El catalanisme davant la dictadura de Primo de Rivera

Enguany farà cent anys del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, i és per això que publiquem un dossier que reflecteix diverses opinions sobre l’impacte que aquest fenomen tingué en el catalanisme. A través de quatre articles que ens transporten a quatre geografies diferents, es posen de manifest les diverses influències, sovint complexes, que van rebre figures claus del nostre país durant els anys vint, moment en què «al país van passar moltes coses», algunes de les quals foren rellevants per a les dècades posteriors, i que també «ens resulten útils per interrogar-nos sobre els nostres anys vint, un període tan perillós com fascinant».

Josep Pich, professor d’història de la Universitat Pompeu Fabra, ens exposa els mecanismes que la dictadura emprà per liquidar les institucions culturals, científiques i educatives catalanes que havia generat la Mancomunitat, i ens ho explica a través del cas del Laboratori de Psicologia Experimental dirigit per Flandes Georges Dwelshauvers. El professor d’història de la Universitat de Barcelona Giovanni C. Cattini ens endinsa en la fascinació –en diferent grau– que alguns intel·lectuals catalans (J.V. Foix, Josep Pla i Francesc Cambó) sentiren pel feixisme a la dècada dels vint enmig d’un context internacional de crisi del model liberal parlamentari marcat per la fi de la Primera Guerra Mundial. L’historiador Xavier Ferré Trill ens explica les propostes politicoculturals d’Antoni Rovira i Virgili durant els anys vint, gestades en el breu exili occità i de tornada a Catalunya, que influïren el pensament de Francesc Macià i establiren algunes de les bases ideològiques de la futura Esquerra Republicana de Catalunya. Finalment, Andreu Navarra, professor d’història de la Universitat Oberta de Catalunya, ens planteja un text que gira al voltant d’un Eugeni d’Ors que durant els anys vint s’estableix a Madrid i es desvincula de la Mancomunitat, i en grau considerable de Catalunya, basculant progressivament cap al «costat fosc de la força».

Entrevista a Jordi Llavina i Àngels Marzo

Ens ubiquem en una cafeteria situada al bell mig del barri gòtic de Barcelona, on Francesc Bombí-Vilaseca conversa amb el poeta Jordi Llavina i la poetessa Àngels Marzo, els quals tenen «més punts de contacte del que pot semblar a primer cop d’ull». Ambdós, guardonats en diverses ocasions per les seves obres, s’interpel·len i conversen de manera distesa i personal al voltant d’aquest art que, segons Marzo, enmig d’un món virtual i fungible és «l’art més democràtic de tots», tot i que, segons Llavina «és un acte anacrònic que estrictament no serveix per a res». Però, remarca, que descobrir un poema que et sacseja et pot canviar completament la vida fins al punt que «no podràs prescindir mai més de la poesia». Així mateix, comparteixen mútuament els referents que els han colpit més notablement, com Antonio Machado, Francesc Parcerisas, Joan Vinyoli i Joan Margarit, i ens endinsen dins el seu món creatiu, exposant els seus espais, idees i processos que fan possible el naixement i culminació de les obres. Finalment, conversen sobre els estils que els són propis i sobre la temàtica de l’obra, que es mou en la dialèctica entre tradició i modernitat. Amb tot, Marzo ens explica que és important no deixar-se «pervertir» per modes i moments, i ens insta a «no deixar de ser fidels a nosaltres mateixos».

Llegir Walter Benjamin de manera conseqüent i Walter Benjamin a Instagram

Arnau Pons ens situa dins d’un «Judici Final estirat sine die», i ens convida fervorosament a llegir Walter Benjamin en l’actualitat per aturar «el tren del progrés que ens embala cap a la destrucció» abans que sigui massa tard. Ens insta a «organitzar el pessimisme» amb determinació per aturar l’autodestrucció mediambiental en un moment políticament convuls en què «les claudicacions, les disputes i les contradiccions de l’esquerra» propicien l’auge reaccionari de l’extrema dreta al continent. D’altra banda, Anna Pagès reflexiona al voltant d’Instagram i de l’accelerada època postindustrial comparant el passejant badoc que camina pels carrers de París amb els consumidors d’Instagram a través d’un magnífic text filosòfic. «Instagram és un món de fantasies diürnes, que ens fan oblidar la realitat on som de veritat, igual que badar per París ens endinsa en un escenari acotxador».

L’Apocalipsi i nosaltres

L’article “L’Apocalipsi i Nosaltres” d’Albert Soler explora el tema de l’apocalipsi des d’una perspectiva cultural i psicològica, i com aquest tema es manifesta en la nostra societat actual. L’autor destaca les calamitats que estan succeint en el món, com la pandèmia i la guerra a Europa, i com aquestes estan alimentant la sensació col·lectiva de “mode apocalíptic”. L’article també explora la història del mite de l’apocalipsi i la relació entre la destrucció i la regeneració. En resum, l’article ofereix una anàlisi profunda i fascinant sobre l’apocalipsi.

Seixantismes. Burrull, la banda sonora dels seixanta

Òscar Dalmau destaca el paper fonamental de Francesc Burrull en la música dels anys seixanta. Burrull, un músic discret i versàtil, va tocar diferents tecles durant aquella dècada prodigiosa, component, arranjant i dirigint diverses peces musicals. Va col·laborar amb Els Setze Jutges i altres cantautors de la Nova Cançó, aportant melodies i harmonies a les cançons catalanes de l’època. A més, va ser un referent en la música infantil i va escriure l’himne “El Cant del Barça”. L’article revela anècdotes i testimonis que mostren la gran empremta de Burrull en la música i cultura catalanes dels anys seixanta. Amb tot, Dalmau destaca la seva capacitat per a adaptar-se a la gran varietat de ritmes i balls que van sorgir durant aquesta època, i com va ser capaç de col·laborar amb artistes de renom. Completem aquesta reflexió sobre els seixanta amb dues ressenyes: la que fa Josep Lluís Martín i Berbois del llibre de Marta Vallverdú Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60 i la que Marta Vallverdú fa del llibre de Martín i Berbois Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país.

En el centenari de la mort de Joaquín Sorolla

Aquest any celebrem el centenari de la mort de Joaquín Sorolla, el gran pintor valencià. Joan Isart ens parla de la seva obra, destacant la qualitat i la vàlua d’aquesta, que transmet una autèntica felicitat i “joie de vivre”, i que ha aconseguit posar d’acord tothom. A través d’una anàlisi detallada de la seva trajectòria artística, Isart ens mostra com Sorolla va aconseguir crear una versió valenciana de l’estil impressionista francès, que va ser capaç de capturar la llum i el color de la Mediterrània amb gran habilitat. Aquest és un article imprescindible per a tots aquells que vulguin conèixer més a fons la vida i obra d’un dels pintors valencians més importants.

L’Escolania de Montserrat, avui

Efrem de Montellà ens explica que l’Escolania de Montserrat segueix una tradició europea centenària de “veus blanques” mixtes masculines que es remunta a l’edat mitjana i que cal preservar. Ens parla, també de la creació del Cor de Cambra de l’Escolania de Montserrat, que podrem escoltar a partir d’aquest setembre i que fomenta la participació de veus femenines sense perdre la importància de les veus masculines. Així mateix, Bernat Vivancos ens explica els reptes de composar la «Missa per la Pau», estrenada fa poc a Montserrat, un encàrrec de Josep Vila i Jover per a doble cor de veus blanques, el cor Veus i l’Escolania de Montserrat. L’autor explica el procés de creació de l’obra, que va ser pensada i concebuda tenint en compte les qualitats i les possibilitats dels dos cors que la interpretarien. Finalment, Joaquim Noguero ens relata l’estrena de l’obra Seises del ballarí flamenc Israel Galván al festival Grec de Barcelona. Aquesta obra, que combina l’ofici del ballarí amb el so de l’Escolania de Montserrat, és una proposta artística sorprenent que revela la personalitat de Galván com a artista.

Mig segle amb Joan Isaac

Miquel Pujadó ens parla de Joan Isaac, un destacat exponent de la Cançó catalana contemporània. Amb una proposta artística íntegra, va consolidar el gènere amb èxits discogràfics i continguts reivindicatius. Després d’un període de descans, ha reprès la seva producció discogràfica i actualment celebra setanta anys de vida i mig segle de dedicació artística amb un nou àlbum, un llibre de poemes i una Integral de la seva obra. A través de la seva música, ha teixit una complexa narrativa que reflecteix emocions personals i crítica al món contemporani. Una oportunitat per descobrir una obra completa i significativa.

La vigència del teatre de Maria Aurèlia Capmany

Guillem-Jordi Graells analitza l’obra teatral de Maria Aurèlia Capmany des d’una perspectiva actual, destacant la seva capacitat per abordar temes socials i polítics amb una gran sensibilitat i compromís. A través d’una anàlisi detallada de les seves obres més representatives, Graells ens mostra com Capmany va ser capaç de crear personatges complexos i realistes, que reflecteixen les contradiccions i les tensions de la societat catalana de l’època.

Llegiu més continguts a la revista Serra d’Or 765 de setembre, en paper o en digital.