La pinacoteca familiar de Peeping Tom

El museu com a metàfora total és el lloc on es desenvolupa l'acció de 'Moeder', un viatge lisèrgic entre la vida i la mort.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquest darrer cap de setmana s’ha pogut veure Moeder, al Mercat de les Flors, la segona part de la trilogia dedicada a la família de la companyia belga de dansa-teatre, després de Vader (Pare) i abans de Kind (Fill). El museu com a metàfora total és el lloc on es desenvolupa l’acció de Moeder, un viatge lisèrgic entre la vida i la mort.

Tanatori, estudi de gravació i hospital. I el museu de províncies com a gran contenidor. L’escenografia d’Amber Vandenhoeck ens situa en un espai hiperrealista que, com a bon exemple d’aquest corrent estètic, va més enllà de la realitat per a convertir-se en fantasmagoria –somni o malson, segons es desitgi– de la realitat. La realitat enclaustrada i microfonada de l’estudi de gravació, converteix tot allò que succeeix al seu interior en espectacle, ja sigui la mort d’una mare o el naixement d’una criatura. Moeder és un espectacle de teatre visual, on una família té un museu de segona categoria com a llar. O viceversa. La museologia posseeix un ampli ventall d’oferta per a una constel·lació familiar: el pare és el guia, l’avi és el vigilant de sala i l’àvia l’encarregada de la neteja, en una pinacoteca on els quadres són literalment absorbents o cobren vida quan el públic abandona la sala. L’aigua és un dels elements que recorre tot l’espectacle: el terra sec de l’escenari esdevé un gran bassal (de llàgrimes?) gràcies a uns efectes especials d’allò més analògics, i la sang vessa d’un quadre que representa el cor tacant la paret d’un vermell intens.

El museu com a tanatori, on descansen eternament les obres d’art i on hi té lloc la mort mateixa, ens va recordar molt especialment el muntatge Siena, de La Veronal. En el cas de Moeder, però, no és una imponent Venus d’Urbino qui presideix l’escena, sinó que la col·lecció del museu és al mateix temps permanent i temporal, esdevenint àlbum familiar mutant d’aquells qui l’habiten. La visitant que intenta robar una obra d’art, els vigilants que utilitzen el walkie-talkie per sentir-se més importants, o la precarietat laboral del jove obligat a fer tots els papers de l’auca (no hi ha cap dubte que està subcontractat per una ETT cultural). L’humor recorre tot l’espectacle dirigit per Gabriela Carrizo com un riu subterrani, que sempre hi és, però que emergeix a la superfície en alguns moments de forma més evident i d’altres més gota a gota. Com els avis, que entren al museu perquè a fora hi plou (millor passar el matí a un museu que a una cafeteria), o el somni de la màquina de cafè que produeix monstres.

La incubadora és la vitrina on neixem i ens fem grans, com la gran incubadora que és el museu, amb les condicions de temperatura i humitat sempre controlades per l’oscil·lant higròmetre. El cicle de la vida també té lloc a la pinacoteca municipal, on el flux de visitants és més o menys constant i el dilluns hi ha descans del personal (festius inclosos). Els intèrprets de Peeping Tom són acròbates emocionals que perden les dues sabates de cop (alehop!) o fan salts mortals amb un bebè en braços, mentre la senyora de la neteja fa servir el carro com a patinet. La tristesa de la museografia és la tristesa de la nostra vida familiar, un àlbum de cromos que mai podem acabar de completar del tot. Moeder parla de la maternitat, sí, però també de la buidor nostra de cada dia.

I en acabar l’espectacle, sentim una gota que cau. La gota malaia com a metàfora de la mare?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació