Això també ho sé fer jo!

La Gala concebuda i dirigida pel Jérôme Bel, vista al mercat de les Flors els dies 22 i 23, dins del Grec, proposa pujar a l’escenari un grapat de barcelonins per seguir desconstruint amb humor i sensatesa la dansa i la idea mateixa d’espectacle.

Al darrer treball dirigit per Jerôme Bel que es va poder veure a Barcelona el 2015, The Show must go on, els hits de la música pop i disco eren el tema i la banda sonora d’un espectacle concebut com un veritable motí a bord. La càrrega sentimental i l’ambient d’identificació automàtica que implica fer ballar uns quants veïns de la ciutat amfitriona les melodies d’una sèrie de temes arxiconeguts i populars, que tothom ha ballat o cantat en algun moment i circumstància, estava a l’altura de l’impacte de les possibles lectures polítiques que el fet planteja: l’art com a empoderament, la participació com a estratègia, el procés de treball com a valor central.

The Show must go on va ser mostrada per primera vegada, amb polèmica, el 2001, i des d’aleshores va iniciar un recorregut que la va convertir en un clàssic contemporani, amb múltiples aparicions, reaparicions i transformacions. Això va ajudar Bel a madurar la idea del “remuntatge”, consistent en comptar amb una delegació coreogràfica de la direcció que s’envia per diferents llocs del món per coordinar uns intèrprets locals, amateurs i entusiastes, capaços en cada ocasió de fer emergir la “bellesa de la simplicitat” dalt de l’escenari.

Ara, aquesta Gala presentada a Barcelona en el marc del Festival Grec prossegueix amb el càsting amateur i local, per tal de bastir un node de la xarxa, amb un espectacle que de nou qüestiona la mateixa idea preconcebuda i tòpica d’espectacularitat. La cosa segueix anant de fer una peça “que no sigui més forta que el públic”, com s’havia comentat en el seu moment de les premisses del The Show must go on. Al contrari: quan veiem aquestes 20 persones anònimes i “normals”, en el sentit de corrents o singulars com qualsevol, gent gran  i amb diversitat racial, d’edats, de condicions físiques i psíquiques diverses, com van creuant l’escenari i van proposant la seva versió del ballet, del vals o del moonwalk de Michael Jackson, o com proven de seguir en coreografia de grup el que proposa cadascun dels altres intèrprets, amb resultats que van de l’irregular al caòtic, el que ens transmet cada aparició és una sensació d’autenticitat, de veritat, d’estar veient la personalitat de la persona expressant-se en els passos de ball, amb l’efecte d’una alegria immensa, que puntualment és hilarant i espaterrant per la gosadia i la troballa particular, pròpia i intransferible dels intèrprets, amb els seus cossos i passos peculiars.

La frescor aconseguida té a veure amb una concepció del treball escènic que confia en la importància de la imperfecció i en el valor estètic de deixar vistes les costures. També, en un desmuntatge que comparteix algunes asseveracions radicals sobre el fet artístic, tal com assenyalava l’Albert Serra en una entrevista recent al Núvol, parlant de la inutilitat d’algunes eines de l’actor professional.

Tal com sembla anunciar el pròleg de la peça, en el que a la pantalla del fons es projecten imatges de teatres i auditoris de tots tipus, mides i condicions, és interessant veure també en aquesta Gala la promesa d’una nova espectacularitat, si es vol tan vàlida com qualsevol altra. Una sensibilitat arran de terra que és capaç d’obrir una expectativa a l’espectador que no passa per la submissió o l’aclaparament, tal com sí que passava al Belgian Rules / Belgium Rules del Jan Fabre (que s’ha vist fa quatre dies al Lliure de Montjuïc, dins del Grec), un artefacte perfecte i brutal, extens i repetitiu, que demanava al públic un esforç d’expectació enorme, a l’altura de la seva càrrega artística. La de Bel i els seus amics és una espectacularitat més tranquil·la i humil, que s’allunya dels models (de cossos, de danses, de narrativitats) i uneix senzillesa escènica, humor i gotes d’emoció en un treball coral que, inesperadament, explora i sap trobar nous fonemes del llenguatge del moviment, que ara però són inventats i desplegats per uns ciutadans de carrer, i no per especialistes de laboratori. Es tracta d’una proposta que ens fa pensar: “Això també ho sé fer jo!”, sense que això sigui cap retret, sinó més aviat l’expressió d’una identificació simpàtica, d’unes ganes boges de ballar, i d’un desig de quedar bocabadats veient el moviment dels altres, cosa que al cap i a la fi és l’essència del fet escènic.