Sobre el comiat

Em deixaré caure pel barri de poble industrial de costa, lliscaré la meva sandàlia des de la catifa del Golf al quitrà suat mal pintat que hi ha davant de casa teva. Tancaré la porta amb un cop sec després d’haver promès a ma mare que no serà llarg, que sé que ens queden molts quilòmetres fins a arribar al nou apartament, mama. Pararé davant de casa teva per no saber què dir-te. Pararé per mirar-te les ametlles i dir-te adeu. Per dir-te adeu com ho fan totes aquelles persones civilitzades, molta sort i bon viatge a tu també. Serà en el moment del dia en què les orenetes amb els seus xiscles morts d’entusiasme entren al niu i el rosat de les tardes d’estiu es reflecteix a la pintura metàl·lica dels cotxes adormits. A la mateixa hora que, estirades a la platja, no trobàvem la manera d’acomiadar-nos de les ones de la sorra. S’hi estava tan bé estirada al teu costat. Però això no t’ho diré, no canviarà les coses ni les posarà més fàcils.

Mentre penso en com acomiadar-me, embalo els meus llibres preferits. Està sent més senzill que la decisió de no endur-me cap dels àlbums. Carregaré les càmeres de retratar que faig servir per capturar memòries de noves amistats. La iogurtera de l’àvia em mira des d’un racó buit de la meva habitació. Apilo les caixes a l’ascensor i, quan es tanquen les portes, m’observa des del mirall una sensació d’eufòria fosa i malenconia mudancera. Arrossego les sabatilles pel terra greixós i fred del pàrquing. En cada viatge de maletes torna amb més intensitat la presència del comiat. La llumeta del sostre del vehicle, vista des de la maleta, se’m fa estranya. Em recorda els moments de la meva infància en els quals, com avui, l’estiu s’acabava. Però llavors s’alçava la promesa de retrobar-nos en un any.

De nou, el cop sec de la porta, però aquesta vegada de debò: la mare arrenca el cotxe i fa la maniobra que ja em sé de memòria. El retrovisor s’acomiada del balcó i tombem cap a la carretera general. Els meus pensaments, fanals, senyals de trànsit i benzineres s’organitzen en sanefes. La llum va tornant-se cada vegada més daurada i Duncan Dhu sona alegre des del Compact Disc que va regalar-nos l’exparella de la meva mare. M’agrada aquesta cançó, apujo el volum, voldria escoltar-la a crits. No és moment per provar de salvar el que jo no sé abraçar. En un comentari distret sento la meva veu dir: al final no pararem a Barcelona. Torno a estar fugint i tan sols m’ha costat un parell de whatsapps entre núvol de sol i núvol de fira.

Sí, mama, passarem la nit a Lleida. La lluna és plena aquesta nit i en algun espai de distracció la teva ment virarà cap a Madrid. Fins aquí, l’últim estiu.