Coralina, la serventa providencial

Feia temps que no visitava el Teatre de la Biblioteca de Catalunya, feu indiscutible de la companyia La Perla 29. Després d’assistir a l’estrena de Coralina, la serventa amorosa, no puc evitar preguntar-me per què. Aquesta comèdia clàssica del dramaturg venecià Carlo Goldoni respira com una alenada d’aire fresc enmig de l’embotiment provocat per la ressaca de les eleccions. L’optimisme de la criada encarnada per Mireia Aixalà convida a mantenir la calma davant de qualsevol calamitat. L’aplom i el senderi d’aquesta serventa són un bàlsam per les ments tribulades. I els arquetips de la Commedia dell’Arte sempre són un refugi on alliberar tensions rient a cor que vols.

Mireia Aixalà en una escena de ‘Coralina, la serventa amorosa’ de Carlo Goldoni. © Bito Cels

Amb una posada en escena austera i senzillíssima, una tarima de palets reciclats, dues butaques, una tauleta, quatre cadires, un cortinatge corredís i els finestrals naturals de la nau gòtica de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona –il·luminats amb un joc de llums molt ben aprofitat de Pep Barcons– la tropa comandada per Oriol Broggi cabdella i descabdella aquest embolic italià escrit el 1752. Gairebé tres-cents anys després, el vell Goldoni encara ens interpel·la i denuncia mals ben contemporanis com les desigualtats de classe i de gènere.

«Visca el nostre sexe i mori qui parli malament d’ell», exclama en un apart molt celebrat la serventa titular de l’obra. Mireia Aixalà s’estrena com a protagonista actuant per primer cop amb La Perla 29, i ho fa amb nota. Quants secundaris estarien a l’altura si tinguessin l’oportunitat i que difícil és que confiïn en ells per dur el pes de la narració. Aixalà no desaprofita l’ocasió i sosté les dues hores i escaig de la funció repartint joc a tort i a dret amb la seva tendresa i picardia.

Coralina és una obra força coral, cert, com correspon a la majoria d’obres hereves dels antics canovacci de la Commedia dell’Arte, però qui maquina plans i mou els fils de la trama –com molt bé il·lustra el cartell de l’obra dibuixat per Jordi Castells– és el personatge d’Aixalà. Sense malícia i plena d’enginy, la generosa i espavilada Coralina restablirà l’equilibri i la justícia dins de la família del seu amo, a qui l’uneix una fidelitat indestructible que, malauradament, fa enraonar massa a les males llengües.

Amable i predictible, aquesta sàtira social de Goldoni agombola els espectadors, interpel·lant-los contínuament i oferint-los unes interpretacions aparentment fàcils, però àmpliament satisfactòries, que escampen goig i gaudi entre l’audiència. Un benestar i una complaença que s’agraeixen en el temps que corren i que entronquen, perfectament, amb el concepte de «teatre reconfortant» pregonat recentment per Jordi Casanovas.

A més d’Aixalà, entre el nombrós elenc de la peça –una desena d’intèrprets en escena– destaca sobre manera la gran antagonista de l’obra: Rosa Gàmiz i la seva portentosa Beatrice. Amb una enèrgica entrada en escena, difícil d’oblidar, la madrastra interpretada per Gàmiz desplega tota la potència que caracteritza els malvats d’una ficció. Egoista i maquiavèl·lica, de gest sec i ampul·lós, Gàmiz ofereix un veritable recital interpretatiu, molt ajustat al to de les comèdies de Goldoni, que ens fa lamentar que no es prodigui més pels escenaris catalans. Celebrem que Broggi l’hagi recuperat per aquest muntatge, perquè feia temps que, incomprensiblement, no la veiem damunt les taules.

La resta del repartiment també és força harmònic i se cenyeix bé a la combinació de comicitat, veritat i naturalitat que Goldoni perseguia quan va traslladar la Commedia dell’Arte dels carrers i les places cap als teatres. L’italià cercava una major identificació del públic amb els personatges i, per això, va decidir retirar les màscares dels rostres dels intèrprets per dotar-los d’una major versemblança i una renovada expressivitat facial. L’Arlecchino de Joan Arqué Solà és l’exemple més clar d’aquest perfecte equilibri goldonià. Clown sense màscara, abonat a les transparències semàntiques i als equívocs lingüístics, firma alguns dels moments més hilarants i tendres de la comèdia, amb la seva ingenuïtat que, alhora, és l’origen de diversos embolics.

Xavier Boada, Rosa Gàmiz i Ramon Vila en una escena de ‘Coralina, la serventa amorosa’ de Carlo Goldoni. © Bito Cels

Els joves enamorats de la funció, això és, Florindo (Sergi Torrecilla) i Rosaura (Clara de Ramon), així com el Brighella d’Ireneu Tranis, treballen en un registre més natural que la resta del repartiment, però no desentonen pel caràcter enamoradís dels seus personatges. De fet, de Ramon excel·leix en les poques escenes on apareix, atrapant totes les mirades del públic en cadascun dels seus petits gestos i mirades; especialment, en la primera trobada que té amb Coralina.

Un repentinat i hiperbòlic Jaume Viñas, que també arrenca alguns dels riures més sorollosos de la platea, encarna amb gràcia el malcriat i beneit Lelio, mentre que Xavier Boada es reconforta amb un bonàs i calçasses Ottavio que, quan convé, també pot deixar de banda la mandra per treure el geni; tal com demostra cap al final de la peça, quan cal restablir amb un final satisfactori –recurs propi de les comèdies clàssiques– els embolics de tota la trama.

Més utilitaris són els personatges de Ramon Vila (Pantalone) i Xavier Ruano (el notari), però no per això estan interpretats amb menys gràcia. Vila també firma l’adaptació de la peça juntament amb Oriol Broggi. Ambdós han alleugerit algunes trames, retallat repeticions innecessàries i equilibrat el llenguatge perquè soni viu i popular a l’oïda contemporània.

Sergi Torrecilla i Joan Arqué Solà en una escena de ‘Coralina, la serventa amorosa’. © Bito Cels

La companyia es fica el públic a la butxaca gràcies a l’humor i a algunes picades d’ullet metateatrals, marca de la casa, com l’avís per apagar els telèfons mòbils en italià o la sobtada reconversió d’una acomodadora i taquillera de La Perla 29 en inesperat personatge de la trama. Entre broma i broma, els abusos queden al descobert i tenen la seva justa reparació. I és que, en el fons, Coralina, la serventa amorosa, ens parla, sobretot, d’amor i diners, és a dir, del poder.

Un poder que els criats coneixen de primera mà, amb totes les seves misèries i febleses i que, quan convé, no dubten a subvertir per tal de sobreviure en un món ple de perfídia i maledicències. Tota una fogonada il·lustrada d’abans de la Revolució Francesa que, malauradament, duria el seu autor cap a la misèria de la qual fugen els seus personatges: Goldoni, com a protegit de la cort de Versalles que era, va morir arruïnat i sense un ral després de l’esclat revolucionari.

Coralina, la serventa amorosa és un reconfortant tònic escènic que refrescarà les tardes d’estiu a la Biblioteca de Catalunya i que distraurà qualsevol que s’hi acosti entre el 12 i el 29 de setembre . Si hem de jutjar per la càlida resposta del públic el dia de l’estrena, de segur que també farà fortuna arreu del territori quan surti de gira a partir del febrer del 2024 (encara que a la gira es trobaran a faltar les parets i les finestres de la nau gòtica). Podeu comprar les entrades al web de La Perla 29.