En la primera part de la crònica us vaig parlar dels grups internacionals de folklore que van participar enguany a l’Ésdansa, però el pilar fonamental pel qual el festival és referent a tot Catalunya és per la seva dinamització del món dels esbarts, que participen tant en actuacions com en tallers. Durant una setmana, Les Preses esdevé el punt de trobada dels dansaires d’arreu del territori, amb l’Esbart Marboleny del municipi com a referent, que és qui actua amb la resta d’agrupacions internacionals a les «Danses del Món», la gala final del festival. En aquest sentit, l’Ésdansa transmet una sensació de globalitat i d’arrelament a la vegada, perquè hi ha la consciència que la cultura popular s’ha mantingut malgrat la globalització i que, de fet, comença a ser tendència arreu, sobretot en l’àmbit de la creació contemporània.

Jo vaig poder assistir a l’actuació del dissabte a la nit, on les diferents seccions de l’esbart van presentar un repertori variat que incloïa danses de muntanya de la zona de la Garrotxa, gitanes del Vallès i un bolero típic del sud d’Espanya actualitzat, sense perdre’n l’essència que és el ball en cercle. Es notava el bagatge del Marboleny, que ha viatjat arreu dels Països Catalans, però també per l’Estat espanyol i, fins i tot, a països llunyans com Taiwan, Canadà, Xipre o Mèxic, entre molts altres. Per als qui no estem acostumats a veure ni participar de la dansa tradicional, tant les actuacions com el festival en general van ser una mostra que la dansa d’arrel és ben viva a casa nostra, i que en molts casos està sabent adaptar-se a la contemporaneïtat sense abandonar les arrels. D’aquí, segurament, que la dansa tradicional també estigui trobant el seu lloc entre els joves, perquè malgrat l’estigma, com a mínim a l’Ésdansa, hi havia infants, joves i adults per igual, fent valdre la complicitat entre generacions que es dona en la cultura popular.

Una mirada actual a la dansa d’arrel des dels esbarts

A més del Marboleny, aquest any a l’Ésdansa també hi van actuar altres esbarts amb espectacles de nova creació impulsats pel Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel. Va ser el cas de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, que va actuar al Recinte Ésdansa amb l’espectacle Testimoni, un conjunt de set coreografies que pretenia mostrar de forma calidoscòpica totes les dimensions de la dansa d’arrel: l’amistat, l’amor, la festa, el paisatge, el pas de les generacions, etc.

També s’hi va estrenar ERA, una peça sobre la terra com allò que ens sosté, però també sobre les noves maneres d’entendre la cultura, fruit de la col·laboració entre l’Esbart Rocasagna del Penedès i el coreògraf Quim Bigas. El que més destaca és la reinterpretació de la indumentària tradicional, amb un vestuari molt colorit i actualitzat, a càrrec d’Andrea Otín, que coincideix amb el plantejament coreogràfic de la peça que es proposa imaginar com serien avui dia les danses tradicionals. Es tracta del projecte guanyador de la quarta edició del Premi Delfí Colomé i que es tornarà a presentar a l’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa.

També es van presentar Ræpte de l’Esbart Manresà i Solc de l’Esbart Ciutat Comtal amb Arnau Obiols. Ambdós espectacles ja els vam poder veure a la Fira Mediterrània de l’any passat i, potser, han estat els projectes més aplaudits sorgits fins ara del Pla d’Impuls. A parer meu, es tracta de dues peces que han sabut agafar l’essència de la dansa tradicional, tant pel que fa als codis coreogràfics i musicals, com especialment la força ritual festiva i el potencial comunicatiu que es troba en l’origen de qualsevol dansa popular.

A l’Ésdansa vaig poder tornar a veure Solc en un context idoni, perquè es va representar a l’aire lliure i això va incorporar un element essencial en la dramatúrgia de la peça: el vent. A partir de l’Obra del Cançoner Popular, fruit del viatge de recerca dels missioners pel territori de parla catalana i que l’any passat va celebrar els cent anys, Arnau Obiols va saber trobar la síntesi musical perfecta entre tradició i contemporaneïtat, mantenint la centralitat del ritme, però innovant en les formes de produir so i música. D’aquesta manera, l’Esbart Ciutat Comtal ha volgut demostrar «l’herència que porta el vent»: la tradició popular cantada i ballada.

• 

  Crítica

  Acompanyar la dansa

  Júlia Vernet Gaudes

Joves i Arrel, dansa contemporània o dansa tradicional?

Com deia, la tradició és tendència, especialment en la creació contemporània, i aquest moviment ve de la mà de joves creadors que han volgut mirar a les seves arrels com a matèria primera per a la creació i des de la qual expressar-se artísticament. L’aposta més gran de l’Ésdansa 2023 ha estat envers la creació jove, seguint la línia de professionalització que es treballa des del Pla d’Impuls. En aquest cas, ja no són els esbarts amb els seus dansaires qui creen a partir de la dansa tradicional, sinó que són joves creadors que generalment han crescut als esbarts, però que també s’han format en dansa contemporània o danses urbanes.

Com explicaven els joves creadors que més tard presentarien els seus espectacles al festival a la xerrada amb Marina Escoda, coordinadora del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel, la dansa tradicional és el seu llenguatge, tant si és el punt de partida o l’objecte d’anàlisi a l’hora d’entendre el cos i el moviment. A aquests creadors els interessa la tradició no només com a sistema formal de coreografia i música, sinó també com a temàtica a tractar en si mateixa per plantejar-nos com ens hi relacionem, ja sigui per redefinir allò que ja no ens encaixa, com per salvar el punt valuós que cal preservar. En qualsevol cas, hi ha encara molta reflexió per fer al respecte, i en continuarem parlant al proper article dedicat, íntegrament, al Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel.

L’espectacle que vam poder veure tot seguit a la Plaça Major, i que ja havíem vist també a la Fira Mediterrània de l’any passat, fruit del seu Obrador d’Arrel, va ser Si em vagués; resultat de la col·laboració entre els dansaires Lali Mateu i Roger Cusidó i La Companyia MINIMíssima. Una proposta que entrellaça poesia, música i dansa a partir de la intuïció dels seus integrants i que vol posar el moviment al mateix nivell que la música des de l’inici del procés creatiu. Es tracta d’una peça tendra i aparentment lleugera, però que tracta en profunditat les qüestions essencials de la vida, entrellaçant la sonoritat i el significat poètic de les paraules, el so de l’acordió, la potència figurativa del moviment i el gaudi del cos que juga ballant. Tota una declaració de principis que defuig els discursos superficials i apocalíptics de la contemporaneïtat per plantejar una alternativa alegre i constructiva, però que tingui en compte les pròpies arrels, individuals i col·lectives.

L’endemà vaig poder combinar l’experiència de participar en els tallers de dansa i creació al matí i veure els corresponents espectacles a la tarda. El primer va ser L’Hereu Riera de L’esbord, la companyia de Pere Seda, que es proposa descodificar el pas del punt pla: desconstruir-lo i reconstruir-lo a partir d’una mirada contemporània sobre el cos, el llenguatge i la tradició. Vaig trobar també del tot encertada i acurada la proposta de Seda, que a partir d’una idea molt senzilla ha desplegat no només una coreografia que sedueix tant a dansaires com a ballarins, sinó que també ha articulat un discurs i metodologia pròpies sobre com apropar-se i crear des de la tradició.

• 

  Crítica

  L’hereu Riera a la discoteca

  Oriol Puig Taulé

El seu taller va consistir, precisament, a entendre la forma tradicional del punt pla i descobrir totes les variacions que s’hi poden fer si renunciem a la forma, però en mantenim l’essència; i aquest plantejament és el que aplica a la resta d’elements tradicionals que trobem a la peça, tant al vestuari de Marc Udina, com a la música de Daniel López. Servidora, que no havia ballat mai el punt pla ni coneixia la cançó popular de L’Hereu Riera, acompanyada de dansaires d’esbart, vaig entendre què volia dir la dansa d’arrel, que no és tradició popular ni contemporaneïtat abstracta, sinó un camí d’anada i tornada entre l’un i l’altre que dona lloc a alguna cosa diferent que encara no acabem de saber identificar.

L’altre espectacle que es va presentar, també fruit del Pla d’Impuls i l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània 2022 va ser la de Xavier Gumà i Verònica Hernández, que també van impartir el taller Fusió i Arrel. En aquest cas, la fusió entre dansa tradicional i contemporània no es donava només en l’espectacle, sinó que ja venia pressuposada en la unió de tots dos creadors: Gumà, format en dansa tradicional i urbanes i Hernández, en dansa contemporània, concretament en el Gaga. Tots tres estils es combinen a Flor de maig, una peça amb sis intèrprets i bagatges diferents que es proposa actualitzar la llegenda de La Dama de Can Fàbregues, alhora que reinterpreta les danses tradicionals.

Agafant la força expressiva i dramatitzada de totes tres danses (tradicional, contemporània i urbanes), el grup aconsegueix commocionar el públic i narrar la llegenda amb el moviment, el gest i l’estètica, tractant la violència cap a la dona. Al taller vam poder experimentar també els diferents elements rítmics i coreogràfics emprats per a la creació de la peça, i vam aprendre un tros de la coreografia que en pocs minuts combinava el pas bàsic de les jotes, el bounce de les danses urbanes, i el centre baix del contemporani, i en paral·lel, els corresponents ritmes en cada moment! De fet, com ells mateixos deien «el ritme és i ha de ser una religió» per a la dansa.

Creació a partir del flamenc 

Podem dir que el flamenc contemporani ja porta anys d’experimentació i que ha generat grans noms com Rocío Molia, Israel Galván o El Niño de Elche, però a Catalunya encara no tenim referents en l’àmbit de la creació contemporània a partir de la dansa tradicional de casa nostra, la qual cosa fa que ens trobem en un moment de cert desconcert, però també d’expectació i sorpresa. Tot i això, Barcelona és un centre neuràlgic del flamenc experimental, cosa que també es va reflectir a l’Ésdansa amb dos espectacles i un taller a càrrec de Juan Carlos Lérida, professor de l’Institut del Teatre i impulsor del Laboratorio de Investigación desde el Flamenco, que en una xerrada post-funció explicava el moviment alternatiu de joves i creadors a la ciutat.

L’espectacle que vaig veure dimecres va ser Lo faunal, interpretat per Pol Jiménez, i que podrem recuperar aquest cap de setmana a FiraTàrrega. Es tracta d’una peça sorgida també de l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània que parteix de la seva recerca amb el director Bruno Ramri sobre la figura mitològica del faune i les diferents representacions que se n’han fet, començant pel faune de Nijinski de 1912. Assumint «allò faunal» com un «estat del cos», la peça de Jiménez i Ramri transita entre les diferents branques de la dansa espanyola (folklore, escola bolera, dansa estilitzada i flamenc), amb una escenografia i vestuari de Maria Monseny, del tot abstractes.

El que més em va impactar va ser la primera part, un viatge en progressió constant fins a arribar a l’èxtasi (una mena de trance techno) de l’intèrpret que, acompanyat de la música de Jaume Clotet i la il·luminació de Lucas Tornero, mostrava un cos apoderat per l’esperit dionisíac. Aquest era precisament el punt de connexió amb el flamenc, l’apoderament del cos per part d’alguna cosa més forta i passional que ell, que és precisament del que tractava l’altra peça Bordes y Heridas del duende, de la qual es va fer una primera mostra del procés de creació. Es tracta d’una investigació de Jordi Latorre a partir del diàleg entre el flamenc i la projecció visual en directe que pretén trobar altres maneres de copsar aquesta connexió intangible dels bailaors de flamenc amb «el duende» i, així, expressar el seu art i emocionar al públic.