Ens podem salvar llegint un llibre?

Si sou fans de Frida Kahlo o Claude Monet, és probable que hàgiu visitat les instal·lacions de l’Ideal – Centre d’Arts Digitals de Barcelona per viure una experiència immersiva contemplant en format digital i en grans dimensions l’obra d’aquests autors, a través de les exposicions que es van programant en aquest equipament innovador. Ara bé, és més desconegut que en aquest emplaçament únic també es fa teatre. Darrerament, s’hi ha pogut veure Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva, una peça original i única com la sala que l’ha acollit en aquesta ocasió.

Aquesta proposta es va estrenar l’estiu passat en el marc del festival Grec, enguany s’ha pogut recuperar a la Sala Beckett i, darrerament, a l’Ideal. Pau Roca, amb la seva companyia Sixto Paz, ha estat la persona que ha volgut portar aquesta obra a Barcelona després d’haver-ne quedat meravellat en veure-la a Londres. Escrita per Tim Crouch, sembla que el principal objectiu de l’obra és fer pertorbar a l’espectador, no tant pel contingut sinó més aviat per la forma. És d’aquelles obres que l’embolcall no fa justícia al caramel que conté. I és que l’exterior és ben lluent, vistós i cridaner, però l’interior (el contingut) deixa d’allò més indiferent.

Intento explicar-me. Quan el públic arriba a la sala es pot asseure en una mena de pufs situats al mig de l’espai. Al voltant, a les quatre parets, es van projectant imatges. Les característiques de la sala permeten fer lluir l’obra perquè aconsegueix dotar al públic d’una certa impotència: estàs tancat en una sala, amb imatges per tots els costats i, assegut en el teu puf, et sents petit i al servei de la història. Tot un encert, ja que imagino que a la sala Beckett va ser més difícil generar totes aquestes emocions.

Només arribar, cada espectador es troba un llibre damunt del puf. Intrigat i encuriosit no vaig poder evitar fullejar-lo. Hi havia moltes imatges i text dins. I llavors l’obra comença. Els tres actors en joc (Emma Arquillué/Alba Saez, Vicenta Ndongo i Andrew Tarbet/Pau Roca) es dediquen al llarg d’una hora a llegir el llibre. El llibre és l’obra. Els intèrprets donen vida al text i a les imatges del llibre, passant les pàgines al mateix ritme que el públic, que també ha de participar llegint alguns fragments. I mentrestant, moltes imatges projectades per tots els costats.

Pel que fa a la història, podríem dir que fa reflexionar sobre el destí, el determinisme i la capacitat que tenim els humans per escapar-ne. Som lliures per construir la nostra pròpia història? Amb quin dret arrosseguem als altres a la nostra? El llibre ve a ser aquest destí escrit que intèrprets i públic van seguint fil per randa, pàgina per pàgina.

L’espectacle té la capacitat de trencar motlles, de sorprendre i d’incomodar positivament. Està clar que el públic també s’ha d’entregar per viure aquesta experiència de forma completa, perquè si no ho fa, l’obra li haurà resultat buida. L’espectador cal que participi activament, fins i tot més enllà dels moments que li fan llegir algunes parts del llibre. I és que cal entrar dins de la història i l’aventura per poder comprendre l’abast de la proposta. La llàstima és que la trama no sigui més potent, més bona. No vull dir més elaborada, perquè això la faria de difícil seguiment donada la seva estructura, sinó més profunda. És com una ocasió desaprofitada, però hem d’estar contents perquè sempre són benvingudes les obres que arrisquen, com aquesta. I això és el teatre, no?