El conill molotov

Hi ha moltes maneres de foragitar algú de casa seva. Si amb educació no és possible, sempre resta l’opció d’utilitzar mètodes més destralers per a aconseguir-ho, com una cabra-bomba, un conill-bomba o, si es busca més impacte, una vaca-bomba. Aquest és l’últim recurs que l’alcalde, pagès i llenyataire Josep Capdevila (res a veure amb l’alter ego de Sergio Dalma) vol emprar, si cal, per fer fora una jove parella de Barcelona que s’acaba d’instal·lar en una caseta en un remot poble de muntanya.

Això és Els rapinyaires, la comèdia negra de Roc Esquius que la Sala Versus Glòries ha repescat per a fer menys feixugues les xafogoses nits d’estiu. Amb la supervisió artística de Nelson Valente i interpretada per Ramon Godina, Roser Batalla, Óscar Jarque i Rafaela Rivas, aquest thriller rural versa sobre l’especulació immobiliària. I com a tal, abunden les dosis d’engany, les maniobres fosques, les conductes poc ortodoxes, la presència de ganivets i escopetes, i gent gran que mor casualment (que ni les víctimes de la Gürtel, escolti!). Tot s’hi val per a desnonar tot déu a cops de taló i aconseguir tenir les cases buides i convertir aquell paratge natural en un Parc Temàtic. La presència de nouvinguts és una nosa que cal solucionar si no es vol que els plans urbanístics de la promotora se’n vagin en orris.

Evidentment, res és el que sembla a primer cop d’ull en aquesta producció d’Apunta Teatre, que no enganya ningú: és una entretingudíssima proposta que garanteix passar una bona estona. No només els girs argumentals de la trama la fan atractiva, sinó sobretot, les interpretacions. Un divertidíssim Godino encarna aquest alcalde poca-pena, ingenu i curtet (els seus batejos del Parc –ara Simpàtic, ara Estètic, ara Traumàtic– són antològics), preocupat només pels diners; Rivas es posa en la pell de la Clara, la dona de la parella, decidida a no deixar-se comprar ni per tot l’or del món, encara que l’amenacin; el seu promès, en Bernat (Jarque), li falta sang a les venes i es deixa acoquinar per tothom; i finalment, una sempre meravellosa Batalla, que dona vida a la tieta Remei, una vídua inquietant i amenaçadora. Recordin: res el que sembla i aquí no hi ha un pam de net.

El muntatge, de vuitanta minuts i que romandrà en cartell fins al proper diumenge dia 10 de setembre, posa en safata, amb tot luxe de detalls, el mateix títol de l’obra. El Diccionari defineix «rapinyaire» com un ocell que s’alimenta, sobretot, de preses vives. També hi trobem la versió més gore, que és «carronyaire», és a dir, que s’alimenta de carronya, el cos d’un animal mort que resta abandonat i ja comença a podrir-se. Tots dos substantius s’ajusten com l’anell al llit en aquest muntatge que, per sobre de tot, esdevé una crítica social que, en gran o petita mesura, ocupa les portades de tots els diaris gairebé cada dia. També hi podríem afegir els mots «sangonera» i «depredador» i tindríem el còctel complet. Els diners ho poden comprar tot? «Una casa és un lloc on viure-hi, no un producte», diu un dels personatges.

No sabem si Esquius –habitual de la sala, on ha estrenat Angle Mort (2021) o ELI (2018), entre d’altres– és un fan d’ABBA, però la cèlebre cançó «The winner takes it all» es capgira aquí en una pirueta dramatúrgica que aixeca més d’un somriure. «Qui tot ho vol, tot ho perd», afirma també la dita popular. Que cada persona del públic agafi la que més li agradi. Ah, i no pateixin per la roba d’hivern que vesteixen actors i actrius (mèrit d’Elena Ballester): l’aire condicionat de la sala fa bé a tothom.