Llast

Va obrir els ulls de cop tot fent un gemec gairebé inaudible i la claror del sol que es filtrava a través dels llistons de les persianes el va encegar momentàniament. Es notava el front amarat de suor i les gotes que li regalimaven nas avall. Tenia el cap embotit; enterbolit encara pel malson que l’havia despertat, tan real, que ara que el tornava a recordar li havia fet un nus a la gola. La mena de somni recurrent on, abocat a la barana d’un gratacel, mires avall i la gravetat t’impel·leix a llançar-te al buit. Una força que t’embolcalla i t’empeny irremeiablement cap al fons fins que sents com t’esclafes contra el terra. Ara, ajagut en aquell llit, aquella mateixa força brutal feia que les seves cames i el seu tòrax es fonguessin amb els llençols i l’aixafés contra el matalàs, com si aquest volgués xuclar-lo fins a fer-lo travessar les rajoles blanques i asèptiques d’aquella habitació d’hospital. Tot ell era una llosa de marbre, rígida, freda, increïblement pesant; un cos del tot inert, sense vida. Per sort, el cap encara complia, no només amb les seves funcions neurològiques, sinó també amb algunes de les mecàniques.

−Bon dia, senyor Artigues! −va sentir que deia des de la porta, amb veu exageradament alta, un home vestit de blanc− Avui fa millor cara! Com es troba? −El pacient se’l va repassar de dalt a baix. Era un home força alt, molsut i amb un torç musculat i pelut que s’entreveia gràcies als botons descordats de dalt de la seva bata. Sens dubte, un home força desitjable. 

El metge es va apropar més, va córrer la cortina per aïllar-los del company d’habitació, i es va asseure al cap del llit. Ara li va poder veure la boca gruixuda de dents blanquíssimes i desnivellades i la seva mà acaronant-li el front amb tendresa:

  −M’has donat un ensurt de mort, Quim! Em pensava que t’havia perdut per sempre! No se t’acudeixi mai de la vida deixar-me sense tu! 

El malalt, mut, intentava lligar caps; però tenia la ment tan emboirada, que no encertava encara a saber qui era aquell homenàs que li parlava. −Vas dir-me que et feia molta il·lusió; i ja saps que jo per complaure’t soc capaç de fer qualsevol cosa −va continuar, ara somicant i amb llàgrimes als ulls−, però si hagués sabut quina en portaves de cap

De sobte, al Quim li va venir, en forma d’imatges nítides i encadenades, la successió dels esdeveniments que l’havien deixat estès en aquell llit: un pastís d’aniversari amb 45 espelmes; un grup de coneguts bevent cava al voltant d’una taula; i un apart del Josep, el metge, per donar-li un val regal que segellen tots dos amb un intens i càlid petó a la boca. Un petó que a ell li deixa als llavis un sabor agredolç que intenta dissimular davant dels convidats. La dolcesa d’un amor foll i desfermat que els havia engatat l’ànima des que havien començat la seva relació feia ara ja més de sis anys, i l’acritud d’una dependència mútua, sovint malaltissa i virulenta, que els estava espellofant de manera perillosa. 

Ara ell, a cel obert, penja d’un paracaigudes. Quan comença la caiguda, una alenada de benestar, felicitat i plenitud li embriaga els pulmons. Se sent lleuger, alliberat del llast que ja fa temps que arrossega. Però de seguida, torna a notar aquelles fiblades punyents al cor; un ofec claustrofòbic; una asfíxia provocada per la intensitat gairebé insuportable d’aquella estimació fora mesura i malaltissa que es professen. Una follia d’amor damnosa que els anul·la la raó i els encamina a la destrucció inevitable. 

Darrer fotograma: una mà tremolosa que descorda el cinturó de seguretat del globus a més d’un centenar de metres de la gespa. 

Paf!