Immersiu i exprés

Fins al 15 d’agost es pot veure a l’IDEAL Next to normal, una obra de teatre musical en format immersiu. L’obra, amb llibret i lírica de Brian Yorkey –la dramatúrgia va ser mereixedora del premi Pulitzer 2010– i música de Tom Kitt, es va estrenar a l’Off-Broadway el 2008 i un any més tard va fer el salt al Booth Theatre, amb gran èxit de crítica i públic. Aquí vam conèixer una producció de Nostromo Live, Casi normales (Sala Barts, 2017), dirigida per Luis Romero i amb Nina al capdavant de l’elenc. Ara el musical arriba a Barcelona en la seva llengua original i sota la direcció de Simon Pittman.  

L’IDEAL, amb seu al barri del Poblenou de Barcelona, no és un museu ni un teatre, sinó un centre d’arts digitals proper a la idea de laboratori tecnològic i propiciador d’experiències multisensorials. En l’àmbit teatral, la seva primera exhibició va ser Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva, de la companyia Sixto Paz. Ara ha acollit la creació digital, sense precedents, d’Immersive Next to normal, que adapta un musical multipremiat i té el privilegi de comptar amb Alice Ripley, l’actriu que el va protagonitzar a Broadway i que va ser guardonada amb un premi Tony per aquest treball. Ara la intèrpret viatja amb el seu personatge en un vol més curt, una adaptació de seixanta minuts pensada per a ser gaudida en anglès –tot i que hi ha subtítols en català i en castellà– i que hibrida teatre musical amb instal·lació artística. Els espectadors seuen en pufs tous i blancs escampats per tota la sala, receptacle luminescent que reverbera sobre ells. Però no es tracta de formar part de la trama ni tan sols de la figuració, sinó de ser ben a prop del quintet actoral i deixar-se endur per la seva força. 

Diana Goodman, el personatge interpretat per Alice Ripley, es resisteix a acceptar una pèrdua molt significativa, que no es desvetllarà fins a un determinat moment de la funció. La seva família està formada per un marit sobreprotector i un punt victimista, que presumeix de ser-hi sempre; un fill gran idolatrat i d’entitat dubtosa –cal veure l’obra per entendre-ho–, i una filla necessitada de focus, atenció i consol. Els interpreten, respectivament, Andy Señor Jr., Lewis Edgar i Jade Lauren, tots ells actors i cantants molt solvents. Eloi Gómez assumeix un personatge extern a la família, però que ve a aportar-hi molta llum, i cal esmentar també la intervenció per videoconferència del Doctor Madden –Adam Pascal–, un metge ben ambivalent, si més no dins la ment de Diana, que el desdobla en psiquiatre i estrella del rock. 

Assistim a un conflicte no del tot explicitat i a la comprensió del qual arribarem més tard, a través d’oportuns flashbacks. Diagnosticada com a bipolar-depressiva, Diana pateix episodis al·lucinatoris i fa setze anys que es sotmet a tractament psiquiàtric, un prolongat període de temps al llarg del qual s’ha sentit com un sac de provatures farmacològiques. La medicació funciona com un aïllant que la separa del món i també de la pròpia consciència; i d’aquí el crit d’auxili ‒ben musical, és clar‒ d’aquesta dona que necessita tornar a viure amb plenitud. Un pastís d’aniversari desencadena una inesperada revelació, i una capsa de música obre la porta a un espai mental angoixant. “I’m no princess of pain” –canta ella–, però el marit sembla entestat a fer-la entonar la cançó de l’oblit –The Song of Forgetting, un dels grans temes musicals de l’obra– i el metge es comporta com Mr. Electroshock. 

L’experiència és satisfactòria, a banda de pionera. Se suggereix la complexitat psicològica dels personatges mitjançant sentències contundents però que, a causa de la compressió de situacions i rèpliques, tenen poc context per sedimentar. Malgrat tot, el conflicte llueix com un nucli irreductible i l’elenc s’afirma amb moltíssima força. L’art digital de Desilence juga a favor de l’emoció però també la subratlla des de l’obvietat d’alguns motius –una pluja de pastilles; el bosc neuronal de la bipolaritat–; el format immersiu, amb una potencialitat no del tot explotada, podria servir per dissociar encara més lliurement la imatge del text. Hi ha grans encerts, com la projecció d’un segment de terra enrajolat que ens situa immediatament en el pis familiar i que, per la seva concreció, reenvia a una concepció més pròpiament escenogràfica. 

L’espectacle, sorgit d’una clara voluntat de lluitar contra l’estigma de la salut mental, s’ocupa de visibilitzar el dolor davant la pèrdua i denuncia la hípermedicalització. Tal com diu un dels personatges, viure és tan boig, de vegades, que arribar a ser “gairebé normals” no està gens malament.