La llicenciada

La mare n’estava farta que als 17 anys encara anés al taller de costura del poble. “Aquesta xiqueta només aprendrà a cosir!”. Feia temps que li rodava pel cap enviar-me a Barcelona. Només calia que el pare hi accedís. Convençut que s’albiraven aires de canvi, i resignat, acceptà. Així, escrigueren als tiets que tenien una pesca salada al Born. 

“La Mercè és una noia espavilada i maca. Ha acabat els estudis a l’escola i en sap prou de comptes. Us ajudaria a la botiga, per preparar anxoves, arengades… Sap tractar amb la gent. Li aniria bé un canvi d’aigües”.

Fou així com la tieta Conxita, una dona que als 36 anys, el ventre eixorc, havia perdut l’esperança de tenir un fill; i el tiet Alfonso que als 38, “amb un posat de Rainiero” com deia la mare, s’aferrava, frustrat, a aquella mica de jovenesa, aprofitaren de passar la Festa Major al poble per després de la Mare de Déu d’Agost, tirar tots tres cap a la capital. 

El negoci els anava força bé. Mentre obrien la botiga, jo anava al mercat matinal per comprar el que calgués. No estava poc contenta, la tieta, de comptar amb mi. Ben d’hora, els treballadors del Born passaven a buscar entrepans que ambdues els preparàvem amb gràcia. Els xicots ens ho agraïen entaulant un joc d’hipèrboles i picades d’ullet que s’intuïa picaresc i em provocava un papalloneig al baix ventre.

Els diumenges de pluja, el tiet m’explicava històries de la vila tal un mestre d’història que sap com captivar l’auditori. M’agradava escoltar-lo, seriosa, bocabadada. Tot d’una, enmig del discurs, hi encaixava un dels seus acudits i la Conxita i jo esclafíem a riure com faves.

Aquell dissabte a la tarda feia un temps que enamorava. La tieta havia anat a la perruqueria i el tiet em proposà de perdre’ns en cotxe pels poblets marítims del voltant. De Montgat a Viladecans, la ruta convidava a la passejada. 

Baixàrem a la platgeta de Cal Francès. Asseguts a la sorra, l’Alfonso em va mirar, callat. No gosava esguerrar aquell lapse amb paraules calamitoses. Com si mut, hagués pogut aturar el temps. Em va estimar la mà. Amb els llavis em recorregué el braç fins arribar al coll, on jo sentia, frenètics, els batecs del cor.

“Prou!”, vaig cridar. “Em sap molt greu”, s’excusà, avergonyit.

A la tornada, un silenci sepulcral, interminable, envaí l’automòbil. Explicacions, diu? Per on començar? Optarem per callar. La tieta ens esperava fent gestos de benvinguda. “Com ha anat l’excursió?” preguntà, tota arregladeta.

I transcorregueren els dies, fent com si res. Reprimint un desig que, com més ofegat, més violent. 

23 de desembre, dia del meu 18è aniversari i darrer de l’estada. Els tiets ho volien celebrar amb cava i una bona xocolatada. La Conxita ho havia organitzat tot amb cura. Volia que fos inoblidable. 

Serví la xocolata desfeta i amb la copa alçada, “Per molts anys!”, exclamà. La untuositat de la mantega que entapissava el pa es fonia, suau, incitadora, amb el cacau amargant, calent, saborós.

Vam brindar i vam ballar un darrer tango talment víctimes d’un encanteri. I ens esgargamellàvem cantant Nino Bravo ‘Libre, como el sol cuando amanece…’. I ens mofàvem de tot, embriacs d’alcohol. Només existíem nosaltres tres. I ens vam acariciar. I ens vam abraçar. I, els cossos nus, ens vam besar fins a la matinada.

24 de desembre, el tren sortia de Sants a les nou del matí. Al vespre, al poble, vam anar a Missa del Gall amb els pares i les germanes.

A finals de març vam rebre un correu dels tiets. La Conxita estava en estat de tres mesos. Vaig tornar a la capital al setembre per fer estudis de lletres. Qui sap si algun dia escriuria un relat…