels intèrprets a tocar –ja se sap, la màgia de les sales petites– sense que això estigui renyit, al contrari, amb destapar les vergonyes que ens envolten. No hi ha res com l’humor per posar el dit a la nafra i denunciar tot tipus de misèries, tant les físiques com les morals. Perquè les denúncies, amb un somriure i una bona dosi d’ironia, passen millor.