Sabadell ha obert fa poques setmanes la seva temporada teatral amb la celebració de la gala Sabadell Aixeca el teló, un esdeveniment que de mica en mica s’ha anat consolidant a la ciutat i que, sobretot, serveix d’aparador a companyies i grups de teatre amateur locals, a qui interessa molt començar a promocionar els seus futurs espectacles. L’acte, de to absolutament festiu, farcit de números musicals i, segons com, estrictament encarat a la gent fanàtica del “mundillo” faranduler –un nínxol molt concret– ha reunit, com sempre, curiosos, autoritats locals, els més implicats en el dia a dia de les entitats teatrals i algunes patums del teatre i la cultura sabadellencs. Darrerament, la gala té lloc a La Faràndula, el teatre més gran de la ciutat.

Amb la gala Catalunya Aixeca el teló organitzada per l’ADETCA com a referència, salvant les distàncies, la STA (Sabadell Teatre Associació, la unió de tres grans grups de teatre amateur de la ciutat) organitza aquesta curiosa arrencada de la temporada teatral local plena de llum i color que normalment –per què no dir-ho?– té un puntet d’autobombo. Tot és meravellós i tothom vol sortir a les fotos. L’any passat, la direcció de la gala anava a càrrec d’Albert González, que ha dut amb èxit a l’Aquitània Teatre i al Teatre Gaudí la comèdia M’esperaràs? de Carles Alberola amb la companyia Estrena Morena i que, aquesta temporada, portarà al Teatre Poliorama l’espectacle familiar La Blancaneus i els set nans. Enguany, els directors han estat Irene Garrido, que capitaneja la companyia sabadellenca de teatre musical Escènics, i Esteve Gorina, jove prometedor que destaca per les ajudanties de direcció d’alguns muntatges importants de la capital. El tàndem Garrido-Gorina ha apostat per un fil conductor distòpic que planteja que el teatre està desapareixent, un argument que s’acosta a la comèdia en perill d’extinció d’Oriol Pla al Gran Teatre del Liceu.

Una gala diferent, amb la maquinària i la caixa escènica del teatre al descobert (despullar el teatre, una moda innegable) i una sèrie de recursos molt ben emprats: quadres plàstics, un acurat moviment de telons, una il·luminació cuidada, la intenció de mostrar l’artifici teatral… I una sorpresa que va deixar el públic bocabadat: una ària preciosa que la cantant Laura Obradors (Associació Amics de l’Òpera de Sabadell) va interpretar amb gran sensibilitat amb Marc Pons al piano, recordant a tothom que l’òpera també és teatre. Obradors es va endur una ovació més llarga que els números de traca i mocador d’alguns “macromusicals”.

Però més enllà d’aquesta desfilada inicial de grups de teatre sabadellencs, com queda la cartellera de la ciutat aquesta temporada? Serà millor que les anteriors? Què hem d’esperar? Què s’ofereix? Què trobem a faltar? La veritat és que aquests interrogants prenen força en una temporada teatral que abastarà bona part de l’any 2024. I és que Sabadell serà Capital de la Cultura Catalana. Tothom sembla orgullós del títol i els actes, les rodes de premsa i les reunions s’han multiplicat com els bolets en època tardorenca, però… més que un mèrit, és potser un regal enverinat? Sabadell està a punt per a aquest repte, que ja és bastant imminent? Analitzem el panorama local i situem-nos, perquè sembla força evident que la ciutat, a hores d’ara, necessita més teatre, una oferta encara més diversa (per a tots els públics i tots els gustos), de més qualitat i més ben repartida. Hi ha feina per fer.

La programació pública

Fa anys que Sabadell subsisteix, en el terreny teatral, gràcies a les iniciatives i aportacions a la cartellera local de grups amateurs i col·lectius i companyies semiprofessionals, que produeixen els seus propis projectes en sales privades o discrets espais públics cedits. Definitivament, és la gent de la ciutat qui treballa incansablement perquè hi hagi una programació teatral més o menys estable. Potser per això quan algunes iniciatives s’acaben o es paralitzen (Teatre del Sol, cia. Amfiteatre) la ciutat de seguida se’n ressent. L’Ajuntament certament disposa de diverses instal·lacions, però segurament a causa de les limitacions pressupostàries, no sempre pot omplir-les de propostes teatrals. Les sales públiques no sempre estan actives, i cal anotar molt bé a l’agenda el dia concret que ve l’obra interessant de torn de Barcelona. Fa falta augmentar la partida destinada a cultura, doncs, per poder oferir una programació pública més regular?

Els espectacles externs que passen per Sabadell a fer un bolo solen ser generalment els més mainstream i “de fàcil digestió” de la capital: Focus, Balañá, i alguns del TNC i el Teatre Lliure. S’instal·len a La Faràndula i al Teatre Principal, els dos grans teatres sabadellencs. Les propostes familiars, ben escollides per Eulàlia Ribera i Isabel Urpí, es programen a laSala, un espai discret però que ha treballat de valent per dignificar el teatre per a tots els públics. Altres propostes no adreçades al gran públic (el teatre que no és pas per passar l’estona) es programen de tant en tant a L’Estruch (fàbrica de creació prou coneguda amb espais d’exhibició). Però en volem més! Hi ha tot un món més enllà de Vilarasaus, Arquillués, Belbels i altres grans noms consagrats, i també cal apostar-hi fort. Si a molts ens deixessin fer la carta als Reis, algunes obres de joves creadors estrenades al Teatre Akadèmia, el Teatre Tantarantana, la Sala Àtrium, la Sala Flyhard o la Sala Beckett, que passen més desapercebudes pel públic general, ja haurien vingut a Sabadell.

A Sabadell, obrir els grans teatres té un cost important, i alguns escenaris i espais culturals més petits (Casal Pere Quart, Centre Cívic de Sant Oleguer) no estan encara prou ben equipats per a acollir-hi segons quins espectacles, i es limiten a acollir microteatre esporàdic, teatre de molt petit format, mostres de final de curs amb poques necessitats i un grapat d’actes culturals diversos. Els auditoris i les sales d’actes no són teatres. La manca d’espais aptes per a la preparació i representació d’espectacles teatrals és un problema endèmic que la ciutat pateix des de fa temps. On poden assajar i presentar en condicions les seves propostes tots els grups i companyies que no tenen un espai propi, però sí afany de crear i mostrar? Sort de L’Estruch i d’humils “albergs teatrals” privats d’espectacles sense sostre com La Quartera de Can Capablanca, l’Espai Àgora, l’Espai FOC Ventura, La Bàscula, la Cava Urpí, L’Alternativa Teatre o L’Alcavot (a Castellar del Vallès). La reconquesta i rehabilitació de molts edificis públics tancats o mig malmesos (alguns d’ells històrics i amb un cert encant) seria una bona solució per dinamitzar culturalment la ciutat ara que s’acosta el 2024 i es vol ser ciutat referent, però no sembla que, de moment, sigui econòmicament viable ni tampoc la prioritat de les administracions. La recuperació i revitalització d’espais amb possibilitats que ara mateix estan en desús o tancats in aeternum per embolics administratius i polítics és un dels somnis humits d’aquells que estimem la cultura local i volem que desplegui tot el seu potencial.

Però aparco els somnis humits i torno a la qüestió de la programació. Des del curs passat, l’Ajuntament, que ja veu venir com una allau la Capitalitat del 2024, ha obert una sèrie de taules participatives amb les entitats culturals i s’ha tret del barret un parell de cites importants amb les quals es vol sacsejar el taulell teatral i situar Sabadell al mapa: una mostra de teatre de carrer coincidint amb la Festa Major de la ciutat (Enlaire) i un festival d’arts escèniques anomenat Sabadell Escena el mes d’octubre (dies 19, 20, 21 i 22). Aquest Sabadell Escena, que pretén ser un esdeveniment de projecció de ciutat a escala nacional i internacional (ja ho veurem!), aquest any inclourà diverses propostes que s’han pogut veure a sales barcelonines últimament i també alguna producció sabadellenca seleccionada expressament per a l’ocasió:

Història d’un senglar. Dijous 19 d’octubre, a L’Estruch. L’aclamat Joan Carreras desplega tot el seu art interpretatiu. Un actor menystingut assumeix el repte d’encarnar Ricard III. Les manies, les passions, la mentida, les aspiracions malaltisses i les estratègies recargolades s’apoderen de l’individu, fins a tal punt que ja no sabem si és actor o personatge, i se’ns confirma que, pel que fa a l’anhel de poder i la dominació, la barrera ficció-realitat queda desdibuixada.

• 

  Crítica

  Joan Carreras és l’Actor

  Martí Figueras

Les dues estacions de Vivaldi. Divendres 20 d’octubre, a L’Estruch. Un espectacle de creació pròpia d’Anacrusa Produccions. Dansa-teatre, amb música en directe de la mà del pianista Adrià Aguilera i el percussionista Oriol Sabaté. Quatre ballarines que simbolitzen les quatre estacions dialoguen i conviuen harmònicament seguint el ritme i entonant una sèrie de medleys sorprenents que combinen Vivaldi i temes pop cèlebres, fins que l’equilibri es trenca: la societat ha alterat el cicle climàtic amb les seves accions nefastes pel medi ambient.

Atemptat. Dissabte 21 i diumenge 22 d’octubre, al Teatre Principal. Un text del madrileny Félix Estaire, que el mateix dramaturg va codirigir amb Xus de la Cruz a principis de l’any 2020 al Teatro Español. La producció ja no va tenir continuïtat a causa de l’inici de la pandèmia, però ara arriba a Sabadell, en català, gràcies a la companyia AlGalliner, liderada per Albert González. Darrerament, la companyia presenta les seves propostes de text professionals (La gavina de Txékhov, El muntaplats de Pinter…) a l’espai autogestionat La Quartera de Can Capablanca, però aquesta vegada, seleccionats per l’Ajuntament, compten amb l’escenari del Teatre Principal. Georgina Latre i el sabadellenc Òscar Castellví interpretaran dos personatges atrapats en un atemptat, en un museu del cor d’Europa… i completa el repartiment la periodista Laura Rosel. Després de veure Raquel Sans conversant amb Ramon Madaula a Buffalo Bill a Barcelona o Jordi Basté jugant amb La Calòrica a El triomf de la fonètica, ara és el torn de Rosel en aquesta curiosa tendència d’incorporar cares televisives als projectes teatrals, no sabem si per acostar-los al terreny mediàtic o per guanyar veracitat quant als rols periodístics que hi pugui haver. Un espectacle sobre l’horror, la por i la supervivència, però especialment també sobre el rol pervers i manipulador que juguen en aquesta equació els mitjans –el quart poder– i els governants. Els grups poderosos tenen interessos amagats i pensen defensar-los a qualsevol preu.

Gregaris, de Soon Circus Company. Dissabte 21 d’octubre, a L’Estruch. Un espectacle de circ que parla de l’amistat situant-nos en l’univers de l’esport. Els dos artistes, amb humor i a través de l’acrobàcia, utilitzaran el joc esportiu com a marc per provocar-se, col·laborar, entrar en conflicte, generar complicitats…

• 

  Crítica

  Fasttegem?

  Oriol Osan i Tort

Patrons, de la cia. Teresa Sánchez – La Gunter. Diumenge 22, al Museu d’Història de Sabadell. Els objectes d’un taller de confecció de vestits i la seva força simbòlica serviran a la creadora per embastar una reflexió sobre el rol de les modistes i la visió d’una època sobre els cossos de les dones. Un espectacle de petit format amb un nom ja prou simbòlic: són “patrons” els models fets de paper que serveixen com a guia de mides i volums, però també ho són les normes socials que ens veiem obligats a seguir i les conductes que repetim per inèrcia.

Instruccions per fer-se feixista. Diumenge 22 d’octubre, a L’Estruch. Una defensa dels discursos feixistes en to irònic, en realitat vol ser una crítica mordaç a la intolerància i el supremacisme que interpel·li el públic. Tots duem un feixista a dins? Pregunta molt adient en una Europa, un món i un moment, l’actual, en què la ultradreta, ha sabut captivar part de la població. Però cada país té les seves particularitats, la seva història i idiosincràsia, i es troben a faltar referències concretes i gags que puguem connectar amb els nostres neofeixistes particulars. El text podria anar més enllà i ser molt més gamberro i políticament incorrecte. Vivim l’era de “a-veure-qui-la-diu-més-grossa” i la proposta demana humor negre despreocupat i sense filtres, com el que possiblement farà l’equip del Búnquer confidencial, programa famosíssim de Catalunya Ràdio que ara recorre grans teatres de Catalunya i que passarà per Sabadell el mes de maig.

• 

  Crítica

  La dictadura és el nirvana polític

  Oriol Osan i Tort

Si investiguem la programació que hi ha a Sabadell més enllà de l’octubre (val a dir que, a excepció del portal de venda d’entrades, els llocs web de l’Ajuntament, també els de l’àmbit cultural, són enrevessats, poc pràctics i visualment gens atractius) ens trobarem, per exemple, amb Jump!, un monòleg de l’actor sabadellenc Marc Balaguer sobre l’èxit i el fracàs, sobre mirar cap al futur arxivant un passat que ha deixat marca. Balaguer, igual que les germanes Joana i Mireia Vilapuig (que fa ben poc van estrenar Selftape a Filmin), va aparèixer en diverses sèries i pel·lícules d’èxit quan era nen i adolescent, i ara té la necessitat de parlar sobre la fantasia momentània de l’èxit, sobre l’oblit, sobre la decepció i sobre la lluita pels objectius personals. La superació de les joguines trencades. Per altra banda, Eulàlia Ribera i Isabel Urpí, a la direcció de laSala, també s’encarreguen de la programació del festival elPetit, un festival internacional de renom d’arts escèniques per a la primera infància que arriba el mes de novembre a Sabadell i també a altres ciutats amb propostes potents d’arreu del món (Regne Unit, Suècia, Alemanya), que ja comentarem en una altra ocasió.

La programació privada

Com deia, la gala Sabadell Aixeca el teló va servir als principals grups de teatre amateur de Sabadell per lluir bon estat de salut, una vegada més. El Grup de Teatre Sant Vicenç va presentar el seu Cop de Rock. L’entitat recupera un musical d’èxit de Barcelona, igual que va fer amb Mamma Mia, entre d’altres. Joventut de la Faràndula reestrenarà els espectacles musicals familiars Aladí i Alexandra, la pirata,i prepararà una versió de Pinocchio. Les dues entitats programen també petits i discrets espectacles de teatre de text, però treuen pit bàsicament dels seus grans muntatges per a tots els públics, la seva cara més visible.

Es pot dir que les associacions de teatre amateur sabadellenques més consolidades (que dissenyen les temporades a partir de propostes dels seus integrants) no innoven en excés. Els espectacles no són arriscats sinó més aviat apostes segures, que garanteixen el correcte funcionament dels grups i la seva continuïtat. El públic sabadellenc ja sap que té a l’abast Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres per Nadal, alguna “comedieta” per passar la tarda del diumenge (mai un diminutiu ha fet tant mal a un gènere!), alguna obra típica del circuit amateur (Art de Yasmina Reza o qualsevol de Jordi Galceran) o bé algun musical familiar amb molta gent dalt l’escenari, claca, cançons a tot volum que conviden a picar de mans i força purpurina. No trobarem pas un impressionant muntatge de teatre de text amb una posada en escena realment atrevida, ni grans clàssics ni teatre contemporani. Evidentment, tampoc detectarem teatre gestual, ni d’objectes, ni titelles, ni dansa-teatre, ni formats híbrids… que són disciplines llunyanes o directament desconegudes. Per tant, manen o predominen les propostes mainstream d’entreteniment. Espectacles còmodes. La prioritat: omplir la platea. Des del 2010, de fet, a Sabadell s’ha estès com una taca d’oli la febre pel teatre musical més comercial, de creació pròpia (adaptant pel·lícules d’èxit o contes) o provinent de Broadway i el West End: s’ha detectat que agrada, que porta públic, i s’estan esgotant tots els títols a velocitat supersònica! La família Addams, Tarzan, El gran showman, Oliver Twist, Newsies, La Bella i la Bèstia, Rapunzel, Hansel i Gretel, Ratatouille, El màgic d’Oz, Peter Pan, La Ventafocs…

Tampoc es pot demanar més. Segurament, els espectacles més trencadors no sorgeixen, en l’àmbit amateur, perquè no se’n coneixen les fórmules: es produeix molt teatre sense haver fet immersió en el paisatge teatral que hi ha més enllà de la ciutat. O sigui, que es volen cuinar molts espectacles sense conèixer, per exemple, allò que fan i com ho fan les companyies, els dramaturgs i els directors professionals a Barcelona. El resultat d’aquesta dinàmica és un peix que es mossega la cua: no hi ha oferta teatral innovadora, per tant no hi ha públic que en consumeixi, s’hi enganxi i el reclami… Està en mans dels joves sabadellencs amants dels escenaris, al meu parer, trencar aquesta roda i aconseguir que el públic descobreixi i s’enamori d’altres formats i estils. Afortunadament, algunes companyies i grups més petits i independents de Sabadell (cia. AlGalliner, cia. Il·lús Teatre) preparen i estrenen propostes que enriqueixen veritablement el panorama cultural local, però ho fan de manera molt puntual, ocasionalment, i com a espectador desitjós de novetats tens la sensació de quedar orfe la major part de la temporada.