Fasttegem?

Els festivals d’estiu sovintegen arreu de Catalunya i a comarques gironines, abunden. Des dels més elitistes als més populars. Entre aquests últims, n’hi ha un que creix amb força i desprèn una singularitat magnètica: es tracta del Festival d’Arts Escèniques de l’Empordà (FASTT), una iniciativa gairebé familiar amb l’objectiu de descentralitzar l’exhibició cultural i d’apropar el teatre a municipis de menys de mil habitants, que habitualment no hi tenen accés. Si l’any passat la seva directora artística, Rebecca Alabert, sospirava perquè se n’hi afegissin més, la Deessa Tramuntana l’ha escoltada i enguany ja en són deu: Garrigàs, Sant Mori, Ordis, Palau de Santa Eulàlia, Siurana, Vilanant, Vilamacolum i Vilaür. Agullana i Maçanet de Cabrenys són els nouvinguts. Somrient, ens pica l’ullet i ens diu per l’orellera que l’any vinent la llista creixerà.

Durant els divendres i dissabtes de juliol, veïns i veïnes, residents habituals o estiuejants, poden gaudir de bones propostes sense sortir de casa. No direm que hi acudeixen amb sabatilles, però gairebé. L’outfit és d’allò més informal i tothom se saluda. Es coneixen de tota la vida, i hi ha qui s’anima i ve del poble del costat. No cal anar a Barcelona per veure La Calòrica, per exemple, i no és una manera de parlar. El passat mes de febrer més de tres-centes (300!) companyies van acudir a la crida del FASTT, però només tretze van ser les afortunades de passar el sedàs del comitè de selecció. El resultat final ha estat un programa de primer nivell i un ventall de gèneres, per a tots els gustos: El gegant del Pi (Pau Vinyals), Boja (Mariona Esplugues), Gregaris (Soon Circus), La meva àvia és immortal (Cia Creació Kunstant), Un segundo bajo la arena (Col·lectiu Desasosiego), Els Ocells (La Calòrica), No cal anar a l’Havana (Marc Artigau), B.O.B.A.S. (Cia Jimena Cavalletti) i una nit de màgia amb Fèlix Brunet, Giselle i el Mag Karlus i una de dansa amb WIMBAK, de Kiko López, i Harria Herria, de la companyia basca Harrobi Dantza Bertikala.

Aquesta quarta edició del FASTT celebra, a més, una efemèride molt especial: el desè aniversari de l’embrió de la criatura. Ja fa una dècada que el que és ara el Festival va néixer, d’una manera molt casolana, a un mas particular de Garrigàs. Enguany, han llençat la casa per la finestra, perquè fins i tot tenen un photocall. Senzill, modest, sense celebritats internacionals que hi desfilin, però un photocall al capdavall. I, lògicament, es manté una de les seves tradicions: la Bistróvan, perquè qui vulgui pugui fer un mos abans no comenci l’espectacle, regat (altament recomanable) per la cervesa oficial del certamen, una Limbik, una marca artesana, ideada al cor de l’Empordà –creada expressament pel festival–, amb essència de marialluïsa i de llimones locals. I, com ha de ser, servida en un got corporatiu biodegradable fet amb pellofa d’arròs. Escoltin, i ben bona que està!

‘Gregaris’, de Soon Circus Company

Si això és Vilaür (162 habitants, 65 metres d’altitud) avui li toca a la companyia Soon Circus i el seu Gregaris, una proposta de circ contemporani, de tot just quaranta-cinc minuts de durada, estrenada a la Fira Trapezi 2018 i que va guanyar el Premi del Públic al millor espectacle a la 33a Mostra d’Igualada. El duet, format pel català Manel Rosés i el suec Nilas Kronlid, ens presenta un muntatge ple d’humor i tendresa sobre dos acròbates que es provoquen, es repten i es vacil·len però a qui els uneix una sòlida amistat, i després de cada estocada es reconcilien ballant plegats. Malgrat la seva rivalitat, el públic s’endinsa en la vessant més humana de l’esport, i riu –i sua! – amb ells, mentre fan piruetes impossibles i salts mortals amb una perxa xinesa i una bàscula.

Rosés i Kronlid ofereixen un espectacle apte per a tots els públic, plens d’onomatopeies, esbufecs, gemecs i xiulets. Llenguatge universal que arriba a tothom, menys quan es llencen a pronunciar reiterades frases en anglès (la seva llengua vehicular, suposem) que tenen importància en l’acció, però que no són entenedores pel 100% de l’audiència. No els costaria res, si fan gira per aquí, traduir-les al català. No només seria un bonic gest pel territori, sinó que en garantirien la comprensió absoluta. Cal destacar la música, aportada per Albert Oliveres, que els acompanya en molts dels números. La canalla que s’asseia a la primera fila de la pista poliesportiva del poble va xalar de valent (alguns, amb els ulls oberts com a taronges) i els padrins comentaven en veu alta tot el que veien, convertint-se en locutors improvisats que retransmetien en directe les acrobàcies. “Ai, ai, ai!”, exclamava una senyora d’edat avançada darrere meu quan es posaven cap per avall a vuit metres d’alçada o quan es vestien en directe, peça a peça, fent salts còsmics desafiant totes les lleis de la gravetat. “Goita, el vent!”, afegia un dels avis quan una de les lones laterals del recinte es balancejava. Al TNC el públic protestaria. Aquí, aixeca somriures i se celebra. Som a casa, estem en família.

‘La meva àvia és immortal (assaig d’un possible funeral)’, de la Cia Creació Kunstant

Si això és Sant Mori (159 habitants, 51 metres d’altitud), avui li toca a la companyia Creació Kunstant. La meva àvia és immortal (assaig d’un possible funeral) és exactament el que indica el títol, sense trampes. L’àvia paterna de l’actriu i directora teatral Gisela Saló té 103 anys i encara és viva. Però l’autora, en plena pandèmia i confinament (l’abril de 2020 la matriarca va arribar a centenària) va visualitzar que la Babita (així l’anomenen a casa, carinyosament) es moria, i es va adonar que no estava preparada pel fatídic desenllaç, malgrat saber, és clar, que, tard o d’hora, arribaria i que l’eternitat no està feta per als humans. Així que, per no haver de córrer a últim moment i improvisar matusserament, va decidir que en faria un assaig, amb el vistiplau i indicacions de la mateixa interessada. En aquesta provatura, concebuda per aprendre a dir adeu i afrontar la mort, enreda el seu pare Francesc i el seu oncle Ferran (fills de la Babita) perquè l’acompanyin. És un funeral abans d’hora convertit en un una peça escènica musical.

Els tres membres de la família –pivotant en l’autora, que firma el text, la direcció i la dramatúrgia– desgranen la vida de l’àvia, amb narracions, anècdotes i projeccions d’imatges (fotografies i vídeos) i enregistraments d’àudios per tal que el públic es faci una idea de com és aquest ésser excepcional. Pel mig, canten, reciten, interpreten peces i toquen en directe el piano, la guitarra, el violí i la viola. Pel meu gust és un muntatge excessivament llarg (cert que la incomoditat de les cadires no ajudava gens ni mica): voler explicar massa coses carrega en excés i frena l’agilitat d’una proposta a totes passades interessant i, fins i tot, innovadora. Cal subratllar l’estructura de fusta on es suporta la peça (un mosaic de finestretes), firmada per Nina Solà (Ells i jo o aquella sensació que els arbres no et miren) i David Minguillón, així com el videomapatge, mèrit d’Elisenda Planell. Aquesta obra, embastada com un enorme patchwork, malgrat ser una festa de celebració, conté importants retalls lacrimògens, així que vigilin el seu estat anímic abans d’anar-la a veure, a no ser que vulguin obrir la comporta del pantà.

‘Micropobles a escena’, amb Nus Cooperativa

Sense sortir de Sant Mori, assistim a l’últim passi del taller de creació ‘Micropobles a escena’, dinamitzat per la companyia NUS Cooperativa i impulsat pel FASTT amb l’objectiu d’incentivar la participació ciutadana als micropobles on té lloc el festival. En un parc a l’aire lliure, onze intèrprets han creat des de zero i en només divuit hores una peça escènica de Teatre Fòrum, que parla sobre problemàtiques socials i fa visibles situacions quotidianes, que els mateixos veïns i veïnes han escollit. Magalí Permanyer, integrant de NUS i una de les professores d’enguany, ens explica que els van demanar quines opressions els tocaven de prop i els ressonaven, i van triar l’edatisme i la superioritat i el privilegi, en aquesta ocasió enfrontant la ruralitat amb la urbanitat.

El cert és que ens ho hem passat pipa contemplant com un fals El Foraster (veu en off, que fa de narrador) visita el municipi fictici de Bellarural d’Empordà, de només 238 habitants. Durant quaranta-vuit hores voldrà conèixer els seus vilatans, saber de les seves vides i indagar què els preocupa. Així que aquest Quim Masferrer anònim ens anirà presentant els personatges i introduint les escenes. És la història de veïns i veïnes que viuen en aquestes petites poblacions. Cada dia han assajat a un nucli diferent, i el resultat final fa patxoca i ha revelat interpretacions sorprenents, sobretot en els improshows que es generen. “Hi ha poques iniciatives per fer projectes de creació i participació amb persones foranes al món del teatre, i no sempre hi ha una mirada comunitària”, afegeix Permanyer: “i al FASTT l’hem trobat”. L’agraïment és sincer. L’actor Marc Homs, al seu costat, assenteix. Com transformar les persones i les situacions a través del teatre.

‘No cal anar a l’Havana’, de Marc Artigau

Si això és Vilanant (401 habitants, 98 metres d’altitud), avui toca No cal anar a l’Havana, de Marc Artigau, “un tribut a les nits de rom cremat i a les cançons heretades d’avis i àvies”. El pati de l’escola es converteix en un escenari on Miquel Malirach, Josep Sobrevals i Cristina Arenas ens delectaran amb una astracanada marinera terra endins que fusiona música en directe, ball, poesia, cançons, reflexions i, fins i tot, receptes de cuina. Dirigit per Joan Maria Segura Bernadas (que sempre excel·leix en la comèdia), amb dramatúrgia de Marc Artigau –a partir de la idea original de la mateixa Arenas–, ens trobem amb un divertimento que homenatja aquest gènere alhora que en revisa el seu contingut. Bárbara Granados firma la direcció musical.

Així, aquesta proposta de teatre musical, que comença amb el so enllaunat de gavines i ones del mar, esdevé un recital de poesia, que combina versos de Lorca, instruments (una guitarra, un acordió, una caixa, un ukelele…), l’escenificació de populars havaneres, com ‘La bella Lola’ (un dels millors gags, per cert, amb una divertidíssima Arenas), de la qual, a més, s’analitza la lletra amb visió contemporània i feminista, o se’n parodien d’altres. I, evidentment, es canten mites com ‘La gavina’ o ‘El meu avi’. Un punt i a part es mereix l’extraordinària veu de Malirach, fill de la vila, que jugava a casa i tenia entre el públic un enorme i devot club de fans, que l’anaven animant i felicitant en directe, amb crits espontanis. Ni el Boss, tu! L’alcaldessa de Vilanant, Anna Palet, asseguda entre la multitud, aplaudia com una més.

No cal anar a l’Havana es va estrenar fa quatre anys, es va aturar força temps, i ara hi ha ganes de reactivar-lo. Aquest és, de moment, el segon bolo de l’estiu, ens expliquen. La peça també inclou un tast de rom cremat, fet per l’elenc moments abans que comenci l’espectacle. Ja saben, llimona, sucre, canyella, conyac i rom negre. Per a saber-ne la proporció i el procés caldrà indagar on més actuarà aquest trio, que ha aixecat una peça senzilla sense més ànim que fer-nos-ho passar bé, somriure i brindar per a celebrar la vida. I no és poc, pels temps que corren.

S’abaixa el teló imaginari, i el públic desallotja, de manera ordenada, la plaça de l’Església, la Plaça de l’Ajuntament, el Pati de l’escola, la Pista de bàsquet o la Pista Poliesportiva. Als  micropobles no hi ha teatres, però sí que hi carrers i racons on passen coses, moltes coses. Tothom torna caminant cap a casa o agafen el vehicle i es desplacen d’on han vingut. La qüestió ha estat fer un beure i un ressopó teatral per a cloure una bonica nit d’estiu. El FASTT d’enguany ha tancat la seva edició batent rècord de públic. Després de quatre caps de setmana consecutius, més de mil persones s’han abocat a la programació professional i al Micropobles a Escena, i 8 dels 10 espectacles han esgotat les entrades. Ara toca descansar i carregar piles de cara a les edicions futures, perquè això no té aturador. Ja ho diuen: al pot petit hi ha la bona confitura.